Homilia del diumenge 06/09/2020

TANT  DE  BO  QUE  AVUI  SENTÍSSIS  LA  VEU  DEL  SENYOR

 Aquesta vegada totes les lectures d’avui s’han concitat en advertir tothom a obrir-se a la veu del Senyor, sigui en dir-la Ell mateix com la de Jesús als evangelis o bé un altre a nom seu . Evidentment, que una cosa es sentir-la i una altra escoltar-la en el sentit ple de la paraula.  Ja poden cridar, si nosaltres ens fem els suecs -amb perdó per a aquests, perquè no sé ben bé perquè els fan d’oïdes sordes...

El profeta, precisament perquè ho és, no pot callar, perquè, de fer-ho, es faria còmplice del missatge i responsable de totes totes. Ja diu l’Escriptura que ningú si posi a fer de profeta, sense crida, perquè es fa responsable d’allò que pronostica ni que sigui a nom d’un altre; en el nostre cas no gens menys que de Déu mateix. Ui! És alhora veu divina i també humana, la seva de profeta. Sovint és de reconvenció i, per tant, perillosa de pronunciar-la... Diumenge passat Jeremies s’exclamava perquè el profeta per les profecies proferides, se sentia befat i àdhuc declarat reu de mort. Avui, li toca el torn a Ezequiel, un altre dels grans profetes, de forma que si la por el portés a no dir les paraules de Déu tal i com són, ell es faria coresponsable de callar-les. Un “centinella” ha de vetllar i donar la veu d’alarma, o si no li va la vida. Per això dèiem que mal ofici és el de profeta, si és d’advertiments o de malvestats anunciades, personals o col.lectives, tant fa!

Avui el salm, una vegada més, consona amb Ezequiel, amb un salm que ens és ben familiar a tots els sacerdots, perquè amb ell iniciem la pregària diària de matines. En ell s’al·ludeix al fet d’haver posat a prova Déu en el desert. Parla de “cors endurits”, expressió habitual quan -qui sigui- no vol oir les paraules de Déu o el tempta desconsideradament, com s’esdevingué al desert quan exhausts i assedegats per no poder beure aigua tempten al Senyor. Fou el passatge memorable de Massà i Meribà quan el Senyor abeurà poble i ramats. Aquesta temptació fou castigada severament amb la mort de tota aquella generació, sense poder entrar a la terra promesa. És interessant seguir els fets cabdals Ho trobareu al llibre dels Nombres, (20, 1-13). Cal llegir tot el salm perquè hi ha tot un seguit de circumstàncies que fan d’aquest fet un prototipus dels grans pecats de desconfiança envers Déu.

L’evangeli d’avui és rellevant perquè consigna com a profundament evangèlica l’anomenada correcció fraterna, peça fonamental en l’exercici de la caritat entre els germans. En el conviure habitual es produeixen situacions de pecats públics, que per ser públics i a vista de tothom s’han d’acalar, perquè rompen greument la convivència. A l’evangeli hi ha tota una forma gradual de fer-hi front. En àmbits més particulars o personals també es produeixen fets anòmals que poden crispar la convivència i que s’han de parar a menys que no derivin en malestars i trencaments de vincles... Avui molt difícilment s’activa una correcció fraterna, de parella o paternofilial o entre amics. Ningú o molt difícilment no es vol posar amb ningú. És ben semblant al cas dels profetes, ja esmentat. Cal tenir en primer lloc “autoritat moral” reconeguda. I sobretot “manetes” i “maneres”. Cal procedir no autoritàriament de “dalt a baix”, sinó benvolents d’igual a igual, si es tracta entre adults, d’ això se’n diu correcció fraterna. Saber-ho fer amb delicadesa és com la premissa indispensable. No ha de derivar en un judici de persona sinó de fets, a vegades potser d’actituds: aleshores és molt més difícil i –diguem-ho- sobretot enutjós. Potser perquè és tan difícil d’encertar-ho sense ferir susceptibilitats, sense que un se senti atacat, potser per això ha caigut en desús, tot i ser una prescripció evangèlica...

Avui estem com “blindats” en un individualisme tan tancat, hermètics, que ens repugna que algú es permeti d’entrar en el nostre “domini”. D’altra banda un hipercriticisme ens fa posar a consideració la “palleta” que podem observar o imaginar en l’altre que ens porta a interpretar tant el que es veu com el que hom imagina. Som “fortaleses” incomunicades. Susceptibles a tot ser-ho! Mira’m i no em toquis. Fora de relacions clarament educatives on la correcció, feta amb “correcció”, no volem advertiments ni que ningú ens porti a “fer-nos entrar en raó”. Oi, que ens sona ben malament aquesta expressió? Avui parlem molt de diàleg, però no hi ha manera de tendir ponts, de saber cedir, reconèixer i no rompre amistats, convivències, fraternitats

Amb tot, no podem eludir aquesta pàgina evangèlica. Precisament si estéssim acostumats a llegir les lectures directament a l’evangeli corresponent en la Bíblia podríem traçar de visu les coordenades i les contextualitzacions i comprendríem molt millor el context que explica i aprofundeix el reclam que ens fa a la nostra vida cristiana. Mireu, mireu! Estem en ple capítol 18. A començament de capítol se’ns fa una exhortació d’entrada a ser com uns infants, en l’espiritualitat pròpia que se’n deriva. Permeteu-me d’al·ludir a la santa preclara de l’espiritualitat de la infància, santa Teresa de l’Infant Jesús. Abans, molt abans llegida i seguida per moltes persones que van excel·lir com ella en una santedat “casolana” com a “sants del replà del costat”, com ens diu el papa Francesc que ens ha dirigit un document invitant-nos a viure en el dia a dia la santedat senzilla, fraterna, evangèlica. Correu a comprar el document: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. El papa Francesc fa de veu de profeta, aquesta vegada, d’un profeta de paraula invitadora, amable i discreta. Ell, profeta, no pot ni ha de callar: “Tant-de-bo que avui sentíssiu la seva veu.

Puntejant la forma i manera de fer la Correcció fraterna descobriríem que la vida fraterna és el punt més alt de convivència on l’evangeli marca to, camí, finalitats i sobretot “maneres”. Així arribem a conjuntar l’entramat de l’evangeli d’avui amb la segona lectura on se’ns diu que en tractar ennoblidorament els germans resulta ser l’únic deure pràctico-pràctic del viure en cristià. És aquest: “Estima els altres com a tu mateix”. Més: “Estimar és tota la llei”. I encara més: Déu ens confia les traces i maneres de “reconciliació”. Paraula de les grans i altament significativa i evangèlica. Pau en parlar-ne’n si abona; creu que ha de regular totes les relacions tant les de Déu amb nosaltres i entre nosaltres mateixos. No hi veieu una radical semblança amb el que hem anomenat correcció fraterna? “Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació” (Aclamació abans de l’evangeli). Llegiu, llegiu per entrar en aquest àmbit sagrat: 2Co 5, 12-21. Recordeu que el sagrament de la confessió, avui se’n diu amb encert i profunditat el sagrament de la Reconciliació múltiple i global

Què n’és de profunda i estimable la Paraula de Déu quan és guiada pel mateix Esperit Sant que ens alliçona i ens fa de ressonador de tot el missatge contingut en la Paraula de Déu, que és sempre profètica: veu de Déu i que ens té a nosaltres com a destinataris. Tant de bo, avui, sentíssiu la veu del Senyor! Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIII de durant l’any, 6 de setembre del 2020.  Sabadell