LA CRIDA
AL “SEGUIMENT”
Crida explícita ve després de l’enigmàtica escena en la què Pere que fins feia poc havia rebut l’admirable lloança de dir -en nom de tots- que era “el Messies i el Fill de Déu viu”; advertint-lo, amb tot, que parlava per directa revelació del Pare. Fer afirmacions sostingudes perquè Déu mateix les avala i, en realitat a través d’elles parla. Pere en aquesta ocasió no és res menys que un profeta=parla Déu al seu través. Això ens farà parar esment en el cas d’un dels grans profetes d’Israel, Jeremies. Llegiu la primera lectura i veureu què li passa a una persona que Déu li confia paraules que sempre van dirigides contra el poble. Ell viu la contradicció vital d’haver de dir el missatge que el portarà a la irrisió, i voldria escapolir-se’n, i no pot; sent una cremor i com un incendi que l’impedeix de tirar-se endarrere. Ser profeta és missió ineludible, compromet, passa per damunt del gust propi... Mal ofici, mal, el de profeta. Meravellós, però, malgrat tot.
Quina línea de continuïtat, quin paral·lelisme amb l’escena que ens porta l’evangeli d’avui. “Jesús comença a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem i que això li suposarà la tragèdia de la seva vida, que Ell ja la té ben assumida. Caldria entrar en el fons de l’esperit de Jesús quan anuncia aquest fracàs previst de vida i missió. Pere sempre a les avançades de la captació de les paraules plenes d’emoció del Mestre, s’indigna i li fa un apart que és una contradicció flagrant entre els seus sentiments i els del Mestre. S’atreveix a renyar-lo, oh insensat! El reconvé i li diu sense més premeditació: “De cap manera, Senyor: a Vós això no us pot passar!”. Entenguem com ho viu Jesús. Mai havia sortit de la seva boca i cor un: “Fuig d’aquí, Satanàs”. Per les paraules que li digué a continuació es pot comprendre l’amarguesa del seu cor i el transfons de la vivència que Jesús transpira: “Em vols fer caure. M’ets un temptador que em negues allò que m’és fonamental: “No penses com Déu, sinó com els homes”. No podia dir més amb menys paraules... Getsemaní avançat: Si... però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva, Pare...”
Havíem començat a destriar les paraules una per una i ens havíem quedat només en el que és la premissa de tot plegat. Sense que primer hi hagi un trobament -com de profeta- amb Jesús serà impossible de fer el seu “Seguiment”, Paraula que ha pres una alta significació vital i evangèlica. Es tracta ni més ni menys de fomentar una possible adequació amb l’actitud vital de Jesús que ens portarà a viure la vida amb un clar sentit de transcendència com la d’Ell. Ens poden servir les expressions de Pau en la segona lectura d’avui: “Us demano que li oferiu tot el que sou. Aquest és el vostre culte veritable. És a dir: No us emmotlleu al món, transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure-viure les coses, perquè pugueu reconèixer la voluntat de Déu, és a dir: allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.
Ara entra en joc el salm responsorial que caldria prendre directament del llibre de la Bíblia, i poder-lo així assaborir-lo millor: Que sigui desig i pregària de “sentir” el que diem: “Vós, Senyor, sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua. L’amor que em teniu val més que la vida. Perquè vós m’heu ajudat, soc feliç sota les vostres ales. La meva ànima s’ha enamorat de Vós”. No, no és veritat, Senyor! Ajudeu-me a que no sigui una mentida, a que m’hi vagi atansant de mica en mica. No es pot jugar amb el millor!
Ara és l’hora de deixar ben assentat com a desig, anhel: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però qui la perdi per mi, la retrobarà”. “Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida?
Els comentaristes de l’evangeli de Mateu diuen que amb aquest evangeli que és el colofó del capítol 16 i des d’aquell moment s’inicia la pujada a Jerusalem on tindrà lloc l’esdeveniment cabdal de la vida i missió de Jesús que donarà lloc a posar “en sortida” l’Església dels fills de Déu, que som –hauríem de ser!- nosaltres. En la tradició eclesial l’expressió “seguiment” té unes connotacions especials que sintetitzaré en força de la seva particular significació espiritual i evangèlica. “El seguiment és vincle i comunió amb Crist; i és caminar en Ell, amb Ell i per Ell pel camí que Ell mateix va recórrer en obediència al Pare”. No podem interpretar amb expressions reductives que es podrien incloure en allò que diu Bonhoeffer: “gràcia barata, que és gràcia sense seguiment, sense creu, sense Jesús viu i encarnat”. Comporta ser, saber-se, sentir-se deixeble. Realitzant una traducció inculturalitzada que assumeixi el Crist encarnat, històric i el Crist de la fe que es mou sostingut i impulsat per l’Esperit Sant que de la fe en fa obra de l’amor. Pau en pot ser un gran introductor quan ens diu “Allò que heu après del Crist, si és que realment heu escoltat el seu anunci i heu estat instruïts per Ell, o sia: “renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l’home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4, 20-24) Podríem arrodonir-ho amb la veu de Casaldàliga: “No hem de ser només creients sinó creïbles”. No tinguem por, deixem-nos estimar per Déu. Això és ben bé tot. “L’amor que tot ho lliga i perfecciona”.
P. Josep Mª Balcell
Diumenge XXII de durant l’any, 30 d’agost del 2020. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada