Homilia del diumenge 23/08/2020

I  VOSALTRES,  QUI  DIEU  QUE  SOC?

 L’evangeli de la vida que és el que definitivament compta, sempre ens acara amb aquesta pregunta que personalment ens fa Jesús. Som o no els seus deixebles? Som cristians com a aquell qui diu de tota la vida? Se’ns demana una resposta que va més enllà del catecisme. No l’hem apresa “sense més ni més”. Ja tenim un curs llarg i una història biografiada a les espatlles i al cor. Avui la litúrgia ens convida a  proposar-nos-ho amb calma. Un dia ben apropiat per veure quina incidència pràctica, experiencial té la Persona i la Missió de Jesús, en mi, ara com ara. Mentre la rumiem per veure’n tots els components que enriqueixen la possible resposta; mentre fem un bon examen de consciència: (consciència -no moral- sinó actitudinal). No tinguem pressa. La pregunta és totalitzadora, demana una resposta matisada. Quin paper ocupa Crist en el nostre viure menut, el de cada dia i de cada moment? Creix, està estantís? “Cristianitzar-nos” és un procés sentit i seguit de prop? Fins on arriba la comunió amb Ell i amb la seva causa que compartim des d’una “consciència” (saber, sentir i compartir) que suposa un compromís de portar-la endavant? Crist és vivent –no és una idea, una figura sinó una apel·lació d’una Persona- és una vida a compartir. Recordo que digué als seus deixebles: “no us tinc com a servents, sinó com a amics”. Se m’obre de bat a bat l’evangeli de Joan i començo a intuir com van de veritat i de bondat les aproximacions a la seva Persona. En definitiva, una fe que es fa operativa no gens menys que per l’Amor. Oh, si fos la veritat de la veritat plantejar-m’ho tot a través d’un amor real, visc

Precisament aquest dijous passat celebràvem la festa de sant Bernat. Aquell dia ens proposaven a Maitines aquesta lectura que em permeto de transmetre-us-la: “L’amor és suficient en si mateix, és plaent  per si mateix, per causa d’ell mateix. Ell mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora d’ell, el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L’amor és una gran cosa, sempre que entronqui amb el seu principi, retorni al seu origen, s’aboqui a la seva font, per extreure’n contínuament el seu corrent. De tots els moviments de l’ànima, de tots els seus sentits i tots els seus afectes, l’amor és l’única cosa en què la criatura, per més que no d’igual a igual, pot correspondre al seu Amor, pot pagar-lo amb una paga semblant. Perquè quan Déu estima, l’única cosa que vol és ser estimat: sí, no estima si no és perquè l’estimin; sap que l’amor a Ell fa feliços els qui l’estimen”. Quin degotall de sentiments, de sensibilitat, d’actituds vitals. Com més a prop, més lluny!

 M’adono que he fet trampa. No voldria que aquestes paraules precioses de sant Bernat fossin la prestesa resposta a la gran i personal proposta d’expressar qui dic jo que és Jesús per a mi. Què més voldria! Considereu-ho un llarg i emocionat parèntesi, promogut per no perdre la bellesa i profunditat de la cita. Quantes vegades hauré llegit aquestes consideracions i només avui m’hi he bolcat amb una nova sensibilitat. Això deu explicar que la nostra identificació amb Jesús porta el signe dels alts-i-baixos propis de la vida, que no és mai ni rectilínia ni satisfactòria com voldríem. Som ben humans, que vol dir plens de grandeses i de baixeses. I que mai podem estar segurs de quina pot ser la resposta concreta que podem donar en un precís moment. Us comparteixo, com acostumo a fer sovint l’expressió de la col·lecta que la faig meva i que guarda sintonia amb l’excelsitud del pensar i sentir de sant Bernat. “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”.  La meva resposta a la gran pregunta sobre qui és (suposa, concreta) Jesús per a mi, es mou entre un anhel i un desig i una lleu estimació. Graduar l’anhel és gairebé impossible perquè és “de moment”, Ja ho hem dit les respostes com les coses solen ser inestables. Ja sabem allò i allí on es troba l’alegria veritable, però, però...

Sempre he dit que hi ha un fort “décalage” entre allò que diem i allò que vivim. Ens hem rodejat de paraules excessives i naturalment quedem empetitits a l’hora de saber quina consistència té el nostre viure menut...

Entrem en el teixit de l’evangeli d’avui. Sembla ben bé un final i un nou començament. Després de la recusació dels dirigents que demanen un miracle exprés per a validar la seva identitat, Ell els fa la profecia de la semblança amb Jonàs, que no és altra que la seva resurrecció, però que no poden entendre, obcecats com estan. Pere, curiosament, respon per tots, a la gran pregunta: “I vosaltres qui dieu que soc”. Ho ha fet altres vegades, singularització que Jesús tot atemperant-la perquè li diu que és per revelació de part del Pare, amb tot la dona per bona. Jo em pregunto què hi entén per “vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Ho sabrem per la continuació del relat que en fa Mateu abans de cloure el mateix capítol 16. Jesús anirà dient que patirà passió i mort i resurrecció i Pere li fa en un a part lamentable, bo i renyant-lo: “Senyor: a Vós això no us pot passar!”. Jesús l’increpa: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes!”

Per què deia que no sabia gaire què hi havia en el fons de la seva afirmació: “Tu ets el Messies i el Fill del Déu viu”?

La lliçó és ben palesa. Quina consistència hi pot haver en un moment concret, quan avancem una resposta... Més val que siguem discrets i a imitació d’aquell bon pare que diu: “Ja tinc fe, però augmenta-me-la”, perquè la crec pobreta i tal volta insuficient. No podem excloure de la Persona de Jesús tot el misteri de la creu. La d’ell i la nostra. Aquesta serà la lliçó que ens reservarà l’evangeli del diumenge vinent que és continuació i complementació de la narració d’avui.

Jesús ens fa combregar no amb un nom per més excels que sigui, sinó amb el Cos i la Sang seves, que ens parlen de sacrifici, de lliurament i que ens alimenten com el pa eucarístic de cada dia i per sosteniment de les nostres jornades aqueferades. Es diu amb la vida més que amb paraules. Dir vol dir fer, viure amb els accents on corresponguin. Portar el nom de cristians, noble empresa!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXI de durant l’any, 23 d’agost del 2020.  Sabadell