GOSEM DIR: PARE NOSTRE:
Ja de bon començament ens trobem amb la Col·lecta de la Missa que ens donarà el to de les lectures i ensems ens obrirà l’horitzó i el sentit de la pròpia vida, des del Déu viscut: “Déu (benigne i entranyable: ja sabeu que substitueixo les paraules usuals: “totpoderós i etern”, perquè a mi no hem diuen res i perquè en lloc d’atansar la vivència de Déu aquestes m’envolen pels cels distants; m’hi perdo! Perdoneu l’incís i anem al gra de la re-col·lecta, mai tan apropiadament dit). Deia: “Déu que gosem invocar amb el nom de Pare, feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills que heu volgut donar-nos, a fi que un dia meresquem (per gràcia!) d’entrar en l’heretatge promès”.
Avui, la paraula-clau de tot -al meu entendre- és gosar. Expressió molt rica que abasta tant la intrepidesa, l’atreviment, el desig vehement i també la humilitat, font i fruit del respecte en el tracte amb Déu, que mai ens hauria de mancar en relacionar-nos amb Ell. Naturalment, és el “nostre” Déu i Pare, el Déu del Nou Testament, al que ens va invitar Jesús a dirigir-nos-hi amb freqüència. Defugint les pors envers el Déu veterotestamentari, substituïda amb la delicadesa-ardidesa evangèlica que fa que l’anomenem Pare i –oh més inaudit!- Nostre. De no haver passat davant, Jesús, que no el sap-pot-vol anomenar-lo d’altra manera, seriaimpossible improcedent per a nosaltres... Plena comunió, identificació, comunicació feta d’amor. I és el propi Jesús qui ens l’invita a anomenar com a Pare, d’Ell i nostre. Omplim de ressons evangèlics el nostre humil i ardit a la vegada “gosem dir-li Pare”. Jesús, quan parla amb i del Pare ho fa també amb un gosem magnificat. És Jesús-Home qui prega. Sap que Ell és “el meu Fill, el meu predilecte, en qui m’he complagut” per part del Pare. Quin sentit de Filiació té Jesús! D’aquí podríem albirar tots els sentits humans i divins que enclou aquest verb intrèpid i joiós que té la paraula gosar: “feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills (adoptius!) Hem entrat en la família ampla i variada de Déu, seguint les petjades del Fill únic. “Fills en el Fill”.
Només a tall de record, quan a la Missa ens disposem (ens preparem amb els valors propis i adequats a fer la pregària-mare, cal pre-disposar-se: tota oració i excel·lentment el Parenoste i, a més, dins l’entranya eucarística mateixa ens demana i ens dona al mateix temps l’actitud filial en correspondència a la paternitat que proclamem=gosem dir. És sempre amb Jesús que preguem el Parenostre. Pare meu i vostre. Sempre sota el signe d’una gosadia, d’un atreviment respectuós. Recuperem les actituds evangèliques abans d’obrir els llavis. Aquestes monicions abans de certes pregàries ens són un delicat advertiment. “Fidels a un manament del Salvador, i seguint el seu diví mestratge, gosem dir: Que no sigui només una pregària més; que sigui una experiència de paternitat-filiació sentides a fons i experimentades al viu. Atenció a la grandesa, a la riquesa en comunicar-nos amb el PARE, que ens estima entranyablement, ressò sàlmic.
Gosar: què et diu aquesta expressió-experiència dita en un dels tombants més sensibles de l’Eucaristia?
Totes les lectures, accions litúrgiques, gestos o ritus de l’Eucaristia són el resum, la concentració del què significa Déu-Pare, Crist-Església. Cadascú dels fidels, tots nosaltres. Què hi anem a fer a l’Eucaristia? Res més i res menys que reviure amb Crist tota la vida, ensenyament, passió, mort i resurrecció del Crist i del misteri participatiu de l’Església, que som també cadascú de nosaltres, particularment i formant comunitat... Traiem brill, llustre a la paraula gosar: Audemus dicere. Noteu la similitud amb l’expressió del filòsof: “Aude o Auso” sàpere. En nosaltres: experíre: experimentar, crèdere: vol dir: entrar dins la vida de Déu per participació. Deixem-ho així, penjat. Seria llarg i pregon fer les equivalències...
Tota pregària suposa un atreviment, una gosadia, des de l’humus humà, des de la no pertinença que pressuposa, anant pujant graons d’humanisme fins i tot al coratge de fer-ho; sense, però, oblidar distàncies infinites, però esperonats per la fe que se’ns torna amor. Veniu, pugeu amunt! En el nostre cas la invitació ve del mateix Pau: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat”. (Ef. 1, 17-18) I També (Fil. 1, 9-10a): “I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència, perquè sapigueu discernir allò que més convé”. La pregària litúrgica la fem conjuntament amb Jesús que presideix i amb el mateix Esperit Sant que és el tutor de la nostra pregària (Rom 8, 15-17).
A la primera lectura tenim un dels passatges clàssics de com percebem Déu. Ja estem més enllà dels dubtes de si existeix Déu o no. Aquí ja experimentem que Déu és l’Altre, perquè és aliè a tota confusió, en dient l’increat. Déu “és i està”. Es fa perceptible. Quina delicadesa pròpia, la de Déu! Ens dirà Jesús que “no tinguem por, que no ens acovardim”. Que esperem, com Elies, que “passi”. Només es vol fer “sentir” en el so d’un aire suau. Déu és en els detalls, va dir l’experimentat. Déu li fa aquesta pregunta: “Què hi fas aquí, Elies? –“Estic encès de zel per vós, Senyor, els d’Israel han abandonat la teva Aliança. Només he quedat jo i encara em busquem per matar-me. Torna a fer-li la pregunta i li diu que se li farà present Déu... Oreig saborós!
Com lliga això amb la segona lectura que és d’una emotivitat singularíssima! Quin Pau més ple consciència apesarada... Veu que la Paraula de Déu, del qual ell n´és l’Herald és rebutjada pels seus propis compatriotes. I quines condolences que brollen del seu cor d’israelita, identificat amb els “seus”. Quin esquinçament quan diu que voldria ser ell el condemnat, el “proscrit”, no el poble jueu. Enumera els benifets propis del i al seu poble –llarga, llarguíssima llista- per acabar dient, “i finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist que és Déu per damunt de tot”. Quin dol perdre’s tota una història de salvació; quin desperdici!
No vull fer comparances: qui sóc jo per fer-les, però em surten del cor adolorit! Quin dolor íntim que em lacera el cor! Tants, tants –sense prejutjar ningú; no faltaria més!- tants compatricis es manifesten indiferents, ateus, agnòstics, autoexclosos de la bondat de Déu-Pare, i com és que s’han deixat perdre allò que encara no havien començat a valorar: la fe en un Déu que és Amor i ho és per a tothom ni que el desconeguin! Quina malura en ha agafat. Alguns no havien ni arribat a la vertadera fe, només un religiositat superficial, incapaç de fer-se preguntes essencials...I han abandonat sense potser un discerniment que avalués conclusions... Jo tenia, des de jove, el que en deia la teoria del sac que portem a l’esquena mendicants com som, on posem les quatre coses de valor cert o presumible. I deia: no tirem res precipitadament! Sobretot allò -que no entenent-ho encara- és considerat valuós... En lloc de “tirar” allò que podria tenir valor, però que de moment no li saps trobar l’entrellat, posa-ho a resguard al sac i espera a tirar-ho! Pot venir un dia en què, en la teva evolució personal, ho podries veure amb una altra i més genuïna consideració! Si l’haguessis llençat com a de poc valor aleshores, després et costarà rehabilitar-la. Mentre que la prudència va fer de no menystenir allò que no entenies i saber esperar. També fins aquí arriba el gosar, l’aude sapere. Pots tenir coses valuoses al sac i les pots o podràs mirar amb altres bons ulls... Canviar de parer és molt humà. Què sabem de veritat? Saber discernir és de savis...
Finalment, arribem a l’evangeli. És com una rèplica de la transfiguració. Han vist meravellats com multiplicava els pans i ara retuts per l’esforç de mantenir la barca indemne contra els elements desfermats, Jesús es presenta sobtadament caminant sobre les aigües i creuen que és una fantasma. Ell els asserena dient-los que no tinguin por, que és Ell. Pere fa el decidit i, a mig miracle brollat sota els peus, s’atemoreix i en enfonsar-se demana a crits auxili a Jesús. Li dona la mà i ha de sentir el retret de la poca fe que té. Del dubte. Les precipitacions en bé o en mal tenen sortides devaluades. Cal gosar, però al mateix temps calcular les sortides de to. Ja ho havíem dit: En gosar respecte al Senyor, cal tenir la humilitat de no posar-se temeràriament en atzucacs, manipulant forces misterioses. Perquè li veia en aquest passatge similituds amb altres moments de gran revelació? Mireu: acaba el passatge amb un “prosternar-se” que vol dir un acte de Fe explícit en la divinitat de Jesús. “Realment sou fill de Déu”. El mateix que diu el centurió després de la crucifixió de Jesús en ser testimoni d’aquella grandesa.
A
l’evangeli no hi ha miracles que no tinguin una finalitat clara de suscitar la
fe en Crist. I la fe en Crist és camí d’accés al Pare meu i vostre.”La glòria
del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el
Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres.
Manteniu-vos en el meu amor”. Jn 15, 8-9)
Diumenge XIX de durant l’any, 9 d’agost del 2020. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada