Homilia del diumenge 16/08/2020

TOTS  I  TOT,  METÀFORA  DE  L’INVISIBLE

  Avui, la litúrgia ens invita a tenir ben present al Déu Creador -com diu el credo “llarg”- de totes les “coses” visibles i invisibles. Des de molt de temps enrere que tinc la sensació de que les “coses” (entengui’s en el sentit més ample) les coses, dic, invisibles poblen en major esplendidesa tot el nostre “univers” físic, espiritual, mental,... Molt més de les que considerem “reals”. Què en sabem de la veritat íntima de tot el creat? Convivim de ple amb l’invisible i en tenim ben poca consciència!  Déu mateix és la suprema expressió de la invisibilitat. Estem tan acostumats a la tangibilitat, tant que si som durs de vista i d’oïda pensarem que no hi ha més que allò que podem veure, tocar, mesurar. I malgrat els malgrats, tot, en profunditat, està més enllà del que podem apamar. Allò més substancial viu en l’àmbit de l’invisible. Aquí és on trobo allò de més valuós de tot el creat! Aquí, sospito, que deu radicar la nostra condició de fills de Déu, abocats a la seva imatge i semblança.

 Comencem per la col·lecta de l’eucaristia d’avui que és clarament explícita en l’afirmació  de que el món està poblat per l’”invisible”. I, encara més. Que tot l’invisible és un do preclar que Déu ofereix als qui l’estimen. No pot pas ser d’altra manera, car Déu és per definició l’Invisible, tot i que ho emplena tot. És a aquells qui viuen oberts, sensibles a l’amor de tot el creat que els “faculta” per poder “veure”, sentir, percebre la Profunditat que amaga-revela tota persona i cosa. És a través d’allò perceptible que som invitats a endinsar-nos en allò in-visible, però real i tan real!Esperem una mica abans de fer “prospeccions” en les “invisibitats” a deixar-nos amarar pel mateix text de l’oració-col·lecta d’avui, que per ser Col·lecta hauria de ser participada per tota la comunitat eucarística. La Col·lecta de la Missa d’avui s’expressa així: “Oh Déu, Vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot. aconseguim allò que Vós prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”

Anem s subratllar els verbs que són els pilars sobre els que es construeix l’arquitectura de la pregària dels inicis de l’eucaristia. Subratllo: 1) heu preparat; 2) infoneu; 3) estimant-vos; 4) aconseguim; 5) prometeu.

“Heu preparat”: Quin sentit d’oferiment! Diem taula parada. Pre-parat: Intueixo que hi ha tot un pla concebut per Déu. L’estimació és la facultat de poder desxifrar, descobrir els béns  que hi ha per sota de tota visibilitat. Només tenim accés a la dimensió d’invisibilitat quan sabem veure, mirar, admirar i contemplar amb ulls amorosos. Tot el món dels sentiments, la intel·ligència emotivo-espiritual se’ns fa palesa/la intuïm només a través d’indicis afectius (la veu timbrada, inconfusible, el somriure, la complaença, l’halo, un deix, un no sé què) que ens hi descriuen tot un món. Quan això es produeix sabem captar –no sé com dir-ho- l’ànima de la “cosa” i millor de la “persona” i ho considerem com un signe d’una saviesa, condensació de mirades, de valoracions que van més enllà del “preu” real, normal del que ens envolta. Ho he dit moltes vegades. No es pot ser cristià, si no tenim aquesta mirada transcendent, si no es té un esperit de poeta, de pro-feta, de creient. Preparar vol dir que hom s’ha anticipat. Que antecedentment s’ha pensat en... Argüeixo, si es tracta de Déu, que ens ha estimat abans de qualsevol mereixement per part nostra. Tot és gratuït en Déu. No el podem concebre altrament. Quin reclam a ser agraïts! De gratuït a l’agraïment, quin joc d’invisibilitats, Déu meu! L’amor no té consistència i profunditat sense la fe, que tot ho sostingui i condicioni per bé. La fe sosté l’amor. L’amor radica (atenció a l’arrel) en la fe. La fe, llegim a la Carta als Hebreus, és el denominador comú d’allò més substancial que exorna al seguit de grans figures de tot l’Antic Testament. No podem llegir el capítol 11 sense meravellar-nos. “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer “realitats” que no veiem... Gràcies a la fe, comprenem que tot l’univers va ser creat per la paraula de Déu, i que, per tant, allò que veiem no prové de simples aparences”. Quina referència més plena de les invisibilitats de la fe i de l’amor!

“Infoneu”: quina paraula més adequada per poder expressar les invisibilitats. La lliguem normalment a l’Esperit Sant que serà el motor i el promotor d’aquesta “capacitat” de saber veure-viure allò que només és constatable a través dels seus efectes. Infondre és molt més que donar, vessar. Expressió que té tot l’aire de les invisibilitats. Es diu dels dons de l’Esperit. Infusos, infosos. Descalços hauríem d’anar, perquè estem en terra sagrada. El més excels de tots els dons és l’amor entranyable que Déu ens té. Mai serem capaços d’entendre què és l’amor que Déu ens té. Sant Joan lliga l’amor al coneixement. “Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit que heu rebut i tots teniu el coneixement (de tot) respecte de Déu. Sé que manteniu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessiteu que ningú us instrueixi. La unció que ve del Fill us ensenya totes les coses, diu la veritat. Per tant, d’acord amb l’ensenyament que heu rebut, manteniu-vos en el Fill. (I Joan 2, 20, 27).

“Estimant-vos en tot i per tot”. L’amor tot ho lliga i és l’expressió més cabal i autèntica de la presència i acció de Déu. Actua en la invisibilitat més fonda de tot el que és humà, perquè ens dirà i recomanarà: “Estimats meus, estimeu-vos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Us recomano que llegiu de la Carta Primera de Joan del capítol quart els versets del 7 fins al final d’aquest capítol. Conté tot el que es pot dir de l’Amor. Seria bo que ens comprometéssim a llegir-lo de quan en quan i veuríem que és com si fos un sagrament: no tan sols parla, sinó que infon l’amor, màxima aspiració humano-divina. S’hi concentren les millors expressions, no referides sinó possiblement viscudes. No és possible viure més en profunditat i per tant, pels corrents invisibles del que és Déu i del que som nosaltres per dignació divina.

“Aconseguim”. Quina paraula més traïcionera. No som nosaltres qui aconseguim. És Ell qui ens permet viure la invisibilitat de l’amor. Sempre serà una conseqüència d’un Amor gratuït, donat. La nostra força hi ha de ser, però no podem oblidar que si som és perquè Déu ens dona el desig, les ganes, la il·lusió de poder ser, haver, donar com si fos obra nostra. La llibertat de la qual en som tan gelosos és sempre acompanyada, sostinguda. Déu ens dona el poder i el fer. Ja queda sobreentès en la petició del parenostre: “Faci’s la vostra voluntat”. La major grandesa és la sintonia més estreta entre allò que Déu vol respecte de nosaltres i allò que nosaltres volem. El voler conjunt és la màxima aspiració: la llibertat i l’obediència activa es donen la mà. És fàcil si tot es mira des de la perspectiva de l’amor. El dret i el deure es fonen i es magnifiquen. Lluny, molt lluny, però somiar els somnis de Déu és legítim i plaent!

“Prometeu”: Déu és excessiu. Sempre ens quedarem per sota de qualsevol consideració. Excedeix tota possibilitat àdhuc dels més ardits desitjos nostres. Ell ens vol sants i tenir-ne consciència i posar-hi les ganes tot ha de ser u. Perquè Ell està més compromès que els millors compromisos que puguem pensar i tenir. Déu és principi i terme de tot l’humà. Tenim somnis ben xics, les nostres aspiracions no marquen cap desig de sobreposar-nos ni de aspirar al “més i  millor”. Senyor marqueu-nos amb les invisibilitats d’allò que és consistent, profund i engrescador. Resarem la col·lecta d’avui amb la màxima concentració i esperança. Amén. Tot sigui per Crist Senyor nostre. Així coronem tota pregària i totes les col·lectes.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XX de durant l’any, 16 d’agost del 2020.  Sabadell