Homilia del diumenge 23/08/2020

I  VOSALTRES,  QUI  DIEU  QUE  SOC?

 L’evangeli de la vida que és el que definitivament compta, sempre ens acara amb aquesta pregunta que personalment ens fa Jesús. Som o no els seus deixebles? Som cristians com a aquell qui diu de tota la vida? Se’ns demana una resposta que va més enllà del catecisme. No l’hem apresa “sense més ni més”. Ja tenim un curs llarg i una història biografiada a les espatlles i al cor. Avui la litúrgia ens convida a  proposar-nos-ho amb calma. Un dia ben apropiat per veure quina incidència pràctica, experiencial té la Persona i la Missió de Jesús, en mi, ara com ara. Mentre la rumiem per veure’n tots els components que enriqueixen la possible resposta; mentre fem un bon examen de consciència: (consciència -no moral- sinó actitudinal). No tinguem pressa. La pregunta és totalitzadora, demana una resposta matisada. Quin paper ocupa Crist en el nostre viure menut, el de cada dia i de cada moment? Creix, està estantís? “Cristianitzar-nos” és un procés sentit i seguit de prop? Fins on arriba la comunió amb Ell i amb la seva causa que compartim des d’una “consciència” (saber, sentir i compartir) que suposa un compromís de portar-la endavant? Crist és vivent –no és una idea, una figura sinó una apel·lació d’una Persona- és una vida a compartir. Recordo que digué als seus deixebles: “no us tinc com a servents, sinó com a amics”. Se m’obre de bat a bat l’evangeli de Joan i començo a intuir com van de veritat i de bondat les aproximacions a la seva Persona. En definitiva, una fe que es fa operativa no gens menys que per l’Amor. Oh, si fos la veritat de la veritat plantejar-m’ho tot a través d’un amor real, visc

Precisament aquest dijous passat celebràvem la festa de sant Bernat. Aquell dia ens proposaven a Maitines aquesta lectura que em permeto de transmetre-us-la: “L’amor és suficient en si mateix, és plaent  per si mateix, per causa d’ell mateix. Ell mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora d’ell, el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L’amor és una gran cosa, sempre que entronqui amb el seu principi, retorni al seu origen, s’aboqui a la seva font, per extreure’n contínuament el seu corrent. De tots els moviments de l’ànima, de tots els seus sentits i tots els seus afectes, l’amor és l’única cosa en què la criatura, per més que no d’igual a igual, pot correspondre al seu Amor, pot pagar-lo amb una paga semblant. Perquè quan Déu estima, l’única cosa que vol és ser estimat: sí, no estima si no és perquè l’estimin; sap que l’amor a Ell fa feliços els qui l’estimen”. Quin degotall de sentiments, de sensibilitat, d’actituds vitals. Com més a prop, més lluny!

 M’adono que he fet trampa. No voldria que aquestes paraules precioses de sant Bernat fossin la prestesa resposta a la gran i personal proposta d’expressar qui dic jo que és Jesús per a mi. Què més voldria! Considereu-ho un llarg i emocionat parèntesi, promogut per no perdre la bellesa i profunditat de la cita. Quantes vegades hauré llegit aquestes consideracions i només avui m’hi he bolcat amb una nova sensibilitat. Això deu explicar que la nostra identificació amb Jesús porta el signe dels alts-i-baixos propis de la vida, que no és mai ni rectilínia ni satisfactòria com voldríem. Som ben humans, que vol dir plens de grandeses i de baixeses. I que mai podem estar segurs de quina pot ser la resposta concreta que podem donar en un precís moment. Us comparteixo, com acostumo a fer sovint l’expressió de la col·lecta que la faig meva i que guarda sintonia amb l’excelsitud del pensar i sentir de sant Bernat. “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”.  La meva resposta a la gran pregunta sobre qui és (suposa, concreta) Jesús per a mi, es mou entre un anhel i un desig i una lleu estimació. Graduar l’anhel és gairebé impossible perquè és “de moment”, Ja ho hem dit les respostes com les coses solen ser inestables. Ja sabem allò i allí on es troba l’alegria veritable, però, però...

Sempre he dit que hi ha un fort “décalage” entre allò que diem i allò que vivim. Ens hem rodejat de paraules excessives i naturalment quedem empetitits a l’hora de saber quina consistència té el nostre viure menut...

Entrem en el teixit de l’evangeli d’avui. Sembla ben bé un final i un nou començament. Després de la recusació dels dirigents que demanen un miracle exprés per a validar la seva identitat, Ell els fa la profecia de la semblança amb Jonàs, que no és altra que la seva resurrecció, però que no poden entendre, obcecats com estan. Pere, curiosament, respon per tots, a la gran pregunta: “I vosaltres qui dieu que soc”. Ho ha fet altres vegades, singularització que Jesús tot atemperant-la perquè li diu que és per revelació de part del Pare, amb tot la dona per bona. Jo em pregunto què hi entén per “vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Ho sabrem per la continuació del relat que en fa Mateu abans de cloure el mateix capítol 16. Jesús anirà dient que patirà passió i mort i resurrecció i Pere li fa en un a part lamentable, bo i renyant-lo: “Senyor: a Vós això no us pot passar!”. Jesús l’increpa: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes!”

Per què deia que no sabia gaire què hi havia en el fons de la seva afirmació: “Tu ets el Messies i el Fill del Déu viu”?

La lliçó és ben palesa. Quina consistència hi pot haver en un moment concret, quan avancem una resposta... Més val que siguem discrets i a imitació d’aquell bon pare que diu: “Ja tinc fe, però augmenta-me-la”, perquè la crec pobreta i tal volta insuficient. No podem excloure de la Persona de Jesús tot el misteri de la creu. La d’ell i la nostra. Aquesta serà la lliçó que ens reservarà l’evangeli del diumenge vinent que és continuació i complementació de la narració d’avui.

Jesús ens fa combregar no amb un nom per més excels que sigui, sinó amb el Cos i la Sang seves, que ens parlen de sacrifici, de lliurament i que ens alimenten com el pa eucarístic de cada dia i per sosteniment de les nostres jornades aqueferades. Es diu amb la vida més que amb paraules. Dir vol dir fer, viure amb els accents on corresponguin. Portar el nom de cristians, noble empresa!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXI de durant l’any, 23 d’agost del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 10/12/2017 del P. Josep Mª Balcells

PRE-CURSORS  EN  SOM  TOTS

                                               Cada paraula té la seva màgia. Hi ha paraules que venen carregades de segles. En l’Advent en tenim algunes que gairebé les tenim en exclusiva. La mateixa expressió “advent” ja només s’utilitza en àmbits cristians i cultuals. Advent, igual a “que ve”; la “preparació” d’aquesta vinguda; advenir= que ve fortuïtament, sense esperar-la massa, potser?; vingut de fora, afegit extrínsecament. Mireu quin camp més ampli de significacions, que les podríem fer ben nostres. Allò, però, substancial és la vinguda què, per més esperada, sempre serà inesperada. Tolstoi, i el nostre Barrachina en feren contes, emotius... Aquí rau el secret de tot adveniment: Crist, és qui arriba amb tota una plètora de gràcia, d’amor fidel, de bondat i de pau, en definitiva. Però hi ha més camp per córrer.  Anem al mot que encapçala aquestes reflexions. A Joan Baptista se l’anomena també el pre-cursor, per antonomàsia. Marc en encetar l’Evangeli, avui (Que primordialment vol dir: Bona Notícia, a més dels llibres concrets, on es narra la vida de Jesús de Natzaret: els quatre evangelis) comença citant les paraules d’un gran, esplèndid profeta, Isaïes, i dient que aquestes paraules seves van motivar Joan a anunciar i proclamar que darrere d’ell venia la Persona de referència d’aquelles paraules: “Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert (on vivia Joan): Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”. Anem endins del sentit de l’expressió pre-cursor. Pre-, ja sabem què vol dir. -Cursar, fer camí: per exemple el d’un curs acadèmic o d’una cursa atlètica. Cursor, que fa anar endavant. Estem en un avant del que vindrà en posteritat, després..., sense de moment precisar més. Em ve a la memòria el carter, el nunci dels pobles d’ara fa cinquanta o més anys. Amb una trompeta que feia anys i panys que servia per anunciar la novetat del moment: “Es fa saber, per ordre del Sr. Alcalde que tenim novetats”, normalment l’arribada imprevista d’un cotxe atrotinat que venia peix, fruites o algunes andròmines... Eren els antecedents dels mícros, dels altaveus... També vol dir missatger que anava anticipadament a dir que venia darrere d’ell l’exèrcit victoriós amb el seguici de les despulles i del botí pres... Vencedor arrossegant literalment els vençuts, fets esclaus o carn de suplicis... Així de salvatges, inhumans eren els nostres avantpassats. Són o som encara? La via sacra dels triomfadors... al Capitoli.

                                               Aplicat a Joan, veiem que bé se li escau la denominació. Cada dematí ens ho recorden els Laudes en el Benedictus: “ I a tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins. Faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu. Perquè ens estima, ens visitarà un Sol, que ve del Cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de Pau”. Ara em posaria a subratllar les paraules que m’inviten, encara que de lluny, a identificar-me amb Joan. Ell fou profecia amorosa del seu pare, Zacaríes. I, nosaltres amb permís de l’autor podríem demanar que ens permetin tal i tant gran “ofici”, que Pau en dirà “ambaixadors!”. Mireu a quins honors estem “cridats”. El papa Francesc en dirà evangelitzadors! L’admiració és del mateix papa. No hi afegeixo res, només el bon desig de ser-ho i de representar-ho de la millor manera, i més efectiva. Ai, les primeres paraules del papat del bisbe de Roma contingudes en La Joia de l’evangeli” i quina insistència que manifesten... Vol posar tota l’Església en joiós Advent permanent: anunciant, proclamant, “L’Església en sortida és la comunitat de deixebles missioners que primeregen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i que festegen.” “La intimitat de l’Església amb Jesús és una comunitat itinerant, i la comunió  essencialment es configura com a comunió missionera; és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic, sense por. La joia de l’Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú”.

                                               “Primerejar: disculpeu aquest neologisme. La comunitat evangèlica experimenta que el Senyor va prendre la iniciativa, la primerejada en l’amor (I Jn 4, 10); i, per això, ella sap avançar-se. Prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar a les cruïlles dels camins per invitar els exclosos. Viu en un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d’haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Atrevim-nos una mica més a primerejar!”

                                               “Com a conseqüència, l’Església sap involucrar-se. Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s’involucra i involucra els seus, davant dels altres per rentar-los . Però després diu als deixebles: “Sereu feliços, si feu això” La comunitat evangelitzadora es fa amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist en el poble. Els evangelitzadors tenen així “olor d’ovella” i aquestes escolten la seva veu”. (Recordeu el  paràgraf final d’Isaïes: el bon pastor. Com ell, així nosaltres).

                                               “En acabat, la comunitat evangelitzadora es disposa a “acompanyar”. Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per més durs i prolongats que siguin. Coneix esperes llargues i aguant apostòlic. L’evangelització té molt de paciència, i evita trencar els límits”.

                                               “Fidel al do del Senyor, també sap “fructificar”. La comunitat evangelitzadora sempre està atenta als fruits, perquè el Senyor la vol fecunda. Té cura del blat i no s’amoïna per la cugula. El Sembrador, quan veu despuntar la cugula enmig del blat, no té reaccions queixoses ni alarmistes. Troba la manera que la Paraula s’encarni en una situació concreta i doni fruits de vida nova, encara que aparentment siguin imperfectes o inacabats. El deixeble sap donar la vida sencera i jugar-la fins al martiri com a testimoni de Jesucrist, però el seu somni no és omplir-se d’enemics, sinó que la Paraula sigui acollida i manifesti la seva potència alliberadora i renovadora”.

                                               “Per últim, la comunitat evangelitzadora joiosa sap “festejar”. Celebra i festeja cada petita victòria, cada pas endavant en l’evangelització. L’evangelització joiosa es torna bellesa en la litúrgia enmig de l’exigència d’entendre el bé. L’Església evangelitza i s’evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és celebració de l’activitat evangelitzadora i font d’un renovat impuls donador”.

                                               Després d’aquest pla programàtic respecte a un acció evangelitzadora de l’Església d’avui, entenem tot el que són anticipacions, el que són les identificacions amb els pre-cursors d’avui, que hauríem de ser tots i cadascun dels cristians que hem d’obrir pas a la veritat del misteri del Déu fet Home, sabent que nosaltres passem davant  “d’ofici o de ministeri”, perquè la gràcia de la fe pugui obrir-se camí amb l’acció pròpia de Jesús. Som indispensables, necessaris, en el poc que puguem. Ja sabem que el Senyor passarà darrere i sanejarà, enriquirà, embellirà aquests petits passos d’uns multiplicats “Joans precursors” que aplanaran camins, els faran transitables a la vinguda inesperadament esperada, sempre dins del misteri. Jesús ens necessita abans que Ell es faci present. Quin Advent més intens i més fructífer que ens espera ja a partir d’ara, d’ara mateix! “Vés, que ho sentin les muntanyes./ Digues-ho ben fort per tot arreu./ Vés! Que ho sentin tots els homes:/ He vist el meu Senyor”. Crec que invitant a llegir i a per assumir el contingut d’un d’aquests llibres de Torralba –llibreters de Déu que som, que suggereixen, que comenten, que posen a les mans cosa fina!!:  “Jesucrist 2.0” o bé aquest que és novetat: “Creients i no creients en terra de ningú” que seria com Jesucrist 4.0, per dir-ho d’alguna manera. Que us aprofiti! L’Església és un joiós ADVENT permanent...

Diumenge segon d’Advent (dia dels “precursors”) 10 de des. 2017  Sabadell