Homilia del diumenge 4 d'octubre del 2026

                  LES  CONTRAPÀGINES  DEL GÈNESI

Arribem al tercer diumenge en què la vinya és el centre de tota l’acció litúrgica, amb les diverses connotacions que hem anat extraient diumenge darrere diumenge. En efecte, el concepte Vinya atresora les més altes significacions. És la paràbola fonamental i fonamentadora de la relació de Déu amb tot el creat i amb la humanitat sencera. Destriem-la: en el context d’una cultura i món rural, de pagesia, el conreu de la Vinya és l’exponent de tot el treball d’agricultura i és com el súmmum de l’extracció del més preuat (el raïm, la beguda) que aporta la natura. No és d’estranyar que arribi a la configuració del Cosmos i de la meta-història. En una visió teilhardiana Déu abocà en la naturalesa allò més entranyable i que il·lumina tant el Medi diví com l’Himne de l’univers. Joan, en el pròleg del seu evangeli, ens planteja que en l’acte de crear és Jesucrist, coautor, com la “Paraula que estant amb Déu al principi. I per Ell tot ha vingut a l’existència, i res no  ha vingut sense Ell”. El poble de Déu es transmuta com una vinya escollida i com ens indicarà el salm 79: “un cep vau portar d’Egipte, com a significació d’un nou poble de promissió, dirà: “veniu i visiteu aquesta vinya que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta”. En Isaïes tenim l’himne de l’excel·lència de la vinya. Ho podrem seguir en la primera lectura d’avui. Les expectatives que l’amo havia posat en la seva vinya: Què més podia fer que no li hagi fet? N’esperava bon raïm perquè surt agre? La cançó acaba en tragèdia: “la convertiré en terra erma, no l’esporgaran ni la cavaran”. Paraula de profeta! En l’evangeli d’avui veiem que les garanties del millor conreu queden terriblement frustrades, fins al punt que en el relat s’hi congrien tota la història del deïcidi, de la Història de les més anorreadores conseqüències, d’una diguem-ne la contra-història d’una creació imaginada reeixida, però que va anar de mal en pitjor... Raó per la qual Déu ha pensat a “refer” els primers 11 capítols d’un nou i renovat Gènesi. En aquestes línies genesíaques s’hi transparenten el mal i la càrrega destructiva que s’hi palesen en aquests primers passos errats i que en certa manera desfan el pla del Déu creador, somniat bell i ple de bellesa i de bondat: La cosa no va durar gaire en una aital contrapartida als bells projectes divins, oidà!:  La caiguda dels nostres pares Adam i Eva, que transgredeixen el manament de no menjar de l’arbre del bé i del mal: “sereu com déus”. Aquesta és la tornada de fons en aquesta creació primera; foragitats del jardí-vinya-paradís. El mal s’enfondeix entre Caín i Abel, els temps de Noé i el diluvi, aliança de Déu amb Noé, nou començament i la Torre de Babel. En l’encarnació de Jesús tenim el recreador i el remodelador de tot el Creat, singularment de la Nova Humanitat. Una refosa de les dimensions del Mal, recreant-ho tot de bell nou en Jesucrist. La mateixa lectura de la Carta de Pau als filipencs que ens ha acompanyat durant aquestes tres dominiques segellarà el nou món, recreat en Crist i serà com una nova plantació de la vinya com és de veure en el capítol 15 de Joan. Hem pogut tornar a poder conrear la vinya, ara revalidada en Jesucrist. Nosaltres hem estat cridats en Jesús a refer les primeres pàgines del Nou Gènesi. Aquí rau tot el misteri de l’Encarnació, que ens engloba a tots i ens dona una nova oportunitat de promoure l’èxit en la remodelació de la natura humana. Realment és una nova línia de concebre la lliure dotació deliberativa, aquesta llibertat que Déu ens ha donat fins al punt de que la omnipotència de Déu pugui esdevenir un atzucac, una aparent contradicció: Déu es posa a prova a Ell mateix, admetent la posada a contradicció allò que va començar en els primers versets del Gènesi: Creà tota mena d’animals domèstics i salvatges: Déu veié que tot era bo. “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els va beneir, dient-los: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos”. Aquesta és la gesta que Déu espera de tots nosaltres. És l’hora de les novetats, refermant la nostra contribució a partir de la nostra col·laboració a l’acció de la gràcia, sense la qual res no es pot fer. Però la nostra vinculació gairebé biològica en el símil del Cep i les sarments ens permet augurar que la vena limfàtica  passarà per les conjuncions arbòries i portaran a una fructificació envejable. Atenent : “La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor”.

                                               Tornen a la Carta als filipencs: “Déu és testimoni de com us enyoro a tots per l’amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara fins a vessar, de coneixement i de clarividència, perquè sapigueu discernir allò que més convé. Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu. Per a mi viure és Crist. Per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el major amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. I ara es descabdella l’himne sota la similitud dels mateixos sentiments que tingué Jesucrist. Aquí Pau insereix un himne possiblement anterior a ell i és un dels texts més importants sobre l’Encarnació de Jesús, fent-se un no res, prengué la condició d’un esclau, mort per salvar la nissaga humana per raó de la qual el Pare l’ha exaltat i li ha donat aquell nom que està per damunt de tot altre nom; que tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”.  “Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions. Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell. Tinc la justícia que se’ns dona per la FE, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta FE. Així conec el Crist i la força de la resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me en la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts. Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Soc ben conscient de que m’he extralimitat, però de no haver-vos-ho transcrit, em recaria d’allò més...

                                               Les col·lectes dels tres diumenges viscudes sobre el contingut de les lectures se sobreposen i prenen una intensitat i profunditat que bé poden portar-nos en pregària a una vivència cristològica i trinitària que no cal que us hi movem ni conduïm. Vertaderament hem desbrossat el camí per viure i conviure aquesta “magnifica humanitat” nova. Només m’he pogut referir a l’obra de José Ignacio González Faus, La Humanitat nueva. I em sap greu no tenir-la a mà, perquè hagués servit d’una comprensió més vital i compromesa, donat el tarannà de Gz, Faus.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XXVII de durant l’any, 4 d’octubre del 2026  Sabadell