PRE-CURSORS EN
SOM TOTS
Cada
paraula té la seva màgia. Hi ha paraules que venen carregades de segles. En
l’Advent en tenim algunes que gairebé les tenim en exclusiva. La mateixa
expressió “advent” ja només s’utilitza en àmbits cristians i cultuals. Advent,
igual a “que ve”; la “preparació” d’aquesta vinguda; advenir= que ve
fortuïtament, sense esperar-la massa, potser?; vingut de fora, afegit
extrínsecament. Mireu quin camp més ampli de significacions, que les podríem
fer ben nostres. Allò, però, substancial és la vinguda què, per més esperada,
sempre serà inesperada. Tolstoi, i el nostre Barrachina en feren contes,
emotius... Aquí rau el secret de tot adveniment: Crist, és qui arriba amb tota
una plètora de gràcia, d’amor fidel, de bondat i de pau, en definitiva. Però hi
ha més camp per córrer. Anem al mot que
encapçala aquestes reflexions. A Joan Baptista se l’anomena també el
pre-cursor, per antonomàsia. Marc en encetar l’Evangeli, avui (Que
primordialment vol dir: Bona Notícia, a més dels llibres concrets, on es narra
la vida de Jesús de Natzaret: els quatre evangelis) comença citant les paraules
d’un gran, esplèndid profeta, Isaïes, i dient que aquestes paraules seves van
motivar Joan a anunciar i proclamar que darrere d’ell venia la Persona de referència
d’aquelles paraules: “Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et
prepari el camí. Una veu crida en el desert (on vivia Joan): Obriu una ruta al
Senyor, aplaneu-li el camí”. Anem endins del sentit de l’expressió pre-cursor. Pre-, ja sabem què vol dir. -Cursar,
fer camí: per exemple el d’un curs acadèmic o d’una cursa atlètica. Cursor, que
fa anar endavant. Estem en un avant del que vindrà en posteritat, després...,
sense de moment precisar més. Em ve a la memòria el carter, el nunci dels pobles
d’ara fa cinquanta o més anys. Amb una trompeta que feia anys i panys que
servia per anunciar la novetat del moment: “Es fa saber, per ordre del Sr.
Alcalde que tenim novetats”, normalment l’arribada imprevista d’un cotxe
atrotinat que venia peix, fruites o algunes andròmines... Eren els antecedents
dels mícros, dels altaveus... També vol dir missatger que anava
anticipadament a dir que venia darrere d’ell l’exèrcit victoriós amb el seguici
de les despulles i del botí pres... Vencedor arrossegant literalment els
vençuts, fets esclaus o carn de suplicis... Així de salvatges, inhumans eren
els nostres avantpassats. Són o som encara? La via sacra dels triomfadors... al
Capitoli.
Aplicat
a Joan, veiem que bé se li escau la denominació. Cada dematí ens ho recorden
els Laudes en el Benedictus: “ I a tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim,
perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins. Faràs saber al
poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable
del nostre Déu. Perquè ens estima, ens visitarà un Sol, que ve del Cel, per
il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els
nostres passos per camins de Pau”. Ara em posaria a subratllar les paraules que
m’inviten, encara que de lluny, a identificar-me amb Joan. Ell fou profecia
amorosa del seu pare, Zacaríes. I, nosaltres amb permís de l’autor podríem
demanar que ens permetin tal i tant gran “ofici”, que Pau en dirà “ambaixadors!”.
Mireu a quins honors estem “cridats”. El papa Francesc en dirà evangelitzadors!
L’admiració és del mateix papa. No hi afegeixo res, només el bon desig de
ser-ho i de representar-ho de la millor manera, i més efectiva. Ai, les
primeres paraules del papat del bisbe de Roma contingudes en La Joia de
l’evangeli” i quina insistència que manifesten... Vol posar tota l’Església en joiós Advent permanent: anunciant,
proclamant, “L’Església en sortida és la comunitat de deixebles
missioners que primeregen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i
que festegen.” “La intimitat de l’Església amb Jesús és una comunitat
itinerant, i la comunió essencialment es
configura com a comunió missionera; és vital que avui l’Església surti a
anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense
demores, sense fàstic, sense por. La joia de l’Evangeli és per a tot el poble,
no pot excloure ningú”.
“Primerejar: disculpeu aquest
neologisme. La comunitat evangèlica experimenta que el Senyor va prendre la
iniciativa, la primerejada en l’amor (I Jn 4, 10); i, per això, ella sap
avançar-se. Prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els
llunyans i arribar a les cruïlles dels camins per invitar els exclosos. Viu en
un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d’haver experimentat la
infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Atrevim-nos una mica
més a primerejar!”
“Com
a conseqüència, l’Església sap involucrar-se.
Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s’involucra i
involucra els seus, davant dels altres per rentar-los . Però després diu als
deixebles: “Sereu feliços, si feu això” La comunitat evangelitzadora es fa amb
obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa
fins a la humiliació, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de
Crist en el poble. Els evangelitzadors tenen així “olor d’ovella” i aquestes
escolten la seva veu”. (Recordeu el
paràgraf final d’Isaïes: el bon pastor. Com ell, així nosaltres).
“En
acabat, la comunitat evangelitzadora es disposa a “acompanyar”. Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per
més durs i prolongats que siguin. Coneix esperes llargues i aguant apostòlic.
L’evangelització té molt de paciència, i evita trencar els límits”.
“Fidel
al do del Senyor, també sap “fructificar”.
La comunitat evangelitzadora sempre està atenta als fruits, perquè el
Senyor la vol fecunda. Té cura del blat i no s’amoïna per la cugula. El
Sembrador, quan veu despuntar la cugula enmig del blat, no té reaccions
queixoses ni alarmistes. Troba la manera que la Paraula s’encarni en una
situació concreta i doni fruits de vida nova, encara que aparentment siguin
imperfectes o inacabats. El deixeble sap donar la vida sencera i jugar-la fins
al martiri com a testimoni de Jesucrist, però el seu somni no és omplir-se
d’enemics, sinó que la Paraula sigui acollida i manifesti la seva potència
alliberadora i renovadora”.
“Per
últim, la comunitat evangelitzadora joiosa sap “festejar”. Celebra i festeja cada petita victòria, cada pas
endavant en l’evangelització. L’evangelització joiosa es torna bellesa en la
litúrgia enmig de l’exigència d’entendre el bé. L’Església evangelitza i
s’evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és
celebració de l’activitat evangelitzadora i font d’un renovat impuls donador”.
Després
d’aquest pla programàtic respecte a un acció evangelitzadora de l’Església
d’avui, entenem tot el que són anticipacions, el que són les identificacions
amb els pre-cursors d’avui, que
hauríem de ser tots i cadascun dels cristians que hem d’obrir pas a la veritat
del misteri del Déu fet Home, sabent que nosaltres passem davant “d’ofici o de ministeri”, perquè la gràcia de
la fe pugui obrir-se camí amb l’acció pròpia de Jesús. Som indispensables,
necessaris, en el poc que puguem. Ja sabem que el Senyor passarà darrere i
sanejarà, enriquirà, embellirà aquests petits passos d’uns multiplicats “Joans
precursors” que aplanaran camins, els faran transitables a la vinguda
inesperadament esperada, sempre dins del misteri. Jesús ens necessita abans que
Ell es faci present. Quin Advent més intens i més fructífer que ens espera ja a
partir d’ara, d’ara mateix! “Vés, que ho sentin les muntanyes./ Digues-ho ben
fort per tot arreu./ Vés! Que ho sentin tots els homes:/ He vist el meu Senyor”. Crec que invitant a llegir i a per assumir
el contingut d’un d’aquests llibres de Torralba –llibreters de Déu que som, que
suggereixen, que comenten, que posen a les mans cosa fina!!: “Jesucrist 2.0” o bé aquest que és
novetat: “Creients i no creients en terra de ningú” que seria com Jesucrist
4.0, per dir-ho d’alguna manera. Que us aprofiti! L’Església és un joiós ADVENT
permanent...
Diumenge segon
d’Advent (dia dels “precursors”) 10 de des. 2017 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada