PUJAR “BASTIDA” NOMÉS
O EDIFICAR UNA FAMÍLIA
Retocar
façana, remodelar-la, fer que no caigui en petits o més grans crostons... No és
aquest el meu propòsit, ni els meus sentiments respecte de la Família. Ho
veureu de seguida. Començo, per tant, bo i fent una proclama en veu casolana
que és la que toca: Us envejo! Així
tal com sona! Si sabeu portar amb decòrum el procés d’anar edificant aquesta institució
del cor que és la família... No sé pas perquè la vituperen tant –seran
ells!- avui en dia, si al meu entendre, és l’arrel bàsica de
l’existència humana. Ho dic des de l’encoratjament i amb la convicció de saber,
per experiència –col·lateral en part- però per pàgines viscudes i compartides:
en primer lloc, per la família que he tingut i que tinc, a Déu gràcies; per la
meva vida d’educador i d’acompanyant, que m’ha permès de posar-me al servei de
la promoció i consolidació de les famílies, en equips de pares, relació
tutorial amb tantes mares dels nostres alumnes petits a l’escola, Escoles de Pares
de llarg recorregut –poseu-hi quaranta i més anys, poca broma!-; equips de
matrimonis; oh, convivències familiars de Pineta i arreu; altres convivències
de tota mena; i un tracte que sempre he volgut que fos senzill, empàtic, plaent
per als altres en la mateixa mesura que ho era per a mi. I ara la diré grossa:
comparativament parlant veig que la família que camina de veritat, a nivell de procés
i de progrés, és tant o més vàlida que la vida religiosa, portada en el
comú dels que la professem. Sí, ja sé les belles paraules que solem teixir els
religiosos, teories a part, que resulten inflades. Utopies somiades que queden
mancades per la realitat que acostumem a viure -no acuso ningú, més aviat em
dolc de mi mateix-. Per què no et casaves?, em podeu dir. La crida anava per
altres viaranys. La ponderació em ve no de teories respecte a la família, que
amb aquest Papa, Francesc, les tinc joiosament a l’abast, ara que en faig les
lloances: Sínodes sobre la família, també la gran exhortació de Francesc L’alegria de l’amor, ja sabeu llegida
gairebé exclusivament, per veure com s’obria la institució matrimonial i
familiar en casos delicats, tractats amb la serenor i l’audàcia que la
humanitat i el sagrament bé es mereixien... L’exhortació –no perdem aquest
sentit d’atansament al cor i amb la misericòrdia a punt de vessar-se com a
ungüent perfumat- és molt més!; i tant!. Inicia un camí de proximitat i de
tendresa remarcables. No debades es diu de la família que és una Església
domèstica!
El
matrimoni –no ho oblidem mai que té en el seu haver tot un sagrament de vida,
que no té la vida religiosa. I casar-se –gaudiu dels significats plurals que té
l’expressió-; casar, unir, fer u de molts aspectes; casar-se, dic, amb una sola
persona amb un amor més concret i real i més íntim, i ineludible en el
sentit millor de la paraula, té més fàcil volada que fer-ho comunitàriament en
una “fraternitat”... Jo ja m’hi trobo bé en la meva vocació i hi recerco
creixents transcendències...
Tot
és qüestió de circumstanciar el context de cadascú. El de la parella, que neix
amb l’aventura-risc d’anar aconseguint la vitalitat i el consens de vida diària
amb una persona, en la qual un haurà de centrar inicialment vida i “miracles”.
És, en síntesi, compartir vida, intimitat, quotidianitat; apunta a un horitzó
comú, aparellar jous i somnis a la vegada. Coordinar processos: viure i
conviure. Anar trenant existències i sota un mateix sostre. Si no es creix i es
desviu l’un per l’altre hi ha el perill i el risc de que els dos vagin
descendint de to i estil en les petiteses que ornen la quotidianitat. Si un
personalment deixa de créixer com a persona això repercutirà en la parella (que
serà sempre el punt fundant i refundant de la família). Una volta entrenats
dualment a conviure en el goig de l’amor
xic, detallista; - cada detall mostrat amb amor val per tot un dia, cal ser-hi atents!
Valorar el que l’altre valora. Voler “casar” –de casa, d’unir!- actituds,
pensars i sentirs, fet això en llibertat, que té present l’altre, que té el
dret de ser (dignitat reconeguda) i de ser diferent. I “encimentat” el conviure
en atenta comunió. Així, amb aquesta base sempre incrementada de dignitat, de
tendresa, de perdó, d’agraïments mutus, aleshores bolcar l’afecte presencial en
el miracle i la meravella dels fills en creixença, apersonant-los,
acompanyant-los a peu de vida, no perdent passada, essent-hi presents, i
obrint-los als quatre punts de l’horitzó social, ètic, cultural.
Parlant-los-hi, una i mil vegades, començant ja de petits, creant actituds
dialogals, interessant-vos per llur vida, propiciant sintonies existencials, no
perdent-los abans que ja vagin amb papers personals per la vida...
De
l’etapa de sistematització del que preteníem en les Escoles de Pares:
prevèiem fases successives i que ben prompte s’encavalcaven, emperò mai confonent-se.
Tot començava per un procés d’esdevenir
persona, madurands tots dos, atenció al gerundi que demana acció permanent!;
després saber conviure en parella no
descurant-ho mai, perquè o és procés o no és res. No descurant-ho mai, la
parella, ni quan un es troba immers en tantes tasques importants i ineludibles: criança dels fills, treball,
cultura, oci, transcendència, -fe, i tant!, qui la té per do- pujar la casa, administrant-la,
i fent-la cada dia més amable i estimable, saber fer-se companyia, amb
presències significatives, sovintejades. Viure
la família. El concepte de llar ha de perviure més enllà de la
utilitat obvia. Saber estar-hi, i trobar-se bé a casa, respectant llocs,
presències, silencis i companyies. Fer, en fi, bona la “sortida”dels fills a la societat que ens envolta i posar-hi ulls i
tendresa, convicció i servei. Que “el context esdevingui text”, per
“conversar-lo”, per implicació, per responsabilitat.
Del
saber viure amb “lluita i espera”, del no doblegar-se en circumstàncies adverses. El jo no naufraga
amb el “nosaltres”, sinó que l’enriqueix i l’ennobleix. Que mai res caigui en
el descart, Tot té la seva influència . I tot el que es dóna, té un retorn. És
plenificador descobrir l’arrel de l'agraïment; en tot donar, “donar-se” (l’amor,
segons Fromm). No tenir compte a part, tot a disposició discrecional.
No
puc deixar de pensar en allò que ja ho
hauré glossat més d’una vegada, però que ho trobo el gran fruit madur de
l’accessibilitat del Vaticà II a peu de carrer, a peu de tot allò domèstic
(=domus, casa, llar, fer domèstic, de casa). Abans de fer la cita, us demano
perdó per demanar-vos a vosaltres allò que jo no dono en el meu àmbit propi. Se
m’ha anat la mà... Només en tenir-ne ganes i desig, ja heu entrat en la ruta
sana. Tranquils, però encoratjats! Mireu-vos i feu-vos un petó. Gràcies.
Espiritualitat
de comunió: “Fer de l’Esglèsia la casa
i l’escola de la comunió, aquest és el gran repte que tenim davant
nostre en el mil·lenni començat fa dies i dies, si volem ser fidels al designi
de Déu i respondre també a les profundes esperances del món. Què significa això
en concret?... Cal promoure una
espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu
en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres
de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen
les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per
damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que
habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el
rostre dels germans que estan al nostre costat. Significa, a més, capacitat de
sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com
“un que em pertany”, saber compartir les seves joies i atendre les seves
necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de
la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu
en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a
més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat
de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant les càrregues els uns
als altres” (Ga 6, 2), i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens
assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i
enveges” (De la Carta apostòlica: “A l’inici del Nou Mil·lenni, núm. 43)
Famílies, famílies de famílies, en vosaltres poso els millors auguris i una
estimació ben concreta i ben diversificada. Spou allò millor que s’ha
esdevingut en la meva vida. Gràcies, moltes, moltíssimes.
Diumenge de la
Sagrada Família, 31 de desembre del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada