Homilia del diumenge 17/12/2017 del P. Josep Mª Balcells

EL  “NOSTRE” (TEU I MEU)  PESSEBRE  VIVENT

                                               He anat rastrejant per trobar un paràgraf que em condensés el que matusserament anem intentant de viure aquests dies; i més intensament a mesura que ens acostem al Nadal. Al final, m’he decidit per aquest: “Aquell que anunciaren tots els profetes; aquell que esperà, plena d’amor, la Mare Verge; el que Joan proclamà com aquell que havia de venir i el mostrà ja present enmig dels homes, és Ell mateix, que ara ens dóna el goig de preparar-nos per el misteri de Nadal. Que Ell ens trobi vetllant en oració i cantant la seva lloança”. “Per això us lloem, tot dient: Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós  l’únic Altíssim, Jesucrist”. Considereu-vos així felicitats; i al mateix temps perquè sigui ben de veritat, el “nostre”, un “Pessebre Vivent” en tot i per tot, us invito a acompanyar-nos per anar a retre adoració al Déu Infant. Ja som colla!

                                               Tinc per costum, en reencetar el primer volum de la Litúrgia de les Hores a l’inici de l’Advent, tornar a rellegir una nova vegada més l’Ordenament General que encapçala el volum i que em serveix per renovellar l’amor a l’oració pública i comunitària del poble de Déu que figura, amb raó, entre les funcions principals de l’Església. “Des del principi –ens diu- els qui es feien batejar “eren constants a assistir a l’ensenyament dels Apòstols, a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per la pregària”. El llibre dels Fets dels Apòstols moltes vegades ens recorda que la comunitat cristiana es reunia per pregar”. Això, al llarg dels temps, va quallar en l’anomenat Ofici Diví convertit en un ordre de pregàries organitzades segons les Hores, “enriquit també amb lectures escollides, que han esdevingut per damunt de tot oració de lloança i de petició i, certament, l’oració de l’Església amb Crist i dirigida a El mateix”.

                                               Entrarem en els paràgrafs més sucosos per tal de fer-los servir com a preparació fervent per al Nadal, amb l’intent de que ens serveixi com a “Pessebre Vivent”, comptant-hi amb nosaltres, tu i jo mateix. Som-hi!:

                                               “Crist intercessor davant del Pare”: “Quan el Verb, que procedeix del Pare com a resplendor de la seva glòria, vingué a comunicar als homes la vida de Déu, “el gran Sacerdot de l’Aliança nova i eterna, Jesucrist, prenent la naturalesa humana, introduí en aquest exili aquell himne que és cantat en la casa del cel. Des d’aquell moment, la lloança a Déu ressona en el cor de Crist amb paraules humanes d’adoració, de propiciació i d’intercessió: tot això Ell, que és el Cap de la humanitat renovada  i el mitjancer davant de Déu, ho presenta al Pare en nom dels homes i pel bé de tots”.

                                               “El mateix Fill de Déu, “que és u amb el Pare” i que en entrar al món digué: “Vinc a fer la vostra voluntat”, s’ha dignat a donar-nos alguns exemples de la seva oració. Així molt sovint els evangelis ens el mostren pregant: quan el Pare revela la missió a què l’envia abans de cridar els Apòstols, quan beneeix Déu la multiplicació dels pans, en la transfiguració, quan cura el sord-mut, i ressuscita Llàtzer, abans de demanar a Pere la seva confessió, quan ensenya als deixebles a pregar o bé quan tornen de la missió, quan beneeix els infants i prega a favor de Pere”.

                                               “La seva activitat quotidiana anava estretament unida a la seva oració, és més, era com si naixés d’ella; com quan es retirava al desert o a la muntanya per pregar, es llevava molt de matí, o bé passava la nit en oració llargament fins a l’alba. D’Ell creiem amb raó que prenia part en la pregària pública que es feia a les sinagogues, a les quals entrava en dissabte “com tenia per costum”, o bé al temple, que anomenà “casa d’oració”; com també feia pregària privada que els jueus piadosos recitaven diàriament. En els àpats deia les benediccions tradicionals, com se’ns diu en la multiplicació del pa, en l’últim sopar, a la taula d’Emaús; també quan cantà l’himne amb el seus deixebles. Fins a l’últim moment de la seva vida, quan s’acostava la passió, en l’últim sopar, en l’agonia de Guet-Semaní i en la creu, el diví mestre ens ensenyà que l’oració era allò que donava força al seu ministeri messiànic i a la seva mort pasqual. Ell, en efecte, “durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb clams i llàgrimes”; i amb un sacrifici perfecte en l’ara de la Creu ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats”, i ressuscitat d’entre els morts, viu intercedint sempre per nosaltres”.

                                               “Jesús ens va manar que féssim el que Ell mateix va fer. Sovint va dir: “pregueu”, “demaneu”, “en nom meu”; fins ens va ensenyar una fórmula de pregària, que per això anomenem del Senyor, i ens va advertir que l’oració és necessària, que ha de ser humil, atenta, perseverant i confiada en la bondat del Pare, pura d’intenció i que no desdigui de la naturalesa de Déu. Els Apòstols, que en les seves cartes insereixen sovint oracions de lloança i d’acció de gràcies, ens adoctrinen sobre la constància i la assiduïtat de l’oració en l’Esperit Sant, presentada a Déu per Crist; de l’eficàcia per a la santificació, de l’oració de lloança, de l’acció de gràcies, de la petició i de la intercessió per tothom”.

                                               “L’Església continua l’oració de Crist. Perquè l’home ha rebut de Déu tot el que és, ha de reconèixer i confessar que està sota el domini del seu Creador, cosa que els homes piadosos de totes les èpoques han fet per mitjà de la pregària. L’oració que es dirigida a Déu, tanmateix, no pot prescindir de la connexió amb Crist, Senyor de tots els homes i mitjancer únic, pel qual tenim accés a Déu. Crist, en efecte, de tal manera uneix amb Ell mateix tota la comunitat humana, que estableix un íntim lligam entre la seva pròpia oració i la de tots els homes. Tan és així que en Crist, i solament en Ell, la religió humana ateny el seu valor salvífic i el seu fi”.

                                               “Molt més estret és el lligam que hi ha entre Crist i aquells homes que pel baptisme Ell ha assumit com a membres del seu Cos, que és l’Església. Així, totes les riqueses del Fill davallen del Cap a tot el Cos; això és: la comunicació de l’Esperit, la veritat, la vida i la participació de la seva vida divina, que es manifestava en la seva pregària, mentre vivia en aquest món”. Tot el Cos de l’Església participa també del sacerdoci de Crist de manera que els batejats, per la seva naixença i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats com a temple espiritual i sacerdoci sant, i esdevenen aptes per al culte del Nou Testament, que no prové de les nostres forces, sinó dels mèrits i del do de Crist. Déu no podia concedir un do més gran als homes que convertir el seu Verb, pel qual ho havia creat tot, en Cap de la humanitat tot unint així els homes a Crist com a membres, de manera que Ell esdevingui Fill de Déu i Fill de l’home, i fos u amb Déu Pare i u amb els homes. Quan preguem i parlem amb Déu, cal que no separem d’Ell el seu Fill, i quan és el Cos del Fill que prega, cal que no se separi del seu Cap. Així, nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu, que és l’únic salvador del seu cos, prega per nosaltres i en nosaltres, i és pregat per nosaltres”.(Sant Agustí).

                                               “La dignitat, per tant, de l’oració cristiana radica en la seva participació en la pietat de l’Unigènit envers el Pare; pietat que Ell dóna a conèixer de paraula en la seva vida mortal, i que ara perdura sense defallença en nom i per a la salvació de tota la família humana”.

                                               Mentre  teclejava se m’obria el cor i pregava per a tots els que llegiu aquestes línies. Que quan les llegiu vosaltres, també s’obri el vostre cor i em doneu alenades de la vostra pregària. De fet, a tenor de tot el que heu llegit, gaudireu de la profunda, misteriosa comunió fraterna que teixeix les nostres vides en Crist, Senyor. Estic content d’haver-vos-ho pogut transcriure; i és la meva felicitació d’enguany. Amén i gràcies. El Senyor és més a prop; sortim joiosos a rebre’l! “Viviu contents!”

Diumenge Tercer d’Advent, 17 de desembre del 2017.  Sabadell