PASQUA: EL GRAN I JOIÓS APLEC
DELS CREIENTS
Avui
he anat puntejant cada cop que sortien en els textos de la Missa de l’octava de
Pasqua termes com fe, creure o creients
i n’he comptat ben bé tretze, si és que
no m’he descomptat. La denominació, la de creients, dels cristians de primeres
hores de la Resurrecció de Jesús que ho té tot a veure amb la FE.
Dels seguidors de Jesús se’n diuen CREIENTS. És la fe en Jesucrist Ressuscitat el goig ple d’aquests
dies pasquals. I que duri més i més...
Ja
comencem per la riquesa de ressonàncies personals de la Col·lecta, una vegada
més: “Oh, Déu, sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la FE del vostre Poble, augmenteu els dons de la vostra
gràcia, a fi que tots comprenguem
millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha
regenerat i quina sang ens ha redimit”.
Reanimeu
la fe del vostre Poble. Cada Pasqua ha de ser -és!- un reviure la fe en un més
alt grau de coneixença i reconeixement de la Resurrecció de Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Aixecar el
llistó del transcendent. Fent que
empeltats en el Ressuscitat visquem una pujada de tensió de fe i ens sapiguem
veure ressuscitats també nosaltres, un a un. Tot això només ho podem gaudir a
través de l’augment dels dons de la
vostra gràcia. És bo que fem passar per endavant que el “misteri o el sagrament
de la nostra fe” és un DO –potser el més gran, així ho crec -entre molts
altres-: tot comença o bé recomença a partir d’una fe reviscuda, aprofundida.
Sabem que la fe és un procés i que a cada Pasqua li correspon una insuflació de
fe renovada, no com un dogma, ni com un concepte, sinó com la concreció vital
d’una Persona que en ser “enlairada” ens “atrau” amb més força cap a una vida
espiritual més estreta, mes sostinguda i en creixença de un “plus i un melior”.
Demanem que comprenguem
(experimentant-ho!) d’una forma més intensa i extensa a partir de redescobrir
els sagraments que ens donen i
redonen vida com a fills/filles de Déu. S’esmenten els sagraments dits de la
iniciació cristiana: el baptisme que és la porta d’entrada als àmbits de la fe.
(Recordeu allò que se’ns pregunta a l’inici de la cerimònia del baptisme :
“¿Què demaneu a l’Església de Déu per al vostre fill? La FE). A continuació com
a conseqüència de la Fe que se’ns dóna, volem comprendre (i viure-ho) quin
Esperit ens ha regenerat (la Confirmació del baptisme, tots dos
sagraments amarats de la unció de l’Esperit que habita de continu com a estadant
permanent en el nostre esperit; i, a més a més, volem comprendre (seria millor,
comprehendre, expressió que ho abasta més àmpliament) quina sang ens ha redimit
(Al·lusió bàsica a l’Eucaristia. Després de la consagració fem aixecant
joiosament la veu, a requeriment del sacerdot que meravellat del que s’ha esdevingut
en aquell precís moment, amb veu alta i convidant-nos a donar resposta cabal: Misteri de la Fe. Tres verbs de compromís segellen la nostra resposta
exultant: anunciem la vostra mort; confessem la
vostra Resurrecció ; esperem
el vostre retorn. I amb èmfasi diem: Senyor
Jesús! Ja tenim els tres sagraments de la iniciació cristiana, que ens donarà accés a saber-nos i a
sentir-nos vivament creients. És
allò que en diuen “l’experiència fundant”, allò que dóna principi una manera
distinta de veure i viure el món nostre de cada dia.
Això
és Pasqua: una diada que es perllonga en una octava i es difon en un cicle
litúrgic que dura cinquanta dies. Finalitat: mantenir fervent el goig de
saber-nos creients, és a dir
fills/filles de Déu. (Oh, misteri tan gran, àdhuc inefable!).
Anem
a poc a poc per a reviure allò de més essencial
en la nostra nova vida (¿noteu d’alguna manera que és nova, renovada,
inèdita, mai abans viscuda així, amb la intensitat d’aquesta Pasqua florida i
després granada; flors i fruits de la nostra fe; de la fe que l’Esperit fa
florir i granar en la nostra meravellada visió i vivència d’un món nou i d’una
terra nova, tot perquè se’ns han canviat els ulls -amb la fe- ; i amb els ulls
la mirada i la vivència de tot com si fos nou de trinca?) Ai, Senyor, no podrem
sostenir la magnanimitat que tot això demana, si l’Esperit no “fa de les
seves”. Fem-li pas, donem-li entrada franca. “Veniu Esperit Sant, aura
divina...”
“Tot
serà nou si vols” i si dones joc a l’Esperit Sant que tot ho renova, rejoveneix
i transforma. Deia Jesús “sereu batejats en poder i en l’Esperit”. Deixem-ho a
les seves mocions; ¡què poc agosarats que som! Que ens valguin els exemples
dels primers que varen gaudir de la força expansiva de la Resurrecció. “La
multitud” (no uns pocs, no una èlite: “multitud de creients” que desbordaven de
posseir (i d’experimentar) “un sol cor i una sola ànima”. Naturalment “eren ben
vistos de la gent”. Despresos, germans efectius de tots els germans. “No hi
havia entre ells ningú que visqués en la indigència”, (¿igual que entre
nosaltres? ¡Vergonya! ¿Exagera Lluc en el què ens narra en els Fets dels
Apòstols? I si fóssim nosaltres, pobres (!) amb les nostres “riqueses” (?) no
compartides els qui exageréssim pel cantó oposat? S’ha parlat com d’exageració,
que això que pinta Lluc com que se li anés de les mans... Encara que no fos
tant, però a tenor del què diu, devia ser notable l’actitud dels primers
creients. Els que fem més estridència, de fet, som nosaltres, continguts en una
àuria mediocritat. ¿És o no és?
Joan
a la seva primera carta ens adverteix i ens commina afectuosament a que visquem
la nostra Fe
com la gran, l’única victòria que venç , que ha vençut i que seguirà vencent el
nostre món, el món, el real, el que apareix –oh vergonya- en els mitjans... Arrodoneix
la nostra figura –desfigurada, tenaçment incrèdula, davant comprovacions que
ratllen en la desconfiança en el mateix Crist que ja en vida ens va advertir
per ben tres vegades, i més, que havia de morir. (Oh, lluny de vós, si... Pere
dixit). I havia de ressuscitar (oh, reiterat oblit en les nostres converses de
deixebles, seguidors, més caminants que íntims, sabedors dels seus secrets que
són també els nostres per participació (“Ja no us diré més servents, sinó amics”,
perquè us he obert el meu cor i el del meu Pare (Jn 15, 14 s) No es poden llegir aquests capítols del
testament de Jesús sense tenir vergonya de nosaltres mateixos... Però sort que
hi tornem una i altra vegada.
I
tot per acabar amb aquest evangeli que ens vol curar de les nostres
incredulitats i que també té l’afegit de l’últim paràgraf que ho és també de
tot l’evangeli de Joan que diu significativament: “Jesús va fer en presència
dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre.
Els que heu llegit aquí han estats escrits perquè
CREGUEU que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent CREGUT, tingueu vida
en el seu nom”.
Abans
de plasmar la finalitat de tot l’evangeli i del què significa la vida dels
creients, del cristians de tots temps, encara hi deixa l’últim advertiment rodó
i explícit: “No siguis incrèdul, sinó creient”
i reblat de cara a nosaltres, ja presumiblement de les nostres cegueses:
¿Per què m’has vist has cregut? Feliços
els qui creuran sense haver vist! (tu, ells, nosaltres, jo mateix!)
“Jo
crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent, misteriós, ben a prop meu. Si el
dubte algun cop ve, feu-me fort en la
Fe. Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós”. ¡creients,
creients; santa paraula!
(Afegiré un escrit titulat Aproximacions al
Credo. El primer dels que glossaven article per article tot el Credo usual:
1—CREC. Val la pena reflexionar i pregar perquè el Senyor Ressuscitat ens
confirmi, ens consolidi i ens augmenti la nostra Fe , la gran penyora de tot l’Amor i la
roca segura de la
nostra Esperança.
Diumenge
II de Pasqua, 12 d’abril de 2015
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada