LA PARAULA ES FEU PRESÈNCIA
Renovem -any nou vida nova- els nostres símbols. Sense símbols la vida es torna prosaica. “Calen ritus” dèiem diumenge passat... Ara acabo de llegir en “El Sentit de la Vida” d’en Torralba que tota la simbologia està directament relacionada amb la percepció de la Bellesa. Diu: “Ja sigui de manera conscient o inconscient, cerquem la bellesa mentre tracem el nostre itinerari per aquest món; volem degustar-la el màxim de temps possible, perquè en viure-la ja participem del paradís etern. La bellesa és, de totes, totes, font de sentit. Només per gaudir de la pulcritud que es manifesta en el món, val la pena ser-hi. Cal, doncs, cercar-la, contemplar-la, delectar-s’hi, deixar-se embadalir pel món, perdre’s, oblidar-se i experimentar la immensitat del món a través de la bellesa de cadascuna de les seves parts. Aquesta actitud contemplativa, expectant, exigeix temps, però també una educació de l’esguard”. Això vindrà revalidat pel capítol on parla de: “Vetllar per la qualitat dels vincles” En efecte: “Té sentit vetllar per la qualitat dels vincles, treballar a fons les relacions interpersonals, perquè de la qualitat de les interaccions depèn, en gran part, la qualitat de la pròpia vida i la de la vida dels altres”. En el fons també l’experiència de l’Art i de la Bellesa és el motiu de fons de la novel·la “L’elegància de l’eriçó”. Assagem de fer-ho, segons els consells de la Guineu al Petit Príncep: “-¿Què és un ritu? -També és cosa massa oblidada. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores”. D’acord amb una última aportació d’en Torralba, vull demanar-vos una reobertura al món dels símbols, ara més que mai en aquest món tan prosaic. “En sentit estricte, hi ha, en tot ésser humà, quatre ordres de necessitats: de caràcter físic, psíquic, social i espiritual. La necessitat espiritual no és pròpia ni exclusiva de les persones que viuen l’experiència religiosa, sinó de tot ésser humà. Aquesta necessitat d’ordre espiritual inclou la necessitat de viure amb sentit, però també integra altres necessitats, com la necessitat de pau interior, de silenci, de meditació, de comunicar-se amb símbols, de participar de ritus, d’esperar una última reconciliació”. Entrem-hi, doncs amb deler .
Tot seguint el “nostre any sant”, avui entronitzarem simbòlicament la Paraula d’una forma visible en la litúrgia i en la nostra vida domèstica. Invitem a posar a casa, en un lloc rellevant i discret a la vegada, la Bíblia oberta per la pàgina corresponent a l’evangeli de cada dia. Us ajudarà tenir el llibret Paraula i Vida, per poder seguir puntualment fent de la vida una litúrgia i de la litúrgia una vida. Serà un acte simbòlic en el sentit de fer que ella, la Paraula Viva, planti la Tenda de l’Aplec en la nostra casa i en el nostre dia. Com si fos una Eucaristia domèstica, com un sagrari vivent, de la qual , com d’una deu en brolli “gràcia sobre gràcia” i sigui un bon viàtic per fer el camí de pelegrins d’aquest any sant “nostre”. Diu el Vaticà II: “En els llibres sagrats el Pare que és als cels es gira amb amor als seus fills i els parla; i és tan gran l’eficàcia que té la Paraula de Déu, que és, en veritat, puntal i força per a l’Església, fortalesa de la fe pels seus fills, aliment de l’ànima, font pura i perenne de la vida espiritual. Escauen bé a les Sagrades Escriptures aquestes paraules: “Perquè viva i eficaç és la Paraula de Déu”, “que té poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats”. “El sant Concili exhorta insistentment tots els cristians que aprenguin “l’excel·lència del coneixement de Crist Jesús” amb la lectura sovintejada de les Divines Escriptures. “Perquè el desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist” (sant Jeroni). Que s’acostin, doncs, de bon grat, al mateix text sagrat, bé per la sagrada Litúrgia, plena del llenguatge de Déu, bé per la lectura espiritual... Però no oblidéssim pas que cal que l’oració s’agermani a la lectura de la sagrada Escriptura a fi d’encetar un diàleg entre Déu i l’home; perquè “li parlem quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines”. (sant Ambrós)
Seria bo de proclamar ”en veu alta” l’evangeli de cada dia, i interposant-hi un breu silenci de reflexió o de contemplació per escollir després allò que ens hagi tocat més a fons, per tal que, repetint-ho interiorment, ens pugui servir de jaculatòria o d’incentiu i això ens porti com de la mà a viure-ho amb el goig renovat i amb la certesa de que ens serà “gràcia sobre gràcia”, que anirà com pluja suau amorosint d’evangeli el nostre “ara i aquí”.
Fins que la Paraula no ens parli al més pregon del cor, no serà en realitat Paraula, car la Paraula ho serà només quan ens digui el seu secret, de persona a persona. Mentrestant és lletra, àdhuc lletra morta. Pau diu que la Paraula és viva i eficaç com un sagrament i que penetra fins al moll dels ossos. Pau l’hauria experimentat així, quan en parlava amb tanta convicció com entusiasme. Diu “que la Paraula de Crist habiti en nosaltres amb tota mena de riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa; moguts per la gràcia de Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit”. I en un lloc paral·lel: “Ompliu-vos de l’Esperit. Digueu tots junts salms, himnes i càntics de l’Esperit, cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor. Doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist”.
Ara és el moment de gràcia d’invitar-vos a recitar i proclamar l’himne dels efesis, com ja vàrem anunciar que el volíem prendre com la pregària “oficial” del nostre any sant: CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU.
Avui en portar la sagrada Escriptura solemnement davant l’altar i posar-lo en complementació amb el sagrari, tal com es feia cada dia durant totes les sessions del Concili Vaticà II, l’obrirem precisament per l’epístola als efesis, tot indicant que aquest serà el fil conductor de a celebració de l’any sant. Avui és justament el dia apropiat perquè la mateixa litúrgia ens hi invita. Tindrà el valor afegit de ser el primer dia que ho farem solemnement. Ho proclamarem tots alhora en lloc de la segona lectura que és el mateix CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU.
Cal llegir-lo poc a poquet, perquè entri en el si de la memòria i que com a llavor hi fructifiqui donant-nos la saviesa (do de l’Esperit Sant) que vol dir saber assaborir el coneixement del misteri del Déu que en Crist enalteix tot l’humà des de dins, divinitzant-lo, pel camí de l’amor concret.
¡Calen ritus! ¡I és clar que calen! Tornem a reemprendre el sender domèstic de donar profunditat simbòlica a les petites-grans coses de cada dia. Us pot donar pistes la (re)lectura del llibre afortunat de Leonardo Boff: “Els Sagraments de Vida i la vida dels sagraments”.
Iniciem la marxa jubilar aixecant aquests símbols fonamentals: la PARAULA i en la Paraula el CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU de la carta als efesis.
No perdem la condició de pelegrins del “nostre any sant”. Hi trobarem, de seguir-lo, inspiracions insospitades. Potser en dependrà el nostre futur com a cristians tocats per la gràcia. ¡Ves a saber!
Bona ruta, que diuen els escoltes. ¡Endavant i coratge!
Diumenge II després de Nadal, 3 de gener del “2010 aniversari de l’Encarnació”. Barcelona
Renovem -any nou vida nova- els nostres símbols. Sense símbols la vida es torna prosaica. “Calen ritus” dèiem diumenge passat... Ara acabo de llegir en “El Sentit de la Vida” d’en Torralba que tota la simbologia està directament relacionada amb la percepció de la Bellesa. Diu: “Ja sigui de manera conscient o inconscient, cerquem la bellesa mentre tracem el nostre itinerari per aquest món; volem degustar-la el màxim de temps possible, perquè en viure-la ja participem del paradís etern. La bellesa és, de totes, totes, font de sentit. Només per gaudir de la pulcritud que es manifesta en el món, val la pena ser-hi. Cal, doncs, cercar-la, contemplar-la, delectar-s’hi, deixar-se embadalir pel món, perdre’s, oblidar-se i experimentar la immensitat del món a través de la bellesa de cadascuna de les seves parts. Aquesta actitud contemplativa, expectant, exigeix temps, però també una educació de l’esguard”. Això vindrà revalidat pel capítol on parla de: “Vetllar per la qualitat dels vincles” En efecte: “Té sentit vetllar per la qualitat dels vincles, treballar a fons les relacions interpersonals, perquè de la qualitat de les interaccions depèn, en gran part, la qualitat de la pròpia vida i la de la vida dels altres”. En el fons també l’experiència de l’Art i de la Bellesa és el motiu de fons de la novel·la “L’elegància de l’eriçó”. Assagem de fer-ho, segons els consells de la Guineu al Petit Príncep: “-¿Què és un ritu? -També és cosa massa oblidada. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores”. D’acord amb una última aportació d’en Torralba, vull demanar-vos una reobertura al món dels símbols, ara més que mai en aquest món tan prosaic. “En sentit estricte, hi ha, en tot ésser humà, quatre ordres de necessitats: de caràcter físic, psíquic, social i espiritual. La necessitat espiritual no és pròpia ni exclusiva de les persones que viuen l’experiència religiosa, sinó de tot ésser humà. Aquesta necessitat d’ordre espiritual inclou la necessitat de viure amb sentit, però també integra altres necessitats, com la necessitat de pau interior, de silenci, de meditació, de comunicar-se amb símbols, de participar de ritus, d’esperar una última reconciliació”. Entrem-hi, doncs amb deler .
Tot seguint el “nostre any sant”, avui entronitzarem simbòlicament la Paraula d’una forma visible en la litúrgia i en la nostra vida domèstica. Invitem a posar a casa, en un lloc rellevant i discret a la vegada, la Bíblia oberta per la pàgina corresponent a l’evangeli de cada dia. Us ajudarà tenir el llibret Paraula i Vida, per poder seguir puntualment fent de la vida una litúrgia i de la litúrgia una vida. Serà un acte simbòlic en el sentit de fer que ella, la Paraula Viva, planti la Tenda de l’Aplec en la nostra casa i en el nostre dia. Com si fos una Eucaristia domèstica, com un sagrari vivent, de la qual , com d’una deu en brolli “gràcia sobre gràcia” i sigui un bon viàtic per fer el camí de pelegrins d’aquest any sant “nostre”. Diu el Vaticà II: “En els llibres sagrats el Pare que és als cels es gira amb amor als seus fills i els parla; i és tan gran l’eficàcia que té la Paraula de Déu, que és, en veritat, puntal i força per a l’Església, fortalesa de la fe pels seus fills, aliment de l’ànima, font pura i perenne de la vida espiritual. Escauen bé a les Sagrades Escriptures aquestes paraules: “Perquè viva i eficaç és la Paraula de Déu”, “que té poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats”. “El sant Concili exhorta insistentment tots els cristians que aprenguin “l’excel·lència del coneixement de Crist Jesús” amb la lectura sovintejada de les Divines Escriptures. “Perquè el desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist” (sant Jeroni). Que s’acostin, doncs, de bon grat, al mateix text sagrat, bé per la sagrada Litúrgia, plena del llenguatge de Déu, bé per la lectura espiritual... Però no oblidéssim pas que cal que l’oració s’agermani a la lectura de la sagrada Escriptura a fi d’encetar un diàleg entre Déu i l’home; perquè “li parlem quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines”. (sant Ambrós)
Seria bo de proclamar ”en veu alta” l’evangeli de cada dia, i interposant-hi un breu silenci de reflexió o de contemplació per escollir després allò que ens hagi tocat més a fons, per tal que, repetint-ho interiorment, ens pugui servir de jaculatòria o d’incentiu i això ens porti com de la mà a viure-ho amb el goig renovat i amb la certesa de que ens serà “gràcia sobre gràcia”, que anirà com pluja suau amorosint d’evangeli el nostre “ara i aquí”.
Fins que la Paraula no ens parli al més pregon del cor, no serà en realitat Paraula, car la Paraula ho serà només quan ens digui el seu secret, de persona a persona. Mentrestant és lletra, àdhuc lletra morta. Pau diu que la Paraula és viva i eficaç com un sagrament i que penetra fins al moll dels ossos. Pau l’hauria experimentat així, quan en parlava amb tanta convicció com entusiasme. Diu “que la Paraula de Crist habiti en nosaltres amb tota mena de riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa; moguts per la gràcia de Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit”. I en un lloc paral·lel: “Ompliu-vos de l’Esperit. Digueu tots junts salms, himnes i càntics de l’Esperit, cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor. Doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist”.
Ara és el moment de gràcia d’invitar-vos a recitar i proclamar l’himne dels efesis, com ja vàrem anunciar que el volíem prendre com la pregària “oficial” del nostre any sant: CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU.
Avui en portar la sagrada Escriptura solemnement davant l’altar i posar-lo en complementació amb el sagrari, tal com es feia cada dia durant totes les sessions del Concili Vaticà II, l’obrirem precisament per l’epístola als efesis, tot indicant que aquest serà el fil conductor de a celebració de l’any sant. Avui és justament el dia apropiat perquè la mateixa litúrgia ens hi invita. Tindrà el valor afegit de ser el primer dia que ho farem solemnement. Ho proclamarem tots alhora en lloc de la segona lectura que és el mateix CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU.
Cal llegir-lo poc a poquet, perquè entri en el si de la memòria i que com a llavor hi fructifiqui donant-nos la saviesa (do de l’Esperit Sant) que vol dir saber assaborir el coneixement del misteri del Déu que en Crist enalteix tot l’humà des de dins, divinitzant-lo, pel camí de l’amor concret.
¡Calen ritus! ¡I és clar que calen! Tornem a reemprendre el sender domèstic de donar profunditat simbòlica a les petites-grans coses de cada dia. Us pot donar pistes la (re)lectura del llibre afortunat de Leonardo Boff: “Els Sagraments de Vida i la vida dels sagraments”.
Iniciem la marxa jubilar aixecant aquests símbols fonamentals: la PARAULA i en la Paraula el CÀNTIC DE LLOANÇA A DÉU de la carta als efesis.
No perdem la condició de pelegrins del “nostre any sant”. Hi trobarem, de seguir-lo, inspiracions insospitades. Potser en dependrà el nostre futur com a cristians tocats per la gràcia. ¡Ves a saber!
Bona ruta, que diuen els escoltes. ¡Endavant i coratge!
Diumenge II després de Nadal, 3 de gener del “2010 aniversari de l’Encarnació”. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada