L’ ESGLÉSIA “DOMESTICADA”
No penseu malament. No anirem pels carrils de la crítica de i a l’Església, a la qual, per desgràcia, hi som massa propensos. No sabem el mal que ens fem. L’autoestima com a cristians en queda malmesa, encara que no ens ho creguem de bones a primeres. Ser crítics no vol dir ser despietats ni mofetes. Aquest devastador posar en ridícul les institucions, a la llarga tots ho pagarem car.(Apa, apa, anem rient les pallassades de “Polònia” i altres per l’estil..) Tant més amb els qui tenim el goig i el deure d’estimar-los..., perquè a fi de comptes som nosaltres mateixos.
Surto, doncs, de les roderes i vent que no bufi les veles... He posat “domesticada” poèticament, no sols domèstica com diu el Vaticà II de la família. L’al·lusió que hi he posat és la del Petit Príncep, quan ell que és un preguntaire de marca, tot ho vol saber, li demana a la Guineu que li expliqui de vol dir “domesticar”
-És una cosa molt oblidada –digué la Guineu- Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
- Sí –digué la Guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a cent mil d’altres. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu, sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic en el món. Jo seré per a tu única en el món.
- Què s’ha de fer?
- S’ha de ser molt pacient...
- Calen ritus...
- Què és un ritu?
- També és una cosa massa oblidada – digué la Guineu-. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres, una hora diferent de les altres hores”.
...I ara anem a la poesia de la vida, de la mà de la lectura de Pau als cristians de Colosses. En aquesta lectura hi ha tot un seguit d’actituds que són les que humanitzen les relacions dins d’una família. En el fons, ¿què és la família sinó la creació de lligams dels més forts, si s’han creat des d’un bon principi i que són forts i duradors? N’explicitaré algunes d’aquestes relacions, vertaderament lligams d’or, sense cap intenció de ser exhaustiu, tot i que pressento que se me’n va ja la mà... No tot es pot tenir, però sí suposo que un grapadet; no fa falta res més. Fem la passarel·la:
Estar a casa. Que t’hi trobin.
Que quan hi estiguis omplis amb la teva presència tots els qui hi són o hi venen.
Que tots siguem acollidors. Calidesa en rebre, saludar, unes paraules de benvinguda, amb uns signes càlid: besar, dir una expressió afectuosa.
Que els “teus” s’hi trobin bé, enfàticament com a casa “seva”.
No fer sorolls innecessaris.
Que el somriure el mantinguem com més millor.
Que siguem comunicatius: dir el què hem fet, com ens ha anat. No quan ens vingui de gust; sinó com un “dret” dels altres i un goig nostre.
Que sapiguem escoltar tothom, àdhuc els que ens semblin intempestius en el moment concret. No tenir presses per escoltar.
Que no ens enclaustrem en les nostres coses. Posar sempre ponts i derruir muralles, per petites que semblin. No marquem massa “territoris”.
Saber respectar els moments “sagrats” de cadascú.
Ser un barret de rialles. Estar de fàcil humor. Saber engrescar, motivar.
Ser positius, veure el cantó bo de les situacions.
No ser gemegaires, no fàcils per a la crítica i la murmuració.
Les penes petites s’han de saber beure en privat; de les “grosses” se n’han de saber fer confidències.
No perdre l’asimetria en les relacions. Cadascú el seu paper.
Ordre en les pròpies coses i respectar el dels altres.
Saber posar tocs de sensibilitat i saber-ho ponderar i lloar: flors, plantes, petits indicis de bellesa. La iniciació a allò bell es fa sobretot a casa.
Que es puguin visualitzar les “coses” que valorem: treballs escolars, records que plauen, petits signes, detalls.
Ser més delicats a casa del que ho solem ser a fora.
Seguir les normes de convivència establertes. No dispensar-s’hi fàcilment.
“Ser” a les hores de família. Quan ens reunim per poder estar junts: àpats, visites, sortides, reunions establertes..
Ser delicats. Endevinar estats d’ànim. Respectar-los o ajudar-los a treure.
Brindar col·laboracions no establertes. Avançar-se.
Ser agraïts, com més millor i en les coses petites, domèstiques.
Demanar les coses amb un “sisplau” embolcallant.
Ser optimistes, tirar per bé les coses.
Trobar moments on l’empatia porta a una comunicació desitjada, no demanada, agraïda.
No discutir; cedir la raó, no interrompre en el diàleg.
Pensar amorosament en els altres, àdhuc quan no hi són.
Donar petites sorpreses; que els altres se sentin valorats.
Serens, malgrat els malgrats...
No imposar-nos en situacions de convivència: tele, música.
Establir moments de silenci, i respectar-los. Músiques sobreres, ràdios a tot-i-plé. Moderar decibelis.
Pensar si amb allò que faig o en com ho faig puc molestar els altres.
No “pessigar” fora d’hora, desordenadament: cuina, nevera.
No fer coses d’amagatotis. Ser transparents. Però respectar la intimitat, la privacitat d’allò que ho és de natural.
No confondre l’estar a casa amb l’estar-per-casa, on el altres m’han d’aguantar. Saber ser, estar, fer amb els matisos que es corresponguin.
Saber oblidar, saber perdonar. No ser rancorós. No fer pagar insatisfaccions amb “morros” o amb silencis tallants.
No perdre l’espontaneïtat, però sempre educada.
El “bé comú” demana sacrificar-se quan toca o quan un ho sap veure o millor, preveure.
Estimar com a actitud sostinguda.
Xarxa oberta de trucades, de recordar esdeveniments, efemèrides.
Regalar petits detalls.
Tots són els “meus”, no possessivament, sinó per a donar-los-hi el millor de mi mateix.
Arribar a la tendresa discreta i a la comunió serena.
Valorar les coses petites, el quotidià..
Aguantar i agrair que se m’aguanti quan sóc feixuc.
En la malaltia bolcar-hi més afecte.
No cal tenir-ne més de deu. Ja és un gran resultat. No capficar-s’hi.
Bon Nadal i Bona família.
Diumenge de la Sagrada Família, 27 de desembre de 2009. Barcelona
No penseu malament. No anirem pels carrils de la crítica de i a l’Església, a la qual, per desgràcia, hi som massa propensos. No sabem el mal que ens fem. L’autoestima com a cristians en queda malmesa, encara que no ens ho creguem de bones a primeres. Ser crítics no vol dir ser despietats ni mofetes. Aquest devastador posar en ridícul les institucions, a la llarga tots ho pagarem car.(Apa, apa, anem rient les pallassades de “Polònia” i altres per l’estil..) Tant més amb els qui tenim el goig i el deure d’estimar-los..., perquè a fi de comptes som nosaltres mateixos.
Surto, doncs, de les roderes i vent que no bufi les veles... He posat “domesticada” poèticament, no sols domèstica com diu el Vaticà II de la família. L’al·lusió que hi he posat és la del Petit Príncep, quan ell que és un preguntaire de marca, tot ho vol saber, li demana a la Guineu que li expliqui de vol dir “domesticar”
-És una cosa molt oblidada –digué la Guineu- Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
- Sí –digué la Guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a cent mil d’altres. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu, sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic en el món. Jo seré per a tu única en el món.
- Què s’ha de fer?
- S’ha de ser molt pacient...
- Calen ritus...
- Què és un ritu?
- També és una cosa massa oblidada – digué la Guineu-. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres, una hora diferent de les altres hores”.
...I ara anem a la poesia de la vida, de la mà de la lectura de Pau als cristians de Colosses. En aquesta lectura hi ha tot un seguit d’actituds que són les que humanitzen les relacions dins d’una família. En el fons, ¿què és la família sinó la creació de lligams dels més forts, si s’han creat des d’un bon principi i que són forts i duradors? N’explicitaré algunes d’aquestes relacions, vertaderament lligams d’or, sense cap intenció de ser exhaustiu, tot i que pressento que se me’n va ja la mà... No tot es pot tenir, però sí suposo que un grapadet; no fa falta res més. Fem la passarel·la:
Estar a casa. Que t’hi trobin.
Que quan hi estiguis omplis amb la teva presència tots els qui hi són o hi venen.
Que tots siguem acollidors. Calidesa en rebre, saludar, unes paraules de benvinguda, amb uns signes càlid: besar, dir una expressió afectuosa.
Que els “teus” s’hi trobin bé, enfàticament com a casa “seva”.
No fer sorolls innecessaris.
Que el somriure el mantinguem com més millor.
Que siguem comunicatius: dir el què hem fet, com ens ha anat. No quan ens vingui de gust; sinó com un “dret” dels altres i un goig nostre.
Que sapiguem escoltar tothom, àdhuc els que ens semblin intempestius en el moment concret. No tenir presses per escoltar.
Que no ens enclaustrem en les nostres coses. Posar sempre ponts i derruir muralles, per petites que semblin. No marquem massa “territoris”.
Saber respectar els moments “sagrats” de cadascú.
Ser un barret de rialles. Estar de fàcil humor. Saber engrescar, motivar.
Ser positius, veure el cantó bo de les situacions.
No ser gemegaires, no fàcils per a la crítica i la murmuració.
Les penes petites s’han de saber beure en privat; de les “grosses” se n’han de saber fer confidències.
No perdre l’asimetria en les relacions. Cadascú el seu paper.
Ordre en les pròpies coses i respectar el dels altres.
Saber posar tocs de sensibilitat i saber-ho ponderar i lloar: flors, plantes, petits indicis de bellesa. La iniciació a allò bell es fa sobretot a casa.
Que es puguin visualitzar les “coses” que valorem: treballs escolars, records que plauen, petits signes, detalls.
Ser més delicats a casa del que ho solem ser a fora.
Seguir les normes de convivència establertes. No dispensar-s’hi fàcilment.
“Ser” a les hores de família. Quan ens reunim per poder estar junts: àpats, visites, sortides, reunions establertes..
Ser delicats. Endevinar estats d’ànim. Respectar-los o ajudar-los a treure.
Brindar col·laboracions no establertes. Avançar-se.
Ser agraïts, com més millor i en les coses petites, domèstiques.
Demanar les coses amb un “sisplau” embolcallant.
Ser optimistes, tirar per bé les coses.
Trobar moments on l’empatia porta a una comunicació desitjada, no demanada, agraïda.
No discutir; cedir la raó, no interrompre en el diàleg.
Pensar amorosament en els altres, àdhuc quan no hi són.
Donar petites sorpreses; que els altres se sentin valorats.
Serens, malgrat els malgrats...
No imposar-nos en situacions de convivència: tele, música.
Establir moments de silenci, i respectar-los. Músiques sobreres, ràdios a tot-i-plé. Moderar decibelis.
Pensar si amb allò que faig o en com ho faig puc molestar els altres.
No “pessigar” fora d’hora, desordenadament: cuina, nevera.
No fer coses d’amagatotis. Ser transparents. Però respectar la intimitat, la privacitat d’allò que ho és de natural.
No confondre l’estar a casa amb l’estar-per-casa, on el altres m’han d’aguantar. Saber ser, estar, fer amb els matisos que es corresponguin.
Saber oblidar, saber perdonar. No ser rancorós. No fer pagar insatisfaccions amb “morros” o amb silencis tallants.
No perdre l’espontaneïtat, però sempre educada.
El “bé comú” demana sacrificar-se quan toca o quan un ho sap veure o millor, preveure.
Estimar com a actitud sostinguda.
Xarxa oberta de trucades, de recordar esdeveniments, efemèrides.
Regalar petits detalls.
Tots són els “meus”, no possessivament, sinó per a donar-los-hi el millor de mi mateix.
Arribar a la tendresa discreta i a la comunió serena.
Valorar les coses petites, el quotidià..
Aguantar i agrair que se m’aguanti quan sóc feixuc.
En la malaltia bolcar-hi més afecte.
No cal tenir-ne més de deu. Ja és un gran resultat. No capficar-s’hi.
Bon Nadal i Bona família.
Diumenge de la Sagrada Família, 27 de desembre de 2009. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada