ANY SANT, JUBILAR, SI ENS SEGUIU...
Ja posats a la proposta de fer d’aquest any litúrgic un any Sant i Jubilar volem obrir-lo amb il·lusió a qui ens vulgui seguir, bé a tots els nostres parroquians i, en el millor i desitjat dels casos, bé a la que en podríem dir, si m’ho permeteu, la Parròquia VIRTUAL de Sant Josep de Calassanç. Amb el vostre permís tàcit, doncs, ens posem en moviment. “Canta i camina” ens deia sant Agustí. Això volem fer: caminar tot l’any, fent-lo sant i jubilar (¡canta!) ¡I camina! Camina vol dir segons ell: ¡progressa! Una cosa ajuda l‘altra.
No són pretensions infatuades, sinó la “imaginació pastoral” que ens demanava Joan Pau II com a ressò, precisament després d’acabar l’Any Sant de 2000. Deia: “Si volíem reconduir al nucli essencial la gran herència que ens deixa el Jubileu, no dubtaria a concretar-lo en la contemplació del rostre de Crist: contemplat en les seves coordenades històriques i en el seu misteri, acollit en la seva múltiple presència en l’Església i en el món, confessat com a sentit de la història i llum del nostre camí. Ara, hem de tirar endavant, “hem de tirar llac endins”...Les experiències viscudes han de suscitar en nosaltres un dinamisme nou, empenyent-nos a emprar l’entusiasme experimentat en iniciatives concretes; hem d’emprendre una eficaç programació pastoral postjubilar... N’hem de treure un renovat impuls en la vida cristiana, fent que sigui, a més, la força inspiradora del nostre camí... Ens espera, doncs, una apassionant tasca de renaixement pastoral. Una obra que ens implica a tots... És el moment de proposar /de nou /a tothom /amb convicció /la “Santedat”, aquest /“ALT GRAU” /de la vida cristiana /ORDINÁRIA... Caminem amb esperança. Un nou mil·lenni s’obre davant l’Església com un immens oceà en el qual cal aventurar-se, comptant amb l’ajut de Crist. El Fill de Déu, que s’encarnà fa dos mil (deu) anys per amor a l’home, acompleix també avui la seva obra. Hem de tenir ulls penetrants per veure-la, i sobretot un cor gran per a esdevenir-ne nosaltres mateixos instruments” (Cita de trossos de la Carta Apostòlica “A l’inici del Nou Mil·lenni datat a principis de l’any 2001)
Estem a la tercera setmana d’Advent i em plau saludar-vos com ho fa de bon començament la litúrgia del dia, amb aquestes paraules insistents de Pau: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. El senyor és a prop”. Ja ho vàrem dir la setmana passada: GOIG I ESPERANÇA És el gran binomi, el motor de tot l’Advent i tot Camí de trobament i de retrobament amb el Senyor. També aquestes dues actituds vitals ens serviran per donar els primers passos per endinsar-nos en el que és l’esperit del nostre Any Sant i Jubilar, en el qual no farem ni res més ni res menys que entrar en la ciència del Crist, com diu Pau. Ciència com a experiència del MISTERI DE L’ENCARNACIÓ; del fet que Déu ha pres la “condició humana”, enaltint-la en una nova vocació que ens ha de fer al temps més humanament divins i més divinament humans. Misteri nostre. ¿què sabem de les potencialitats pròpies? Tinc consciència d’haver-ho ja dit. Repetir és, per a mi, pedagogia.
Vaig calendari avall en el passat proper fins a trobar la font més viva del nostre Any Sant, sota el guiatge de la Carta Apostòlica de Joan Pau II: Per preparar el Jubileu de l’any 2000, signada el novembre de 1994. Nosaltres correm les anyades i hi posem 2010. ¡I tan feliços i motivats! Ara, no podíem preparar-ho amb més temps, perquè, si ja ara és tot un risc el fet de proposar-ho; d’haver-ho fet amb més antelació s’hagués llegit com una més que esbojarrada proposta. Però ara, es llegirà amb sordina.... ¡això espero!
“L’Any Sant té una llarga història en el poble d’Israel. Era l’any sabàtic (que se celebrava cada set anys, d’aquí en ve el nom). Era un temps dedicat de manera particular a Déu, durant el qual es deixava reposar la terra, eren alliberats els esclaus i es feia la remissió dels deutes”. ¡Com n’és d’escaient per als nostres propòsits i per a l’ara que “crema tant” en els aspectes socials! “L’any jubilar havia de tornar la igualtat entre tots els fills d’Israel”. Era un toc clamorós al poble per recordar als rics que els esclaus, igual que ells, podien reivindicar els seus drets. Les raons de fons eren que “només a Déu, com a creador, corresponia la senyoria sobre tota la Creació i particularment sobre la terra. “Les riqueses de la creació calia considerar-les un bé comú a tota la humanitat. Era, qui posseïa, només un administrador. L’any jubilar havia de servir per restablir la justícia social”. Ha estat el papa Joan Pau II qui ens ha promogut el que ell n’anomena la cultura de la solidaritat i de la cooperació. Veiem que tot quadra. I diria que avui amb molta més intensitat i tot. Un Any Sant no és una deriva espiritualista, sinó un any de crítica al sistema econòmic i social i als nostres raonaments i mecanismes de defensa sobre la propietat privada personal, tenint en compte i en fort relleu l’atenció als desvalguts i oprimits, sense presentar les coses enganyosament vistosetes amb un envelop de ¡regal nadalenc..! Tot el contrari; i per aquesta via pensem conduir els nostres projectes i atencions jubilars. Comprenc que això ens pot fer tirar endarrere en aquest món nostre neoliberal. L’Any Sant l’hem d’assumir en totes les seves conseqüències socials, a més de les personals.
Reprenem expressions de la butlla de Joan Pau II EL MISTERI DE L’ENCARNACIÓ, quan declara PROCLAMAT l’Any Sant i fixada la data d’OBERTURA SOLEMNE pel dia de Nadal. També nosaltres en la nostra concreta petitesa, però no amb menys fervor, volem que comenci la nit de NADAL d’aquest any de 2009 i ho farem proclamant l’himne de Pau als Efesis, que serà l’oració preferida durant tot l’Any Sant. Exposarem els Evangelis a l’església en senyal d’adhesió a la PARAULA del Senyor. El nostre GLÒRIA, “expressió litúrgica particular del temps de Nadal serà el cor palpitant del nostre Any sant, que introduirà en la nostra vida l’abundància dels dons de l’Esperit, per a una nova evangelització”, començant per nosaltres.”.
“Aquest període introdueix tota la nostra parròquia en un nou període de gràcia i de missió”. “L’Any Sant ha de ser un cant de lloança únic i ininterromput per a la Trinitat”. “És com una invitació a una festa nupcial: aplegar en festa cercant cadascú els motius per a trobar-se o per, millor, retrobar-nos i per gaudir en trobar-nos persones que comparteixen moltes i moltes coses en comú”: la Comunió, la comunicació, la fraternitat i la vida comunitària. “Recuperar el sentit de remissió de tota màcula de pecat”. “Veient en l’Any Sant una ocasió, en què se sent amb més intensitat la crida de Jesús a la conversió joiosa. Des de tota la parròquia s’alçarà un himne de lloança i d’agraïment al Pare, que en el seu incomparable amor ens ha concedit en Crist ser ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu (Ef 2, 19). “L’Any Sant posarà clarament de relleu la redempció acomplerta per Jesucrist, mitjançant la seva mort i la seva resurrecció. Ningú després d’aquesta mort, no pot ser separat de l’amor de Déu”. “Salvats gràcies a la seva vida” (Joan Pau II dixit).
Bé, em sembla que ja podem estar ben motivats per posar-nos en marxa: ens hi acompanyaran els poetes: León Felipe en ROMERO SOLO
Ser en la vida ROMERO
ROMERO sólo que cruza
siempre por caminos nuevos;
ser en la vida
ROMERO,
sin más oficio, sin otro nombre
y sin pueblo...
Ser en la vida
ROMERO... ROMERO... sólo ROMERO.
Que no hagan callo las cosas
ni en el alma ni en el cuerpo...
Pasar por todo una vez,
una vez sólo y ligero, ligero, siempre ligero.
Que no se acostumbre el pie
a pisar el mismo suelo,
ni el tablado de la farsa,
ni la rosa de los templos
para que nunca recemos
como el sacristán los rezos,
ni como el cómico viejo
digamos
los versos.
La mano ociosa es quien tiene
más fino el tacto de los dedos,
decía Hamlet a Horacio,
viendo
cómo cavaba una fosa
y cantaba al mismo tiempo
Un sepulturero.
No sabiendo los oficios
los haremos con respeto-.
Para enterrar
a los muertos como debemos
cualquiera sirve, cualquiera...
menos un sepulturero.
Un dia todos sabemos hacer justicia;
tan bien como el rey hebreo la hizo
Sancho el escudero
y el villano Pedro Crespo...
Que no hagan callo las cosas
ni en el alma ni en el cuerpo...
Pasar por todo una vez
una vez sólo y ligero, ligero, siempre ligero.
Sensibles a todo viento
y bajo todos los cielos,
Poetas, nunca cantemos la vida
de un mismo pueblo,
ni la flor de un sólo huerto...
Que sean todos los pueblos y todos los huertos
NUESTROS.
ÍTACA (Kavafis, Carles Riba, Lluís Llach)
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que el teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com t’hauràs fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
I quan haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre, molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar noves sendes..
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan haureu guanyat
tingueu ben present de no aturar-vos,
tingueu ben present de no aturar-vos.
Diumenge III d’Advent, 13 de desembre de 2009. Barcelona
Ja posats a la proposta de fer d’aquest any litúrgic un any Sant i Jubilar volem obrir-lo amb il·lusió a qui ens vulgui seguir, bé a tots els nostres parroquians i, en el millor i desitjat dels casos, bé a la que en podríem dir, si m’ho permeteu, la Parròquia VIRTUAL de Sant Josep de Calassanç. Amb el vostre permís tàcit, doncs, ens posem en moviment. “Canta i camina” ens deia sant Agustí. Això volem fer: caminar tot l’any, fent-lo sant i jubilar (¡canta!) ¡I camina! Camina vol dir segons ell: ¡progressa! Una cosa ajuda l‘altra.
No són pretensions infatuades, sinó la “imaginació pastoral” que ens demanava Joan Pau II com a ressò, precisament després d’acabar l’Any Sant de 2000. Deia: “Si volíem reconduir al nucli essencial la gran herència que ens deixa el Jubileu, no dubtaria a concretar-lo en la contemplació del rostre de Crist: contemplat en les seves coordenades històriques i en el seu misteri, acollit en la seva múltiple presència en l’Església i en el món, confessat com a sentit de la història i llum del nostre camí. Ara, hem de tirar endavant, “hem de tirar llac endins”...Les experiències viscudes han de suscitar en nosaltres un dinamisme nou, empenyent-nos a emprar l’entusiasme experimentat en iniciatives concretes; hem d’emprendre una eficaç programació pastoral postjubilar... N’hem de treure un renovat impuls en la vida cristiana, fent que sigui, a més, la força inspiradora del nostre camí... Ens espera, doncs, una apassionant tasca de renaixement pastoral. Una obra que ens implica a tots... És el moment de proposar /de nou /a tothom /amb convicció /la “Santedat”, aquest /“ALT GRAU” /de la vida cristiana /ORDINÁRIA... Caminem amb esperança. Un nou mil·lenni s’obre davant l’Església com un immens oceà en el qual cal aventurar-se, comptant amb l’ajut de Crist. El Fill de Déu, que s’encarnà fa dos mil (deu) anys per amor a l’home, acompleix també avui la seva obra. Hem de tenir ulls penetrants per veure-la, i sobretot un cor gran per a esdevenir-ne nosaltres mateixos instruments” (Cita de trossos de la Carta Apostòlica “A l’inici del Nou Mil·lenni datat a principis de l’any 2001)
Estem a la tercera setmana d’Advent i em plau saludar-vos com ho fa de bon començament la litúrgia del dia, amb aquestes paraules insistents de Pau: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. El senyor és a prop”. Ja ho vàrem dir la setmana passada: GOIG I ESPERANÇA És el gran binomi, el motor de tot l’Advent i tot Camí de trobament i de retrobament amb el Senyor. També aquestes dues actituds vitals ens serviran per donar els primers passos per endinsar-nos en el que és l’esperit del nostre Any Sant i Jubilar, en el qual no farem ni res més ni res menys que entrar en la ciència del Crist, com diu Pau. Ciència com a experiència del MISTERI DE L’ENCARNACIÓ; del fet que Déu ha pres la “condició humana”, enaltint-la en una nova vocació que ens ha de fer al temps més humanament divins i més divinament humans. Misteri nostre. ¿què sabem de les potencialitats pròpies? Tinc consciència d’haver-ho ja dit. Repetir és, per a mi, pedagogia.
Vaig calendari avall en el passat proper fins a trobar la font més viva del nostre Any Sant, sota el guiatge de la Carta Apostòlica de Joan Pau II: Per preparar el Jubileu de l’any 2000, signada el novembre de 1994. Nosaltres correm les anyades i hi posem 2010. ¡I tan feliços i motivats! Ara, no podíem preparar-ho amb més temps, perquè, si ja ara és tot un risc el fet de proposar-ho; d’haver-ho fet amb més antelació s’hagués llegit com una més que esbojarrada proposta. Però ara, es llegirà amb sordina.... ¡això espero!
“L’Any Sant té una llarga història en el poble d’Israel. Era l’any sabàtic (que se celebrava cada set anys, d’aquí en ve el nom). Era un temps dedicat de manera particular a Déu, durant el qual es deixava reposar la terra, eren alliberats els esclaus i es feia la remissió dels deutes”. ¡Com n’és d’escaient per als nostres propòsits i per a l’ara que “crema tant” en els aspectes socials! “L’any jubilar havia de tornar la igualtat entre tots els fills d’Israel”. Era un toc clamorós al poble per recordar als rics que els esclaus, igual que ells, podien reivindicar els seus drets. Les raons de fons eren que “només a Déu, com a creador, corresponia la senyoria sobre tota la Creació i particularment sobre la terra. “Les riqueses de la creació calia considerar-les un bé comú a tota la humanitat. Era, qui posseïa, només un administrador. L’any jubilar havia de servir per restablir la justícia social”. Ha estat el papa Joan Pau II qui ens ha promogut el que ell n’anomena la cultura de la solidaritat i de la cooperació. Veiem que tot quadra. I diria que avui amb molta més intensitat i tot. Un Any Sant no és una deriva espiritualista, sinó un any de crítica al sistema econòmic i social i als nostres raonaments i mecanismes de defensa sobre la propietat privada personal, tenint en compte i en fort relleu l’atenció als desvalguts i oprimits, sense presentar les coses enganyosament vistosetes amb un envelop de ¡regal nadalenc..! Tot el contrari; i per aquesta via pensem conduir els nostres projectes i atencions jubilars. Comprenc que això ens pot fer tirar endarrere en aquest món nostre neoliberal. L’Any Sant l’hem d’assumir en totes les seves conseqüències socials, a més de les personals.
Reprenem expressions de la butlla de Joan Pau II EL MISTERI DE L’ENCARNACIÓ, quan declara PROCLAMAT l’Any Sant i fixada la data d’OBERTURA SOLEMNE pel dia de Nadal. També nosaltres en la nostra concreta petitesa, però no amb menys fervor, volem que comenci la nit de NADAL d’aquest any de 2009 i ho farem proclamant l’himne de Pau als Efesis, que serà l’oració preferida durant tot l’Any Sant. Exposarem els Evangelis a l’església en senyal d’adhesió a la PARAULA del Senyor. El nostre GLÒRIA, “expressió litúrgica particular del temps de Nadal serà el cor palpitant del nostre Any sant, que introduirà en la nostra vida l’abundància dels dons de l’Esperit, per a una nova evangelització”, començant per nosaltres.”.
“Aquest període introdueix tota la nostra parròquia en un nou període de gràcia i de missió”. “L’Any Sant ha de ser un cant de lloança únic i ininterromput per a la Trinitat”. “És com una invitació a una festa nupcial: aplegar en festa cercant cadascú els motius per a trobar-se o per, millor, retrobar-nos i per gaudir en trobar-nos persones que comparteixen moltes i moltes coses en comú”: la Comunió, la comunicació, la fraternitat i la vida comunitària. “Recuperar el sentit de remissió de tota màcula de pecat”. “Veient en l’Any Sant una ocasió, en què se sent amb més intensitat la crida de Jesús a la conversió joiosa. Des de tota la parròquia s’alçarà un himne de lloança i d’agraïment al Pare, que en el seu incomparable amor ens ha concedit en Crist ser ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu (Ef 2, 19). “L’Any Sant posarà clarament de relleu la redempció acomplerta per Jesucrist, mitjançant la seva mort i la seva resurrecció. Ningú després d’aquesta mort, no pot ser separat de l’amor de Déu”. “Salvats gràcies a la seva vida” (Joan Pau II dixit).
Bé, em sembla que ja podem estar ben motivats per posar-nos en marxa: ens hi acompanyaran els poetes: León Felipe en ROMERO SOLO
Ser en la vida ROMERO
ROMERO sólo que cruza
siempre por caminos nuevos;
ser en la vida
ROMERO,
sin más oficio, sin otro nombre
y sin pueblo...
Ser en la vida
ROMERO... ROMERO... sólo ROMERO.
Que no hagan callo las cosas
ni en el alma ni en el cuerpo...
Pasar por todo una vez,
una vez sólo y ligero, ligero, siempre ligero.
Que no se acostumbre el pie
a pisar el mismo suelo,
ni el tablado de la farsa,
ni la rosa de los templos
para que nunca recemos
como el sacristán los rezos,
ni como el cómico viejo
digamos
los versos.
La mano ociosa es quien tiene
más fino el tacto de los dedos,
decía Hamlet a Horacio,
viendo
cómo cavaba una fosa
y cantaba al mismo tiempo
Un sepulturero.
No sabiendo los oficios
los haremos con respeto-.
Para enterrar
a los muertos como debemos
cualquiera sirve, cualquiera...
menos un sepulturero.
Un dia todos sabemos hacer justicia;
tan bien como el rey hebreo la hizo
Sancho el escudero
y el villano Pedro Crespo...
Que no hagan callo las cosas
ni en el alma ni en el cuerpo...
Pasar por todo una vez
una vez sólo y ligero, ligero, siempre ligero.
Sensibles a todo viento
y bajo todos los cielos,
Poetas, nunca cantemos la vida
de un mismo pueblo,
ni la flor de un sólo huerto...
Que sean todos los pueblos y todos los huertos
NUESTROS.
ÍTACA (Kavafis, Carles Riba, Lluís Llach)
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que el teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com t’hauràs fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
I quan haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre, molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar noves sendes..
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan haureu guanyat
tingueu ben present de no aturar-vos,
tingueu ben present de no aturar-vos.
Diumenge III d’Advent, 13 de desembre de 2009. Barcelona
2 comentaris:
l'any sant?
és una interessants iniciativa.
Aquesta Ítaca de la cançó d'en Serrat ens duu a Homero, oi?
Publica un comentari a l'entrada