LA LITÚRGIA ÉS PARAULA DE DÉU
De fa temps que les oracions pròpies de la litúrgia dels diumenges (Col·lecta, sobre les ofrenes i la postcomunió) normalment em plauen perquè la concisió de totes elles no deixen de tenir una densitat que invitem a pregar, cadascuna responent al lloc i sentit propi que ocupen en el mapa del desenvolupament de l’acció litúrgica. La importància de la Col·lecta ens obre -lloc i intencionalitat- a una convicció que ha d’il·luminar tota la riquesa a gaudir-contemplar la crida des de l’entrada mateixa de l’Assemblea abans i tot de la taula de la paraula amb les dues lectures i el salm d’entremig i l’aclamació que sintonitza amb l’evangeli. Avui, la Col·lecta és d’una riquesa que l’he trobat sintònica amb la Pregària que cada dematí/vespre deia Jesús, titulada així: “Shemà Israel. Escolta, Israel: el Senyor és únic Déu. Estima el Senyor el teu Déu, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquest”. La nostra Col·lecta, expressió etimològica de concentrar/recollir totes les pregàries pròpies de cadascú a l’inici de l’Eucaristia i que venen a confluir en la pregària de tots a l’uníson. El sacerdot la diu en nom de tots els fidels: “Oh Déu, Vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor en els nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que Vós ens prometeu, que és més que tot el que podem desitjar”. No és podia expressar millor la sintonia amb la pregària de Jesús també amb la de Maria i Josep al poblet de Natzaret...
Acabo de llegir el volumàs de José Antonio Pagola: JESÚS. Aproximació històrica. On diu que consta que ja la dèien els jueus abans del fatídic 70, en què fou destruït el Temple de Jerusalem. Moment en què es van començar a escriure els Evangelis. Aquesta plegaria ja acompanyava la religiositat jueva. És una manifestació declarativa procedent del Deuteronomi. La podríem intercanviar per la nostra Col·lecta que ens acompanyarà dilluns i dimarts també.
A
l’Epíleg Pagola diu: “Transcorreguts vint segles qualsevol persona que s’apropi
amb interès i honestedat a la figura de Jesús es veu enfrontat a la pregunta
que ja la va formular el mateix Jesús als seus deixebles: I, vosaltres,
qui dieu que soc Jo? Qui és Jesús? Comparteix l’autor la pregunta amb els
lectors, els qui us sentiu cristians, amb els qui estimeu Jesús, creieu en el seu projecte del Regne de Déu i porteu
molt endins del cor la preocupació pel destí de la humanitat. En Jesucrist
coincideixen el meu respecte per l’aproximada història i la meva fe
que comparteixo amb tots vosaltres els “creients per fe, do donat per Ell
mateix en un, diguem-ne, enamorament mutu! Tornar
a Jesús: Això és el primer i més decisiu:
posar Jesús al centre del cristianisme. Tot la resta ve després. Què hi
pot haver de més urgent i necessari per als cristians que despertar entre
nosaltres la passió per la fidelitat a Jesús. Ell és el millor que tenim a
l’Església. El millor que podem oferir i comunicar al món d’avui. És essencial
per als cristians confessar Jesucrist com a “Fill de Déu”, “Salvador del món” o
“Redemptor de la humanitat”, però sense reduir la seva persona a “una sublim abstracció” No vull creure en un Crist sense
carn. Se’m fa difícil nodrir la meva fe només de doctrina. No crec que els
cristians puguem viure avui només per un conjunt de veritats arran de Crist.
Ens cal el contacte viu amb la seva persona: conèixer millor Jesús i
sintonitzar vitalment amb Ell. No trobo una manera més eficaç d’aprofundir i
enriquir la meva fe en Jesucrist, Fill de Déu, fet humà per a la nostra
salvació.
Tots correm un cert risc de convertir Crist en
“objecte de culte” exclusivament: un mena d’icona venerable, amb rostre sens
dubte atractiu i majestuós, però del qual han quedat esborrats, en un grau o
altre, els trets d’aquell Profeta de foc que va recórrer Galilea cap als anys
trenta. ¿Què no ens fa falta als
cristians d’avui conèixer-lo de manera més viva i concreta, comprendre’n millor
el projecte, captar-ne bé la intuïció de fons i encomanar-nos de la seva passió
per Déu i per l’ésser humà?
Els cristians tenim imatges ben diferents de
Jesús. No totes coincideixen amb la que tenien de llur Mestre estimat els
primers homes i les primeres dones que el van conèixer de prop i el van seguir.
Cadascú ens hem fet una idea de Jesús; tenim
la nostra pròpia imatge d’Ell.
Aquesta imatge, interioritzada al llarg dels anys, actua com a
“mediació” de la presència de Crist a la nostra vida. Des d’aquesta imatge
llegim i escoltem el que ens en prediquen; des d’aquesta imatge nodrim la
nostra fe, celebrem els sagraments i configurem la nostra vida cristiana. Si la
nostra imatge de Jesús és pobra i parcial, la nostra fe serà pobra i parcial;
si és distorsionada, viurem l’experiència cristiana distorsionada, Entre
nosaltres hi ha cristians bons, que creuen en Jesús i l’estimen sincerament: oi
que molts d’ells necessiten “canviar” i
purificar la imatge que tenen de Jesús, per descobrir amb goig la grandesa
d’aquesta fe que duen al cor?
Creure en
el Déu de la vida. En
aquests temps de profunda crisi religiosa no n’hi ha prou de creure en
qualsevol Déu, ens cal discernir quin és el veritable. No n’hi ha prou
d’afirmar que Jesús és Déu; és decisiu saber que Déu s’encarna i es revela en Jesús. Em sembla molt important
reivindicar avui dins de l’Església i en la societat contemporània, l’autèntic
Déu de Jesús, sense confondre’l amb qualsevol “déu” elaborat per nosaltres des
de pors, ambicions i fantasmes que tenen poc a veure amb l’experiència de Déu
que va viure i comunicar Jesús. ¿No ha arribat potser l’hora de promoure aquesta
tasca apassionant d’”aprendre”, a partir de Jesús qui és Déu, com és, com ens
sent, com ens cerca, què vol per als humans?
Quina joia no es despertaria en molts, si poguéssim intuir en Jesús els
trets del veritable Déu! Com s’encendria llur fe si captessin amb ulls nous el
rostre de Déu encarnat en Jesús. Si Déu existeix, s’assembla a Jesús. La seva
manera de ser, les seves paraules, els seus gestos i reaccions són detalls de
la revelació de Déu. Em resulta difícil imaginar un altre camí més segur per
apropar-nos a aquest misteri que anomenem Déu. M’ha quedat gravat molt
endins com el viu Jesús. Es veu de seguida que, per a Ell, Déu no és un
concepte, sinó una presència
amistosa i propera que fa viure i
estimar la vida de manera diferent. Jesús el viu com el millor amic de l’ésser
humà: l’”Amic de la vida”. No és algú estrany que, de lluny estant controla el
món i pressiona les nostres pobres vides; és l’Amic que, des de dins,
comparteix la nostra existència i es converteix en la llum més clara i la força
més segura enfront per enfrontar-nos a la duresa de la vida i al misteri de la
mort. El que més interessa a Déu no és pas la religió, sinó un món més humà i
més amable, començant pels darrers. Ho va dir Jesús de moltes maneres: una
religió que va contra la vida, o és falsa, o ha estat entesa d’una manera
errònia. El que fa feliç a Déu és veure’ns feliços, des d’ara i per sempre.
Aquest és la Bona Nova que se’ns revela
en Jesucrist: Déu se’ns dona Ell mateix com el que és: Amor.
Viure per
al Regne de Déu. Una
pregunta sorgeix en qui pretén
sintonitzar amb Jesús: què és per a Ell
el més important, el centre de la seva
vida, la causa a la qual es va dedicar
completament, la seva preferència absoluta? La resposta no presenta cap mena de
dubte: Jesús viu per al Regne de Déu. és la seva veritable passió. Per a
Jesús, “només el Regne de Déu és absolut; tota la resta és relatiu” (Pau VI: E.
N. 8)
Queda la pregària sobre
les ofrenes i la postcomunió. A vosaltres en deixo l’entrellat...
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XX de durant l’any. 16 d’agost del 2026. Moià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada