ALS LIMINARS DE LA VIDA NOVA EN CRIST
Entre l’acció de gràcies i la benedicció que ens ofereix la litúrgia a penes, tot just començat aquest segon diumenge del temps de Nadal, que per joiosa coincidència forma un veritable tríptic que enllaça el darrer any viscut i l’any que encetarem. Benedicció com es feia abans a la ruralia, fent una creu sobre el pa de pagès, abans d’encetar-lo, bo i beneint-lo i donant gràcies per haver-ne, i que no en manqui! Davallen una a una com pluja fina les benaurades paraules: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”. Beneïts i estimats. Som a casa, per Nadal cada ovella al seu corral ... i pa beneït a taula...
Em
proposo a mi mateix de considerar com un tríduum aquest 31 de desembre
del 2021, conjuntat amb els dos dies de festa subsegüents: la Solemnitat de la Maternitat
de Maria i el Segon Diumenge del temps de Nadal. Jo els veig lligats amb un fil
d’or per fer la contemplació del començament o pròleg de l’evangeli de Joan,
pròleg que aquests dies nadalencs l’hem reiterat com a signe i preludi del que
significa prendre alta i atenta consciència del què és i -en serà plena- la
nostra condició inefable de ser fills de
Déu, rastrejada en Joan just just en la revelació que suposa només iniciar
el seu evangeli, evangeli que reflecteix la contemplació feta i narrada de la seva
vivència superior de la primera comunitat cristiana de Joan. Evangeli
vivenciat. “Al principi existia el qui és la Paraula...”
La
Mare de Déu que considerava sovint en el seu cor la maternitat, el do preexcels de ser-ne escollida per gràcia “del Déu
i Pare de nostre Senyor Jesucrist”. Que va donar a llum el qui n’és, i esclarida,
tant per a tu i com per a tothom. Llum beatificada que en el seu cor
anava agafant vastituds i magnificacions que la feien restar absorta i
silenciosa per la pregonesa de la seva contemplació en Ell. Déu habitava en
ella i es gestaven l’una a l’Altre i l’Altre a l’una. ...No feu soroll, Maria
“prega i sospira amb confiança”. Restem a prop seu, sentim com alena l’una
conjuntament amb l’Altre. “Déu us salve, Reina i Mare de misericòrdia; vida
dolcesa i esperança nostra Déu, vos salve!”. Maria ens diu l’evangeli que
“guardava tot això en el seu cor i ho meditava”.
“Ha
vingut a casa seva i hi ha fet “posada permanent” en el moment que s’esqueia la
plenitud dels temps, Ell que és el principi i la fi de tota existència. Les
històries en Ell prenen principi i sentit: la teva, la meva i la de tothom.
Deia
abans que us invitava a fer una “parada” ben fonda en contemplació durant aquests tres dies. Com un “fer visita a Maria”.
A tal efecte, cal reprendre el que vàrem seguir de ben a prop durant aquests
diumenges (o setmanes millor) d’Adveniment, que ha florit en un NADAL, espero que “nou per sempre”.
D’Ell són els temps i la glòria que hi nia com a collita avançada, plena de “gràcia
sobre gràcia”.
Tot
comença per a nosaltres amb un esforçat i sostingut “prendre consciència”
d’allò que s’esdevingué dos mil·lennis fa a Betlem i a Natzaret. Tot això torna
a esdevenir ara, “ara mateix”, essent-ne receptors i plenipotenciaris cadascú
de nosaltres –benaurats!-. La diversitat enjoia i engrandeix la unitat.
Tu en fas la teva experiència vital, jo en faig la meva. Tots dos som hostes i
hostalers al mateix temps d’un plançó de vida nova, renovada i renaixent: Ho
creus això? De veritat?
No
en perdem la meravella, car estem en feraç anticipada primavera al cor mateix
de l’hivern. (Aquesta vegada la realitat viscuda -ara mateix- ben
pre-primaveral! fa competència a totes les “experiències de fe” nostrada). Cada
dia és primavera per a aquell que sent el glatir d’una vida nova que flueix a
tocar de mà, de sentits i de sentiments... Déu i Maria abraçant-lo delicadament
i maternalment en el nostre cor. Aquest el millor pessebre que puguis desitjar
i agrair. Veritablement temps de Nadal.
Tornem al propòsit inicial de fer una
fruitosa contemplació en aquests concrets dies nadalencs. Hem de
reportar a la nostra consideració el bo i millor dels nostres Adveniments
viscuts, ara portant-los a peu de Pessebre, és a dir tota la riquesa que
Pau ens hi va suggerir. Amb aquesta “companyia bona” ens endinsem en els tres
primers capítols de la carta als efesis. Ara va de repassada i amb més
il·luminada reformulació. Cal deixar que flueixin com “degotalls”, on faran
presència totes les Marededéus de la nostra història, a començar per la de
Montserrat, la de casa, la del nostre
poble. En trobem un ressopó a la segona lectura d’avui. Pels més avançats els
demanem que allarguin la lectura meditativa fins al capítol quart inclusiu. Cal
retornar també als tres primers capítols de la carta als filipencs. Una
sostinguda invitació al goig en l’Esperit, sense el qual no hi ha Nadal
que valgui! Allargar-lo fins al final de la carta és petició per als qui són
més actius i avantatjats en l’Esperit.
No
estaria sobrer, ans fortament aconsellable obrir també pàgina a la carta als colossencs,
que forma un tridu preciós amb les cartes anteriors citades. Almenys llegir fins
a l’himne al Crist (Col 1, 3-20). Per als més ardits, per a aquells que volen
esdevenir un xic més l’home nou (al 2022),
en superació de l’home vell (el del 2021).(Es troba a Col. 3, 1-17).
Us
deixo en oberta contemplació de com el Nadal no és ben bé Nadal, fins i
tant que nosaltres no esdevinguem els protagonistes del nostre “Pessebre vivent”
i viscut en primera persona. Déu Pare en els nostres “parenostres”; Déu Fill en
“l’Ave Maria”; i Déu Esperit Sant en el “Glòria”: l’autèntic himne natalici,
tant el que canten els àngels allà a la Glòria, com per Nadal a l’Establia,
on aniríem amb el previ vist-i-plau del passi del covid amb les tres vacunes de
rigor. -Es pot passar? O bé a Natzaret, ja tots a caseta: “-Ave Maria,
puríssima!” dic tustant la porta de la casa del fuster. M’agradaria, Mare,
passar i prendre mides del Nen Jesús. Per fer-me’n un vestit calcat al seu! Ai,
con-figuracions, ai, trans-figuracions, ai, Déu en nosaltres! Oh, Emmanuel! Per
entrar en el joc diví també de descobrir-lo en els altres, en els més petits.
Joc d’infants per a juganers a l’estil de Teresa de Lisieux. Aquí ens
plantaríem, perquè no som capaços -de moment- per a jugar a jocs més divins com
el de Charles de Foucauld. Això seria el Nadal depurat. Què més voldríem! Us el
poso almenys per fer-nos-el delir:
“Pare,
jo m’abandono a Vós. Feu de mi el que us
plagui.
Feu
el que feu de mi, us ho agraeixo. Estic disposat a tot, ho accepto tot.
Mentre
la vostra voluntat s’acompleixi en mi, en totes les criatures, no desitjo altra
cosa, Déu meu.
Poso la meva ànima en les vostres mans. Us la dono, Déu meu, amb tot l’amor del
Perquè us estimo i això m’és una necessitat d’amor de donar-me, de posar-me a les vostres mans sense mesura, amb una infinita confiança,perquè Vós sou el meu Pare”.
P. Josep Mª Balcells
31 de desembre del 21, Solemnitat de la Mare de Déu i 2on diumenge del temps de Nadal. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada