dimarts, 18 de gener del 2022

Homilia del diumenge 15/01/2022

                             LA  GLÒRIA DE JESÚS  COMPARTIDA

                                               Aquest diumenge té unes característiques ben pròpies. No és sense més que reobre tota una sèrie de diumenges que encara porten les impromptes dels temps nadalencs, totes elles subratllades per la successiva manifestació o epifanies de la divinitat de Jesús. Això es subratlla i explicita en les antífones de Laudes i de Vespres que resem el dia d’Epifania. Llegim així a Laudes: “Avui l’Església s’ha unit al seu Espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en vi, al·leluia”. Semblantment a l’antífona del Càntic de Maria hi trobem: “Celebrem un dia santificat per tres miracles: avui, l’estel va guiar els mags al pessebre; avui, a les noces. l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà, al·leluia”. Totes elles van emmarcades per la glorificació del Fill, preanunciada per Isaïes, sobretot en els darrers capítols (60-66) on sovintegen les expressions de glorificació i d’irradiació en la Jerusalem que simbolitza l’Església com a núvia o esposa que en definitiva ja mai més se sentirà a dir l’”Abandonada”, sinó la que “té marit”, la que festejarem avui en les bodes de Canà que són un fet concret viscut i al mateix temps un simbolisme de la relació entre Jesús i l’Església, és a dir, amb nosaltres, que compartim la glorificació d’Ell com en unes noces de comunió i d’amor com explicitarà també Joan en el discurs de l’entranyable comiat seu...

                                               Per posar l’accent en el goig de les noces, on assistim ara mateix en l’Eucaristia, el salm ens posa un devessall de verbs de joia que exalten Déu com en un epitalami o un cant esponsalici: “canteu, conteu, anuncieu, tributeu, adoreu”.

                                               La tan íntima relació amb Jesús “de la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”, en la segona lectura es torna trinitària i la unitat la brinda el mateix Esperit que es fa comunió i es diversifica en els dons, carismes i serveis, que són sempre epifanies en bé de tota l’Església. Justament en l’aclamació abans i com a introducció a l’evangeli, diem entre al·leluies: “Déu valent-se de l’Evangeli, ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist, el nostre Senyor”(2 Te 2, 14).

                                               Aquest evangeli que és el primer dels miracles que Joan en diu “signes” per l’abast simbòlic que tenen tots els que ell escull per connotades significacions que van més enllà del fet concret narrat. Comencem, sisplau, per l’acabament: “Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea” Nou cicle, nou testament. I atenció al que diu a continuació: “així manifestà la seva glòria”. Aquesta expressió des d’un punt de vista de l’Escriptura i que ha pres joiosament la litúrgia, sintonitza amb les Festes nadalenques en el que tenen de manifestacions o epifanies, les tres que festejaven el Nadal. Els Mags, el Baptisme i Canà s’uneixen en ser manifestacions esplendoroses de Jesús –veritable connuvi o les noces de l’Anyell- sempre amb el punt d’irradiació de la Glòria que només s’escau al Déu de la Glòria. Posem atenció a l’himne del Glòria que tot i ser trinitari, s’esplaia en lloances al Fill. També voldria que rescatéssim les doxologies, salutacions i benediccions –totes elles trinitàries- que les hauríem de rebre amb un cor ben nadalenc o ben evangèlic, ben festiu i agraït. Ens costa subratllar l’actitud viscuda de “ser lloança de la seva glòria”, tot i que com sabem per la carta als efesis aquesta és la nostra més íntima vocació: Així ho veiem repetidament (Ef 1, 12 i 14): “Volíem que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

                                               Encara hi ha molt més en aquest final de la perícopa que estem estudiant. Afegeix que “els deixebles cregueren en Ell”. Si anem ara al final de tot l’evangeli de Joan podrem llegir (Jo 20, 30-31): “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos (=miracles) que no es troben escrits en aquest llibre. Els (escollits) que hi ha aquí han estat escrits, perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, creient, tingueu vida en el seu nom”. Aquesta és la finalitat que es proposa l’autor. Per tant, fem com si ara el visquéssim en persona i promovent la nostra fe en la divinitat messiànica de Jesús. Glorificació que, com dèiem, Jesús “la comparteix amb nosaltres”. Potser ara és el moment d’invitar-vos insistentment a llegir pausadament els capítols del 15 al 17 també –sempre de l’evangeli de Joan-, per arribar a gaudir d’una identificació i comunió de vida i d’amor i per sentir-nos ja en el connubi que suposa la nostra fe derivada del “SÍ” del Baptisme i de la Cena Pasqual de totes les eucaristies on som hostes en la mateixa intimitat gloriosa de Jesús...

                                               Entrem ara, amb una concentració màxima per compartir amb els primers deixebles que varen tenir aquest goig de gaudir de visu tots els passatges de la narració. Maria hi és convidada, excepcionalment hi farà una presència maternal. De fet en Joan no surt mai el seu nom propi, però sempre aquí i a la creu serà la mare, tant a l’inici com al final de la seva vida. Noteu la significació del fet. Serà ella aquí -finor femenina!- la que veu perillar el goig de la festa. Veu que ve a mancar el vi. S’atansa delicadament al fill i li fa avinent la situació. El fill li fa present que encara no és vinguda la seva hora. Maria, tot amb tot, diu al servei la paraula definitiva que de fet derogarà que aquella no sigui la seva hora. De fet resultarà ser la primera i anticipada, pel millor fi de les celebracions esponsalícies. Es veu com Jesús demana que omplin les piques destinades a les purificacions i els hi canviarà el destí. D’allí en sortiran les gerres de vi. D’aigua (AT.) la convertirà en vi (NT.) La discreció en tota l’operació queda explicitada en el comentari del cap de servei: “Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris, però tu has guardat fins ara el vi millor”. Isaïes glosa els vins esplèndids en la simbologia del temps finals.

                                               Em quedo parat i admirat! Estic davant d’un fet que es renova de dia en dia en les celebracions eucarístiques. I ara no som espectadors sinó protagonistes, malgrat que no sempre ho vivim amb aquestes significatives actituds. Ho diem en frase que ara se’ns torna la gran veritat del moment: “A bodes em convides!” Tinguem present la paràbola de les excuses a la invitació a bodes que ens fa el Pare. Com ens hi podem veure retratats! Potser no estaria de més que avui celebréssim la nostra Primera Comunió en un record ple d’agraïment. De fet a l’antigor es celebrava bateig, confirmació i primera comunió conjuntament.    

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 16 de gener del 2022  Sabadell