LA GLÒRIA DE JESÚS COMPARTIDA
Aquest
diumenge té unes característiques ben pròpies. No és sense més que reobre tota
una sèrie de diumenges que encara porten les impromptes dels temps nadalencs,
totes elles subratllades per la successiva manifestació o epifanies de
la divinitat de Jesús. Això es subratlla i explicita en les antífones de Laudes
i de Vespres que resem el dia d’Epifania. Llegim així a Laudes: “Avui
l’Església s’ha unit al seu Espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada
dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en
vi, al·leluia”. Semblantment a l’antífona del Càntic de Maria hi trobem:
“Celebrem un dia santificat per tres miracles: avui, l’estel va guiar els mags
al pessebre; avui, a les noces. l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist per
salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà, al·leluia”. Totes elles
van emmarcades per la glorificació del Fill, preanunciada per Isaïes,
sobretot en els darrers capítols (60-66) on sovintegen les expressions de
glorificació i d’irradiació en la Jerusalem que simbolitza l’Església com a
núvia o esposa que en definitiva ja mai més se sentirà a dir l’”Abandonada”,
sinó la que “té marit”, la que festejarem avui en les bodes de Canà que són un
fet concret viscut i al mateix temps un simbolisme de la relació entre Jesús i l’Església,
és a dir, amb nosaltres, que compartim la glorificació d’Ell com en unes noces
de comunió i d’amor com explicitarà també Joan en el discurs de l’entranyable
comiat seu...
Per
posar l’accent en el goig de les noces, on assistim ara mateix en l’Eucaristia,
el salm ens posa un devessall de verbs de joia que exalten Déu com en un epitalami
o un cant esponsalici: “canteu, conteu, anuncieu, tributeu, adoreu”.
La
tan íntima relació amb Jesús “de la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut
gràcia rere gràcia”, en la segona lectura es torna trinitària i la unitat la
brinda el mateix Esperit que es fa comunió i es diversifica en els dons,
carismes i serveis, que són sempre epifanies en bé de tota l’Església.
Justament en l’aclamació abans i com a introducció a l’evangeli, diem entre
al·leluies: “Déu valent-se de l’Evangeli, ens ha cridat a posseir la glòria de
Jesucrist, el nostre Senyor”(2 Te 2, 14).
Aquest
evangeli que és el primer dels miracles que Joan en diu “signes” per
l’abast simbòlic que tenen tots els que ell escull per connotades
significacions que van més enllà del fet concret narrat. Comencem, sisplau, per
l’acabament: “Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea”
Nou cicle, nou testament. I atenció al que diu a continuació: “així manifestà
la seva glòria”. Aquesta expressió
des d’un punt de vista de l’Escriptura i que ha pres joiosament la litúrgia,
sintonitza amb les Festes nadalenques en el que tenen de manifestacions o
epifanies, les tres que festejaven el Nadal. Els Mags, el Baptisme i Canà
s’uneixen en ser manifestacions esplendoroses de Jesús –veritable connuvi o les
noces de l’Anyell- sempre amb el punt d’irradiació de la Glòria que només
s’escau al Déu de la Glòria. Posem atenció a l’himne del Glòria que tot
i ser trinitari, s’esplaia en lloances al Fill. També voldria que rescatéssim
les doxologies, salutacions i benediccions –totes elles trinitàries- que les
hauríem de rebre amb un cor ben nadalenc o ben evangèlic, ben festiu i agraït.
Ens costa subratllar l’actitud viscuda de “ser lloança de la seva glòria”, tot
i que com sabem per la carta als efesis aquesta és la nostra més íntima
vocació: Així ho veiem repetidament (Ef 1, 12 i 14): “Volíem que fóssim lloança
de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist
la nostra esperança”.
Encara
hi ha molt més en aquest final de la perícopa que estem estudiant. Afegeix que
“els deixebles cregueren en Ell”. Si anem ara al final de tot l’evangeli
de Joan podrem llegir (Jo 20, 30-31): “Jesús va fer en presència dels deixebles
molts altres senyals prodigiosos (=miracles) que no es troben escrits en aquest
llibre. Els (escollits) que hi ha aquí han estat escrits, perquè cregueu
que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, creient, tingueu vida en el seu
nom”. Aquesta és la finalitat que es proposa l’autor. Per tant, fem com si ara el
visquéssim en persona i promovent la nostra fe en la divinitat messiànica
de Jesús. Glorificació que, com dèiem, Jesús “la comparteix amb nosaltres”.
Potser ara és el moment d’invitar-vos insistentment a llegir pausadament els
capítols del 15 al 17 també –sempre de l’evangeli de Joan-, per arribar a gaudir
d’una identificació i comunió de vida i d’amor i per sentir-nos ja en el
connubi que suposa la nostra fe derivada del “SÍ” del Baptisme i de la Cena Pasqual
de totes les eucaristies on som hostes en la mateixa intimitat gloriosa de
Jesús...
Entrem
ara, amb una concentració màxima per compartir amb els primers deixebles que
varen tenir aquest goig de gaudir de visu tots els passatges de la narració.
Maria hi és convidada, excepcionalment hi farà una presència maternal. De fet en
Joan no surt mai el seu nom propi, però sempre aquí i a la creu serà la mare, tant a l’inici com al final de la
seva vida. Noteu la significació del fet. Serà ella aquí -finor femenina!- la
que veu perillar el goig de la festa. Veu que ve a mancar el vi. S’atansa
delicadament al fill i li fa avinent la situació. El fill li fa present que
encara no és vinguda la seva hora. Maria, tot amb tot, diu al servei la paraula
definitiva que de fet derogarà que aquella no sigui la seva hora. De fet resultarà
ser la primera i anticipada, pel millor fi de les celebracions esponsalícies.
Es veu com Jesús demana que omplin les piques destinades a les purificacions i
els hi canviarà el destí. D’allí en sortiran les gerres de vi. D’aigua (AT.) la
convertirà en vi (NT.) La discreció en tota l’operació queda explicitada en el
comentari del cap de servei: “Tothom serveix primer els millors vins i, quan
els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris, però tu has guardat
fins ara el vi millor”. Isaïes glosa els vins esplèndids en la simbologia del
temps finals.
Em
quedo parat i admirat! Estic davant d’un fet que es renova de dia en dia en les
celebracions eucarístiques. I ara no som espectadors sinó protagonistes,
malgrat que no sempre ho vivim amb aquestes significatives actituds. Ho diem en
frase que ara se’ns torna la gran veritat del moment: “A bodes em convides!”
Tinguem present la paràbola de les excuses a la invitació a bodes que ens fa el
Pare. Com ens hi podem veure retratats! Potser no estaria de més que avui celebréssim
la nostra Primera Comunió en un record ple d’agraïment. De fet a l’antigor es
celebrava bateig, confirmació i primera comunió conjuntament.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge II de durant l’any, 16 de gener del 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada