SORTIU A L’ENCONTRE
Perquè hi hagi Encontre s’han de trobar uns i altres, i
personificant-ho en la fe: l’un i l’Altre. Tots dos venint i confluint en el
moment d’encalçar-se, en el sentit mes noble de l’expressió. ...I serà Festa
Major, i més i tot...
A
l’Apocalipsi s’hi va dir sentenciosament
de Jesús que -a més de ser l’Alfa i l’Omega- era el que és, fou i el que ve.
Tot això em porta com de la mà a la paràbola de les deu noies assenyades que
surten a rebre el Espòs i Nuvi per fer-li escorta fins a les intimitats de
Palau. Ara resulta que Palau és la Jerusalem habillada com núvia del millor
veure; i oh, sorpresa! (sembla un conte de faules...), resulta que la núvia som
cada un de nosaltres que té per nom Església, àlies Poble de Déu, i que Baruc
ens en dona dos Noms, de més, quin dels dos pot ser tingut com a millor?
“Possessió-pacífica-del-Bé” i “Glòria-del-culte-a-Déu”. Aquests Noms s’han de
dir poc a poc, ressaltant cadascun dels seus components. Els guions ens ho fan
avinent, No tenim altra manera d’expressar-ho, d’acord amb la comunicació no
verbal, més excel·lent, si cap.
De
Baruc em diuen els biblistes que és un profeta que descriu el retorn dels
exiliats de Babilònia, Amb aquestes paraules -proclamades avui- acaba el seu
vaticini, el que se’n diu l’oracle de consol. Una invitació a una joiosa
espera. A la gran expectativa d’un Adveniment, mot que vol dir més que un
escarit Advent, el nostre amb vestes litúrgiques neutres, de violetes, quan ell
mateix, per contra, ens diu que ens hem d’empolainar pels fastos de la
celebració d’uns esponsalicis. “Engalana’t, no de qualsevol peça de vintage; no
gens menys –són les seves paraules- “amb la glòria de Déu” (de fet hem quedat
ben “glorificats” d’aleshores ençà).
Lluiràs i seràs “resplendent” més que tota la lluminària del Nadal consumista
que posa llum neutra com esquer per atreure despistats, mai tan ben dit: fora
de pista, fora de ruta, com les desassenyades joves de la paràbola... Que estic
de broma? No, per Déu! No es pot jugar amb les coses, a més delicioses, de Déu
i de la litúrgia. No, jamai!
Seguim,
doncs, el seguici. Tot està ple d’imperatius!: “Treu-te; engalana’t;
vesteix-te; posa’t; alça’t, guaita”. Més: tot regalima d’alegria que jo al
posar-la al pensament i sobretot al cor se m’endinsa i se’m desclou en un
pomell de joia (“que ets de Déu guspira, generada dalt del cel”).
La
comitiva va endavant, bo i cantant. Bé podria ser el salm responsorial que tant
s’hi avé: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho
celebrem!”. O bé “el sant, sant, sant; beneït el qui ve...” Ens trobem
justament a les envistes de Jerusalem, la Nova, la que ens ha descrit
l’Apocalipsi, la que ve després de l’Omega! Allí es produirà el Gran i
Definitiu Encontre. Una abraçada pre-pandèmica, un autèntic RE-coneixement,
Re-trobament. Bé deia Agustí: “No em
buscaries si no m’haguessis trobat” (antecedentment, afegeixo; i no faria
falta). I ho complemento amb una altra cita del gran sant Ambròs; “Ensenya’m a
buscar-te i mostra’t a qui et busca; perquè no puc anar a la teva cerca, a
menys que tu m’ensenyis; i no puc trobar-te, si tu no et manifestes. Desitjant
et buscaré; buscant et desitjaré; estimant et trobaré; i trobant-te
t’estimaré”. Poc a poquet, delectant-s’hi! Fem-hi un bis i més, que bé s’ho val!
Ara recordo aquella frase de Benet XVI que tant li agrada al nostre papa Francesc;
“Paraules que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià
per una decisió ètica o una gran idea, sinó per un Trobament amb un Esdeveniment, amb una PERSONA, que dona un nou
horitzó a la vida i amb això, una orientació decisiva”. Santa paraula!
L’ambient
profètic de Baruc té un declarat sentit de Retorn, d’Èxode, si voleu. Ara la
diré grossa! No “oblidem” (millor; rememorem!) que Déu ens ha pastat ja
en el Designi amagat i fet realitat
en la decisió benèvola. Va de repàs
del diumenge passat de l’Epístola als efesis. Era la feina per a tota la
setmana. Espero que hagi tingut conseqüències de canvi en les actituds del dia
a dia. Segueixo: a nosaltres, un per un, Déu ens ha vist, volgut, ben-volgut en
el misteri de Jesús, abans de tots els segles. Estem en unes coordenades
eternes. Ho portem al nostre ADN. Això és indeleble, portem la marca de Déu
tatuada en el més íntim, no en la pell. Per això, reconèixer és rememorar el reconèixer
que ens és la besada inaugural de la nostra pre-vida, de la qual venim.
Trobar-nos en una impensada cruïlla esdevé un joiós re-trobar-nos estimats és
retrobar el deix de la besada que ha donat l’origen d’on venim. Ai, dels oblits d’allò més gustós que mai
s’ha vist ni sentit (sentit, d’assaborit!). “Tot ve de Déu, passa per Crist i a
Déu s’encamina”. Si ho re-sabéssim, l’inconscient fonamental. Allà s’hi amaga, Però
hi és, i tant s’hi és!”.
Del nostre
Advent, m’agrada més dir-ne Adveniment, que a més rima com i quant! amb Re-trobament.
Venim del somni de Déu. Ai, i quines ressonàncies que enjoien el cor
(designi+decisió+en el misteri de Crist: “on vivim, ens movem i som”). És bo
ressaltar el que dèiem de Per Ell, amb Ell i en Ell flueix tot honor i tota
glòria pels segles dels segles (els d’abans, els d’ara i els de demà: pre i
post història o com millor es pugui dir). Amén. Sempre és Adveniment i sempre
és Nadal: benaurades actualitzacions del misteri
de Crist. Ho estem vivint, gaudint?
Aclamació:
“Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí; tothom veurà la salvació de
Déu”. ´És Déu que fa camí. Estem d’obres, com temps ha, per preparar la vinguda
seva, ai deixes del temps del Fr... Aquest és pròpiament el treball de
l’Adveniment: aplanar, anivellar, rebaixar, plantar arbres aromàtics: el camí
d’anada el farem joiosament de tornada junts amb Ell, Les assenyades sortiran
al gaudiós Encontre i donaran pas, més que a la Festa al FESTEIG. Nuvi i núvia
i que Joan de la Creu ens llegeixi “El Cántico Espiritual o bé Llama de amor
viva”. Que no és més això que la celebració desitjada i acomplerta d’un
Adveniment+Nadal a ulls i cor de Déu Pare, que ens segueix somiant dia a dia...
Deixem
de moment Joan Baptista feinejar a les voreres del Jordà i ja ens hi trobarem
la setmana entrant. També ell és pre-cursor que vol dir que fa via com
tots. Hi ha tota una ventada de gent cridada a viure més endins o més alt: per
a desmemoriats del fonament de tot fill de Déu. És en Crist en qui vivim,
som i entenem.
I
ara venen els deures (m’agrada més dir-ne drets, si em sabeu entendre, per tot
el que ens hem bescanviat fins ara). Per la gràcia de Déu així sia! Aquesta
setmana Pau ens envia la carta als filipencs que és com la felicitació
nadalenca d’enguany que ens adreça sabedor que la llegirem sota el guiatge de
la dels efesis. Caldrà aquesta vegada llegir-la tota sencera. Pau se’ns hi
presenta com dels primerencs de celebrar Advent i Nadal tot inclòs en el misteri de l’encarnació de Crist. És la
primera recalada seva a Europa. Són els filipencs els qui s’obren a l’evangeli
de la vida. És com si visquessin el primer Adveniment i Nadal mediterranis. Em
ve de cop el número 160 de “La Joia de l’evangeli”: “L’enviament missioner
del Senyor inclou la crida al creixement de la fe quan indica: “Ensenyant-los a
observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer anunci ha de
provocar també un camí de formació i de maduració. L’evangelització també busca
el creixement que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte
que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist i
l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que
pugui dir plenament; “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. Expressió que
trobareu al punt central de la carta, en la que anem entrant, i que és la joia
pròpia d’aquests temps litúrgics com es posarà en relleu el proper diumenge,
dit també Gaudete. “Estigueu contents, ho repeteixo”. Ja en parlarem, però ja
faríem bé d’assajar-ne les caramelles. Els agraeix tot el que han fet per
contribuir a la causa de l’evangeli. “Déu ha començat en vosaltres un bon
treball, i segur que acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Crist”.
Pau,
excepcionalment, es presenta com a “testimoni”, no dic exemple (que ara no es
porta l’expressió, evangèlicament substituïda pel “testimoniatge). Cal llegir:
3, 12-21. Recorda el goig i l’agraïment
perquè han anat fent camí junts en el coneixement de Jesús. Hi ha hagut un
Encontre propiciat per Pau que els ha portat a un més enllà i més endins, a més
coneixement i saviesa del misteri de Crist. Això els ha fet com a fills. “Sou el meu goig i la meva corona, estimats
meus”.
Té
paraules molt dures contra els judaïtzants, problemes comuns als primers
evangelitzadors. Ell podria sentir-se orgullós de la riquesa dels autèntics
jueus, però havent descobert Jesús, conceptua tots els possibles guanys com a
pèrdues i escòries, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu
Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot, a
canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell. La meva justícia és la
que se’ns dona per la fe en Crist, la que prové de Déu.
Absolutament, un enamorat de Crist. La seva ètica no és res més que la deduïda de l’amor que sent que Crist li té i que ell procura demostrar-li en la seva vida i missió d’evangelitzador. “Finalment, germans. Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, tot allò que és sigui virtuós i digne d’elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I la pau serà en vosaltres. La pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Hem confesso deixeble, alumne de tan apassionat Mestre, esperant que pregui com pels seus enyorats deixebles, introduïts en el moll del misteri del Crist. Quin Nadal més esplèndid a Filips!: “El Senyor és a prop!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge segon d’Advent, 5 de desembre del 21 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada