Homilia del diumenge 19/12/2021

                           MIRA L’ESTRELLA, INVOCA  A  MARIA

                                               Amb permís, Madona, noia del poble, Maria. Permet-nos d’estar aquesta última setmaneta junts i silents a redós de l’establia on esperarem, expectants, que doneu a llum el vostre Nadó, Llum que farà empal·lidir totes les nostres lluminàries per tal d’ofegar les buidors, substitutives... Sentirem “del bon Jesuset” el seu plor primer i el seu somriure després; li farem adoració amb estremiment i, si és possible, suaument li tocarem “ses blanques manetes, petites com són, sent tan petitetes formaren el món”. Sortirem joiosos amb aquest record -al bell mig del cor- d’aquest modest, emotiu Trobament amb Déu i Home vertaders, que té per nom “Jesús=Déu que salva!” I farem camí de retorn als nostres afers de fills-germans de tan Gran Senyora i de l’Excels, excels. tot i que no ho sembli. Tots els camins són de retorn  Hem estat pensats, pastats, volguts, benvolguts i entranyablement estimats en el Nadó. Ja ho dèiem a la primera setmana de l’Adveniment. Recordeu allò del “Designi amagat i de la Decisió benvolent de Déu de posar-ho tot, la creació entera, en Jesús, que és qui ens ha revelat tot aquest pla divinament humà de veure’ns sempre, complagut, en el “Rostre del Fill de l’Eternal Pare”. Som el que som i el que podríem ser, si responguéssim als somnis de Déu, per Ell, amb Ell i en Ell. (“Proclameu el misteri de la FE!”). Pausa, que bé s’ho mereix!

                                               No hi ha hagut, ni hi haurà mai cap més com l’Adveniment i el Nadal que visqué Maria durant nou mesos. L’íntim secret del que va pressentir, del que va sentir entranyablement Maria, embarassada de Déu i per a Déu, se’ns esfuig. Alguna cosa de semblant, ni que sigui de lluny, llunyíssim... ens ho podrien dir les mares novelles esperant el goig de tenir finalment a la falda el seu primer fillet. La tendresa, després dels dolors, es desclou com una flor primaveral. Goig compartit, inundat amb llàgrimes de dolçor. Tots hem tingut mare i les seves besades ningú no ens les podrà prendre del record-enyor! Diuen que el record és passar pel cor una i altra vegada el que fou, és i serà nostre per sempre... Les mares són la gran creació d’un Déu que es defineix com Aimant.

                                               Tornem a Maria, si us plau!

                                               Estem en Ella en l’àmbit de l’inefable. Tot en Déu és inefable! Se’ns escapa i només ho podem besllumar i fruir per fe i gràcia. Ella, Maria, n’era plena, de fe i de gràcia. Va viure l’experiència única de com Déu la portava tendrament, tot i que -oh meravella!-  fou ella qui el portava, gestant-lo. Ai, ai! ens hi perdem... L’Esperit Sant com el núvol allà en els deserts cobria l’Arca, ara l’Arca de la Nova Aliança és Maria. Li era, l’Esperit Sant, cobricel contra les ardors del dia; i de nit s’il·luminava com ara ho fa l’Estrella de la Torre de Maria a la Sagrada Família. Hi ha l’Estel de NADAL en la “torre davídica, torre de marfil” (unes de les lletanies). L’Esperit Sant està allí a l’Estrella, donant-li la seva Llum indeficient. Maria irradiava... Que li ho preguntin a la seva parenta Elisabet, que només saludada per Maria, en percebre una presència mai sentida -ni abans ni després- va tenir una il·luminació profètica exultant i va prorrompre completant la salutació de l’arcàngel Gabriel en la primera part de “l’Ave, Maria” de la nostra història d’amistat en Déu i en la seva Mare: “Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vos. “Beneïda sou Vós entre totes les dones i beneït el fruit del teu (vostre sant) ventre, (Jesús)”. Benaurada tu que has cregut, li digué. Bé podia haver-li dit les lloances de totes les tres virtuts teologals: la fe ferma, l’esperança joiosa i una caritat servidora. Maria  va viure tots els misteris de goig, llum, dolor i glòria. El pobre Gaudí va posar els misteris de llum en l’estrella, clarivident, endevinant que un papa li afegiria aquests nous misteris al Rosari.

                                               Maria comença el seu camí d’Adveniment anant diligentment (ens diu Lluc) a ajudar la seva parenta Elisabet i ens diu l’evangelista que hi va romandre tres mesos, fins que la veure mare de Joan en les seves joioses velleses; que Déu és el poeta dels poetes. I és Vida i donador de vida. Sap obrir el cor d’una velleta, perquè mori en l’esplendor joiós de saber que Déu l’estimava, més enllà de les incapacitats naturals de la nissaga humana... No sabem les amoroses cançons de bressol que li cantava al seu nadó “in extremis”. Per a Déu res no li és impossible, encara que avui, com que no tenim un cor de mare o bé d’infant, no ho podem entendre. Casaldàliga sí que ho va entendre: “No tener nada./ No llevar nada./ No poder nada./ No pedir nada./ No callar nada./ Solamente el Evangelio,/ como una faca afilada./ Y el llanto y la risa en la mirada./ Y la mano extendida y apretada./ Y la vida, a caballo, dada./ Y este sol y estos ríos, y esta tierra comprada,/ para testigos de la Revolución estallada.// Y “mais nada”. Teresa també ho sabia: Nada te turbe...Quien a Dios tiene/ nada le falta./ Solo Dios basta. Joan de la Creu també ho tenia clar: Para venir al Todo: Para venir a lo que no  sabes,/has de ir por dónde no sabes... I Pau ho rubrica. Ja ho sabeu de l’epístola als filipencs, recordeu?: “Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i viure unit a Ell; no tinc una justícia pròpia..., sinó la que se’ns dona per la fe en Crist”.

                                                 (De passada us recomano de llegir amb ulls d’infants els quatre primers capítols de l’evangeli de Lluc, que és el que n‘ha dit les millors i més tendres meravelles. Allí hi trobareu els tres himnes que engalanen les nostres litúrgies de les Hores.(Benedictus, Magníficat i Nunc dimittis) que essent la pregària oficial de tota l’Església es recordada filialment Maria, com Mare de l’Església i nostra)

                                               Maria portada per l’Esperit Sant va exultar en el Senyor i ens va regalar el primer Magníficat de la Història de la Salvació, que ara resem cada tarda agraint el seu sí a Déu, esperant que ens surti del fons del nostre viure i conviure un si petit, amb ganes de fer-se gran, magnífic, des de les nostres petiteses confiades.

                                               Per la pregona sintonia que hi he trobat en un llibre preciós titulat “LA PREGARIA DEL COR” de Jean Lafrance en la manera meva d’enfocar l’Adveniment i el Nadal us el recomano i potser en faré una introducció en properes homilies. És del 1990 i de les publicacions de l’Abadia de Montserrat. També el podeu trobar en castellà a NARCEA Editores

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge quart d’Advent, 19 de desembre del 2021  Sabadell