US DONO
GRÀCIES, PARE
En
la litúrgia de vespres ens ve a airejar de perfum olorós aquesta pregària: “Que
pugi com l’encens, Senyor, el meu prec davant vostre”. Avui totes les lectures de l’Eucaristia tenen aquest encant.
Són com un pebeter que enlaira cel amunt mirades, veus i precs vers el Déu que
és la glòria de tots els éssers. Ja en
l’AT hi havia en el Temple l’altar dels perfums que, sempre encès, omplia els
recintes sagrats de la presència del Déu viu i vivificador en les aromàtiques
volutes, com a senyal de les pregàries del poble de Déu.
Avui
predomina en l’àmbit de les lectures de la Paraula de Déu la pregària bàsica –el Parenostre- que dóna identitat
cristiana als que sovint la posen als seus llavis i al cor. A instàncies dels
deixebles de Jesús ens va ensenyar a resar, dirigint-nos al Pare, “seu i nostre”.
És de notar que la nostra pregària identitària, a guisa de la que Joan donà als
seus seguidors està, segons el relat de Lluc, en relació i connexió amb la
mateixa oració que acabava de fer Jesús, quan ens va fer aquest regal. No
s’explicita però l’escena ens hi invita a creure-ho: “Jesús pregava en un
indret”. A més, tenim constància per altres passatges dels evangelis en què la
pregària de Jesús anava dirigida al Déu com a Pare, amb el terme inclús que
usaven els infants en dirigir-se a llurs pares; Abbà. Si bé en l’AT no és gens
freqüent la denominació de Déu com a Pare, no deixa de tenir, quan s’esdevé,
una qualificació de to maternal. Ja en el NT la cosa difereix qualitativament:
als evangelis el terme Pare apareix 170 vegades. Així comptabilitzades: Marc:
4; Lluc: 15; Mateu: 42 i Joan: 109. La mateixa freqüència segons els
evangelistes dóna com a suport el fet de la utilització litúrgica del terme com
a base històrica. Ja a coronament del primer segle era usual la denominació de Déu
com a Pare. Això es veu particularment en Pau que utilitza l’expressió Pare,
sobretot en salutacions, pregàries de petició i d’acció de gràcies. Això fa que
la manera de fer en la litúrgia fa de precedent de la mateixa fe. Lex orandi,
lex credenti. És un creixement cordial i afectiu de la pregària la que fa
subratllar la vivència de la paternitat de Déu. És realment bonic veure com en els
dinamismes de la vivència de Déu com a Pare compti també amb el flux de la
mateixa pràctica habitual en les reunions o assemblees dels primers deixebles.
Per això, Joan és un evangeli que és sobretot per a pregar. El relat és per ell
mateix oració. Quina visió més profunda de com la Paraula de Déu és també
paraula d’homes! Quin esperó més gran i autèntic per pregar (escoltar, bo i
pregant-la, no sols oint-la!) tota la Paraula de Déu, i més quan som invitats a
llegir-la! És ben curiós que quan els evangelis són escrits en grec es manté
l’expressió aramea d’Abbà. Vol dir que era invocació freqüent i estimada pels
seguidors d’arreu. És allò de conservar les mateixes expressions aramees de
Jesús en vida. Quan Jesús anomena a Déu com a Pare ens revela quin és el cor de
la seva relació amb Ell. Abbà no significa solament la confiança amb la que Jesús
viu aquesta relació; aquest Abbà conté al mateix temps el do total del Fill que
es lliura al Pare en obediència de cor, feta disponibilitat sempre oberta. Al
dir del que millor ha estudiat el nom de Déu com a Pare, Joachim Jeremias en la
seva obra: ABBÀ, El mensaje central del Nuevo Testamento, ho
copio amb les seves mateixes paraules: “De fet, el parenostre resumeix en
poques paraules el cor de la predicació de Jesús. En entregar el parenostre als
deixebles, Jesús transmeté el poder de
dir com Ell: Abbà. Això significa
que els feia partícips de la seva relació amb Déu. Agafant el text
suggestiu de Pau als gàlates: La prova de que sou fills és que Déu envià al
nostre interior l’Esperit del seu Fill, que crida: Abbà! Pare”. “Mentre que
cridem: Abbà! Pare!, l’Esperit (de Déu) li assegura al nostre esperit que som fills de Déu”
(Complementa, la Carta als romans). Anoteu que sempre posa crit, el de
l’Esperit, el parenostre és més expressió de Déu (l’Esperit) que no nostra. Cal
no perdre mai aquesta connexió radical. Aquest el seu valor fonamental. Déu
home prega Déu Pare! Fills en el Fill ens adrecem al Pare, seu, i per
participació volguda, també nostre. D’entendre això el nostre “parenostre”
seria tota una altra cosa!
Es
una gràcia i un do permanent poder participar en la mateixa oració de Jesús,
dirigida al Pare amb una confiança tan endinsada, tan personal, tan responent a
la missió que el Pare li va encomanar. En Ell –en Jesús- es dóna a plena
totalitat el reconeixement com a Pare de tot i de tots: santificada sigui,
doncs, la seva persona, el seu Nom. Tots els usats són verbs evocadors i de
reconeixement: que sigui honorat el vostre nom, i sempre, amb el nom de
Pare; que vingui, (que arribi) al cor de tots el seu Regne d’Amor
i de misericòrdia; que es faci el voler amorós de Déu envers nosaltres,
un per un.
L’evangeli
en propi, l’evangelització, tant de bo!, ens porti a saber-nos, a sentir-nos, a
gaudir en el seu Regnat en menut i en concret. Estimats, aprenents d’estimació
en conseqüència i, apa, a estimar també nosaltres, “com Jo!”. Això és
l’evangelització que fou vida i missió de Jesús i ara és la glòria de
l’Església, reenviats una i altra vegada, ara pel papa Francesc, en qui ens
emmirallem perquè vingui, vagi venint dia a dia, acció a acció aquest Regne,
que és Servei. ¿Encara no hem llegit “La joia de l’evangeli”? ¿I podem dir un
munt de vegades innocuament el Parenostre? ¿Com podrem ser, segons Pau,
“lloança de la seva glòria”, si no posem la mà a l’arada i ens disposem a
seguir-lo “sense papers”? En el sentit literal de l’expressió. Papers llegits!
La
tercera petició –autopetició també!-: que es faci el voler amorós del Pare,
petició absent en Lluc, però sí present en Mateu que és d’on hem pres i après
la lletra i la música del cor del parenostre que ens han transmès, ai temps
eren temps!, quan érem petits... Fer-se la voluntat no suposa normalment passar
per moments delicats, que també –recordem la pregària a Getsemaní-; però la
voluntat és l’expressió del que és l’amor, la sintonia de voler a l’uníson allò
millor per a tothom. És harmonia, una gran esplèndida música.
Aquesta
és la mirada nostra envers Déu que ho ha d’omplir tot amb la seva presència i
acció de Pare, creador i artista, Bondat, Bellesa, Veritat i Comunió de cel i
terra.
Després
encaminem la nostra “Pregària universal”, és a dir no exclusiva, sinó tot el
contrari. El que demanem és de tots i per a tots. Té la seva dinàmica interna.
Preguem perquè tot el que és humà sigui ofert a tota persona: dignitat,
germanor, drets fonamentals, simbolitzats en el pa que voldríem que fos
llescat per a tota la família dels humans.
Demanarem
perdó per a nosaltres i, reconciliats a tots els vents de l’Esperit, aleshores
podrem perdonar també nosaltres. Punt aquest ben bàsic per una convivència de
fills d’una extensa família que no exclou ningú. Així la vida es converteix en
una lluita debel·ladora de tot mal. No demanem res més del què feu el mateix Jesús, entrant en totes les
perifèries... Fer prevaler el “Bé comú” en tot i per tot.
Tot
el que a l’evangeli d’avui segueix no és
res més que una invitació a passar de l’oració verbal -oracions en podríem dir-
a “la pregària del cor” o al cor de la pregària. Un buscar dalerós, un demanar indigent, un trucar esperançat. Un
saber que Déu és en i per a nosaltres sempre a primera fila o com a teló de
fons de tota peripècia humana. La pròpia i la de tots.
Reblant
això que ens hem dit –tant de bo!-, ho veig reflectit i bé -millor seria
difícil de dir-ho- en la col·lecta d’avui. A cadascú les seves “santes
manies”: “Oh Déu, origen de tot bé,
font de tota santedat, i protector dels qui esperen en Vós; sigueu
misericordiós amb nosaltres, perquè, guiats i governats per Vós, de tal manera
usem dels béns temporals, que no perdem els eterns”. (Això demana un bon, un
clamorós Amén. Recordeu el crit que hi posa l’Esperit! Això, això).
Diumenge XVII de
durant l’any, 24 de juliol del 2016.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada