CONFESSEM LA VOSTRA RESURRECCIÓ
Tota l’entera Octava de Pasqua viscuda i celebrada com si fos un sol dia litúrgic, com el momentum privilegiat de tot l’any litúrgic. Noteu la singularitat dels termes usats subratllant aquesta unicitat celebrativa (“aquests és la nit” –pregó pasqual-:sis vegades-; “avui és el dia en què ha obrat el Senyor” (aclamació abans de l’evangeli: –set vegades-); “us lloem però més que mai aquest dia, en què Crist la nostra Pasqua ha estat immolat”: prefaci de tota la setmana; “perdura eternament el vostre amor” en el salm 117 on es repeteix com un mantra, com una jaculatòria per fonamentar una memòria que no s’esborri, això és: per-durable).
Pasqua: centre, clau de volta i pedra angular, misteri, motor, mística, punt panòptic des d’on abastar la globalitat del misteri de Jesús: vida- missió- mort- ressuscitat- glorificat- assegut a la dreta del Pare- Senyor i Déu.
Fidel al fet que m’és habitual de seleccionar les col·lectes per a trobar-hi tota la plural i unificada vivència d’aquests dies, que avui les clourem en primera instància: “Oh Déu, que feu resplendir aquesta nit santíssima de la Resurrecció del Senyor, desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que, renovats en el cos i en l’esperit, us servim amb fidelitat”. Aquesta és la primera corresponent a la vigília pasqual. I la completem amb la d’avui, la de l’octava: “Oh Déu sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la fe del vostre poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que comprenguem millor: 1.-quin baptisme ens ha purificat; 2.-.quin Esperit ens ha regenerat; 3.- i quina sang ens ha redimit”. Havia insinuat que em centrava només en la Festa Major dels creients: Setmana Santa, però en realitat ja ens adverteix Pau: “Cada dia és Pasqua” i seran els dos misteris determinants de Jesús: Encarnació i Resurrecció, els que celebrarem cada dia en la vida concreta de ser i de fer com a cristians i en les eucaristies que ornaran les nostres assemblees litúrgiques arreu de tot l’any.
Havia començat per aquesta expressió: Confessió que per mor de subratllar-ne la seva propietat i encert em recolzo amb el DIEC que en aquesta entrada té com a segona significació: “declaració pública de la fe d’una Església cristiana”. Ja sabeu d’on prové aquesta professió pública i en veu alta de la nostra fe en la Resurrecció. Després de la consagració del pa i del vi i de mostrar-los a adoració com a punt culminant de l’Eucaristia, commogut el sacerdot anuncia i declara: “Proclameu el misteri de la FE”: La resposta més freqüent és: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Tres verbs ben solemnes: anunciem, confessem, esperem. És una manifestació integral de la fe en Jesús. Anunciem: donem la bona nova de la mort redemptora de Crist i en ella de la nostra pròpia mort a tot pecat. Confessem: declarem la Fe en la seva Resurrecció i, en la d’Ell, la nostra pròpia resurrecció. Esperem: Una fe esperançada que és la que hem de viure aquí en el quefer quotidià que ens portarà fins al ple acompliment, quan retornarà el Senyor Jesús. Dia sense més nit. Dia de viure per, amb i en Ell per sempre. Al·leluia!
Ara s’esdevé just el moment d’enllaçar tota la riquesa continguda en les dues col·lectes que ens poden donar el sentit ple del que hem pogut viure i experimentar aquesta Setmana Santa i més en concret aquesta Octava Pasqual.
La consciència és l’atribut distintiu de la persona humana. Més humà esdevens, com més conscient ets. Això vol dir adonar-te, sentir-ho, valorar-ho tenir-ho com a allò més propi. De la fe dinàmica bé podia dir-se’n consciència. La professem, la confessem vivint-la. Aquí rau el compromís, allò essencial del que soc. Ser Fill de Déu; ai, ho dic massa de pressa! En dir-ho o en sentir-ho hi hauria d’haver sempre la renovada sorpresa, l’estupor i l’estremiment de saber que és el major do de la nostra vida. Que Déu ens veu i mira i ens té com a estimats, com de la seva mateixa família. I ens ha dotat de gràcia per poder experimentar una filiació que ens alinea amb el seu propi Fill: “el meu viure és Crist; no soc jo qui viu, sinó que és Crist qui viu en mi”. Te’n fas pagues? Això t’estimula a assemblar-te cada dia un xic més, compartint els mateixos sentiments de Crist? “El vostre amor val més que la vida”, que diem salmejant...
A la col·lecta d’avui les diem molt grosses. “Reanimeu la fe de tots. Recordeu que la tarda del Dissabte Sant vàrem renovar, reanimar les promeses del Baptisme amb reiterat “Renuncieu a Satanàs”, això és: al pecat, al mal, a la violència, a l’egoisme, a la manca d’amor? Renuncieu a les enveges i als odis, a les pereses, les covardies, als materialismes? Renuncieu a creure-us els millors, a creure-us superiors als altres, a estar massa segurs de vosaltres mateixos, a creure-us ja convertits? Joan ens dirà que la fe és la nostra victòria més ferma. La celebració de la Pasqua ens permet de fer un ponderat retorn a les fonts del nostre viure cristià. Ens demanarà una comprensió major i millor dels sagraments anomenats d’iniciació cristiana. Són els sagraments que han plantat en el nostre cor la capacitat de viure i de conviure com a cristians: I son: el baptisme, la confirmació (la presència i acció del mateix Esperit que acompanyà la vida i missió de Crist mateix): sagraments bàsics que no poden ser rebuts més que una vegada: perquè marquen indeleblement i son les fonts mateixes de la identitat cristiana. Denominació d’origen: DO! I l’altre que ens serà l’aliment i la llavor de creixença de la nostra vida: l’Eucaristia. Tot Pasqua la tenim en aquests sagraments que donen facultats, recursos i empenta per a ser fills i companys veritables de Jesús, amb qui farem camí de per vida fins a la plenitud augural.
El papa Francesc parla a “La Joia de l’Evangeli” de la Catequesi kerigmàtica i mistagògica com a indispensables. La primera és la del primer anunci que hauríem de refermar sovint. El papa ho sintetitza així: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te”. “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerigma. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui son necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques”. En parlar de la catequesi mistagògica (=aprofundir en els “misteris generadors”) que significa bàsicament dues coses: la necessària progressivitat de l’experiència formativa en què intervé tota la comunitat i una renovada valoració dels signes litúrgics de la iniciació cristiana”, justament com ens demanava i urgia la col·lecta d’avui. On ha quedat la formació permanent en les nostres comunitats parroquials? Hem circumscrit el fet cristià en la recepció de l’Eucaristia dominical? Manca reflexió, maduració en la fe, experiències novedoses que ens atansin als grans creients i al seu testimoniatge! Quin és l’últim llibre que he llegit sobre Crist i sobre l’Església, sobre els problemes religiosos avui? Llegeixo la Bíblia? Tinc o participo en algun grup de maduració de la Fe? Avui hi ha una progressiva i lacerant ignorància sobre la vida evangèlica. La indiferència ambiental corseca i es va allunyant de les qüestions vitals que donarien sentit i qualitat en l’experiència cristiana. Avui gairebé manca de sentit una fe que no se senti acompanyada per una comunitat o un grup. Envigorir la fe és una de les necessitats més peremptòries que tenim a les parròquies. Com hi donem sortida? Has “ensumat” el concili Vaticà II?
P. Josep Mª Balcells
Diumenge segon de Pasqua, octava pasqual, 11 d’abril de 2021 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada