divendres, 23 de maig del 2014

Homilia del diumenge 25/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL  MISTERI  QUE  ANEM  RECORDANT…

                                               ¿Es pot recordar un misteri o bé l’anunciat d’un misteri?  Certament que ambdues coses, però de manera ben diferent.  L’altra dia vaig visionar una conferència que va fer la Teresa Forcades que desenvolupava el títol L’experiència mística o la saviesa. Feia la distinció ben neta entre erudició i saviesa. Entre saber coses, conèixer objectes, tenir ciència en tot cas; i la saviesa que és experiència personal (saviesa ve del llatí sapere que vol dir assaborir, i suposa que està més a prop del cor que de la ment. Amb perdó: hi pot haver “un pou de ciència”, com se sol dir i tenir al mateix temps tot un veritable “incult”, és a dir un incultivat (en la recerca del sentit que tenen les coses, persones, esdeveniments... Aquí en la saviesa ens movem  en l’inescrutabilitat de tot “altre”: amb majúscula: Déu; o bé amb tercera dimensió (el per què o el per a què) d’això que en diem transcendències. (En parlen sovint Pànniker i Torralba).  De la visió de les coses, etc, en una sola dimensió en resulta el pensament únic, que és “impura” ideologia. La visió en dues dimensions ens dóna la superfície: llarg i ample. És fàcil veure i caure en la “superficialitat” de les coses, en la classificació espontània a cop d’ull de les persones. És la visió plana del món i de les persones. De la resultant de veure-ho en les tres dimensions en tenim la saviesa. Amb els anys ens pot venir “la saviesa el cor”, que diu el salm. Jo m’aventuro a parlar de la visió en quatre dimensions (pertanyent a l’àmbit de la fe). Aquí hi entra l’Esperit i ens dóna una experiència dels ulls de la fe: “Heus ací que faig noves totes les coses”.

                                               Si ens situem del tot en el que és objecte , i ens hi movem amb la prudència deguda –en tenim prou?- podem arribar a definir les coses i els objectes (mai estarà de més la humilitat que arriba a fer aquesta declaració tan humana de que “l’únic que sé és que no sé res”) O bé la del que creu saber-ho tot, ni que sigui en un àmbit concret. Ai, de l’autosuficient! Quan entrem en els rics mons dels subjectes, aquí hi  ha un camp obert a la saviesa (tercera dimensió) i també a la mística (quarta dimensió).  Justament Joan en els seus escrits que llegim aquests dies ens arriba a dir que és la fe i només la fe la que segella la nostra victòria contra el món; i ens va obrint a l’experiència mística de Déu (relació de Déu en i amb nosaltres i de nosaltres en i amb Déu). Aquí ens trobem en la relació o comunió intersubjectiva i és més propícia a l’experiència mística: “sento” Déu, em sento en Déu. No us espanteu pas, que estem  en el terreny més fondal de l’ésser humà i hem d’entrar-hi descalços i amb respecte i dignificació de l’Altre i dels altres com a persones. No hi ha individus, som persones.

                                               Diu i hauríem de dir l’antífona d’introducció, que ens la saltem, substituïda per un cant d’entrada. I és llàstima, perquè podríem fer ambdues coses que ens ajudarien a centrar-nos o millor a sobrecentrar-nos. Teilhard parla de la felicitat (le bonheur) a tres moments successius: descentrar-nos, centrar-nos, sobrecentrar-nos. Descentrar-nos: buidar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres fantasies, desigs, el voletejar d’allò que en diem inapropiadament “pensaments”: tot l’eixam que no ens deixa con-centrar-nos. El segon pas és centrar-nos: que suposa estar en nosaltres mateixos i deixar obert el cor al nostre millor jo: petit, silenciós, en actitud amable, receptiu. I així finalment podem entrar de puntetes en el sobre-centrar-nos en Déu o bé en els “transferts de Déu” en els altres, aquí sempre i només guanya l’amor a Déu o en el Déu que hi ha sempre en el fons de totes les creatures. Llavors s’afinen els sentits interns (de “sentir”, de percepció plena). Mireu de fer-ne ara mateix una experiència de despossessió plena i al mateix temps desitjosa des del Déu que ens inhabita. I mireu com ens surt de dins l’antífona introductòria d’aquesta guisa:
  • Anuncieu, en plural... tots a cor, és com el cor de les dramatúrgies gregues...
  • Aquesta nova: en la fe tot és novetat; no hi ha mai repetició; tot és nou de trinca, d’aquí ve la meravella que se’ns queda com a solatge en l’esperit.
  • Amb crits d’alegria: crits que no són tant nostres com de l’Esperit, que com diu Agustí actua clamorosament i desfà la nostra sordesa i dóna una vivesa als ulls ungits per la fe que desperten, desescaten, desfan les nostres cataractes, la nostra ceguesa.
  • Feu que tothom la senti d’un cap a l’altre de la terra: No em puc estar de fer referència a l’aleteig d’una papallona que pot tenir efectes als antípodes i pot desencadenar un tsunami espiritual a distàncies inconcebibles, vés a saber com i on; no sabria com explicar-lo, però en el terreny espiritual jo en tinc certesa, dispenseu-me la franquesa... La Comunió de tots en tot; la interdependència...
  • La nova: no és sols novetat, és la meravella que inclou, el goig de saber-la i sentir-la i d’irradiar-la, de compartir-la, de desitjar-la per a tothom. Quina? Aquesta:
  • El Senyor ha salvat el seu Poble: que som tots. Salvat (saludat: la pau sigui amb vosaltres!; no tingueu por!; ha sanat, sanejat, ha per-donat, ha agraciat, ha ungit; ha medicat, curat, ens ha benvolgut i ens ha fet fills seus, ens ha donat un Pare més que amorós, que vol el nostre bé, té els braços promptes a l’abraçada...
  • Al·leluia: Corona de Pasqua. Les esperances ja s’han acomplert més del que hom podia pensar i desitjar. Ha esclatat el temps del goig pasqual. Que duri, que duri i s’escampi com un perfum de flors boscanes... Poesia, nois, sentida, olorada, embriagant...

                                               Dubto molt que hi hagi cap sant (no parlo de canonitzats) que no sigui un místic; dubto també que no hi hagi cap creient-creient que no hagi tingut alguna experiència mística. Potser no n’era conscient en el moment en què es donava, però segur que l’hem tingut alguna vegada. Ressuscito la veu autoritzada del p. Arintero que deia precisament això: Tots cridats a ser o tenir alguna o més experiències místiques. Rahner té raó: “Els cristians del segle XXI o seran místics o no seran”. Dues veus autoritzades. Bé valen buscar-la com feia Agustí, i altres, altres, més que no sembla...

                                                Entrem un xic en la col·lecta d’avui bo i recordant que encara estem en temps de pasqua: “Déu (totpoderós), feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”.

                                               Altra vegada el fervor (sinònims: ardor, zel, calor, passió, entusiasme, intensitat, flama, ebullició: l’amor escalfa i crema d’alguna manera, abrusa).

                                               Joia: temps de joia, cinquanta dies, per aprendre’n el secret, l’hàbit, i encomanar-lo; que se’ns noti. La joia no és qualsevol cosa. Un do de l’Esperit.

                                               En honor del Senyor Ressuscitat: honorar, fer-li els honors, els reconeixements, l’estima, humilitat respectuosa, afecció, adhesió. És un els nostres, home igual i ¡tan diferent!, glorificat i seguit de nombrosa fraternitat. Tots en procés de resurrecció. “Jesús resuscitó en su vida, y cuando por su vida le condenaron a morir en la cruz, entonces acabó de resucitar, que deia Aguirre en el seu “Creo en la Vida”.

                                               El misteri: Des de dins del misteri de Déu, tot queda aureolat de misteri: tu per a tu, misteri; tu per a mi: misteri; Déu per a tots, misteri; tots en Déu, misteri. Ja ho sabeu que per a mi les paraules: invisible i misteri són les més suggestives de totes. Podeu senzillament dissentir. Jo les veig sempre subratllades...

                                               Que anem recordant: Ens hem quedat curts en l’expressió, que es bona de bon principi, però que té quarta dimensió; i la fe no recorda tan sols sinó que viu i reviu, actualitza, car la fe és la que ens obre ulls, oïdes i cor a percebre noves experiències del Déu de tots els misteris. “En memòria meva”en la consagració del pa i del vi: El misteri de l’Eucaristia! Passió, Mort i Resurrescció.

                                               Es manifesti: es vegi, es doni a conèixer; més: es reveli, sigui un esclat de testimoni, sigui una epifania. Disposats a donar raó de la fe i de l’esperança. De l’amor no en podem donar raó, donarem raons, però sempre insuficients, tot i que necessàries, com diu Tomàs d’Aquino.

                                               Sempre. Ai i quina paraula més utòpica! En la llei de l’esperit aquestes paraules no signifiquen gairebé res: sempre, mai, tot, ni el no res.

                                               En les nostres obres: tot el que es viu i és de dins té tendència a obrir-se i a sembrar llavors, que esclataran en pic arribi la primavera personal o col·lectiva. “Feu que naixin flors a cada instant”. La primavera està calcada d’un buf de mística si es mira amb ulls de fe.

                                               A l’evangeli es palesa que se’ns donarà l’Esperit Sant. Atenció que aquesta Pentecosta l’hem de redescobrir i només hi ha una manera de fer-ho: experimentar-ho. L’Esperit Sant és el pare de tota saviesa evangèlica i de tota mística. Preparem-nos. Queden dues setmanes per rebre la unció de l’Esperit. Comencem a exercitar-nos en terceres i quatres dimensions. La mística –no tingueu por- és l’experiència profunda de Déu i de les persones: en definitiva fills i filles de Déu. Amb l’Esperit recobrem la unció del dia del baptisme i de la confirmació.  “Vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres”.

                                               Sant Joan!: Oh, sant Joan: “El qui m’estima, és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament”. L’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà ¡recordar! tot el que us he dit i us ho  farà entendre” en tercera i sobretot en quarta dimensió.
 
     
                   “M’arriba de sobte la claror d’aquest nou dia
                        Que esdevindrà plenitud del meu somni feliç”.
                                                                      
                                                                       Salvador Espriu


      Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig del 2014.   Sabadell