DOL PELS
GERMANS ABSENTATS
Absentats,
no absents, solament. Seguirà l’explicació.
Mai
m’havia fixat, tan vivament com ara, en el lament tan adolorit com en el què dec
a Pau en la segona lectura d’avui; i encara més, perquè he fet un intent de llegir-ho
amb ulls “jueus”, com els de Pau, identificat com s’hi expressa ell, en aquesta
ocasió. És un plany sortit del més profund del cor, fruit de les seves
experiències missioneres al llarg d’anys i de decepcions, en veure que al
dirigir-se en les seves missions, primerament, a les sinagogues, els seus
compatriotes rebutjaven la bona notícia de que Jesús era el Messies tan esperat, i moltíssim més encara: quan els deia que era el Fill de Déu! Pau els explicava commogut
que se li havia aparegut, camí de Damasc, precisament quan hi anava per
empresonar els seus seguidors, amb un zel desmesurat, únic. Fou aleshores que va sentir: “Jo sóc JESÚS a qui tu persegueixes”.
Astorat, retut i cec per l’aparició, es conduït a la comunitat cristiana de
Damasc i, de perseguidor es converteix en un dels més ardits predicadors de Crist. Cosa inaudita! Les
seves primeres preferències missioneres foren destinades als seus germans
jueus, de la seva nissaga, del seu poble. I hi manifesta un desfici i ardor,
per tal que acceptessin que Jesús, hebreu com ells, era el Messies esperat i -oh
palesament!- com a Fill de Déu. Això en
un poble que tenia com a convicció bàsica la de la unicitat de Déu! És
comprensible que no l’acceptessin, de primeres, fent trontollar la vivència d’un
Déu Sobirà, Únic. Impossible, rebuig de totes totes! No ho poden admetre! Una
ferida directa oberta a tot el que era la base de les seves creences. A allò
que proclamaven diverses voltes en les pregàries quotidianes. Un absurd, sí, un absurd! Dirà ja en persistent
predicació de tota la seva vida: “Vull que ho sapigueu”: -confirmarà així a uns
seguidors que potser insinuaven un possible dubte- “l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el
vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist”. “Vosaltres ja heu sentit parlar de com em
comportava, quan era en el judaisme i de com perseguia amb fúria l’Església de
Déu i la volia destruir i, en la defensa del judaisme, sobrepassava els
companys de la meva edat, jo que era molt zelós de les tradicions dels meus
pares” (Fets 9, 5). Però a cops de rebuigs i de patacades –literals- va haver
d’escriure, amb una dolorosa, pesarosa afirmació, resum de la seva predicació:
“Els qui van a la perdició tenen per un absurd la doctrina de la creu; però per
a nosaltres, els qui ens salvem, és poder
de Déu. Diu l’Escriptura: “Destruiré la saviesa del savis, i anul·laré la
intel·ligència dels intel·ligents” (Is 29, 14) On són els savis d’aquest món?
On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir?” Ara venen les
paraules definitives per a Pau: “Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món! El món comptava amb la saviesa
de Déu, però, malgrat aquella saviesa, no va arribar a reconèixer-lo; per això
Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els
jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol
per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a
tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla
absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que
sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (I Cor 1,18-25).
Per
poder entendre i vibrar amb les paraules de la segona lectura de la missa
d’avui, jo no puc més que recomanar-vos que abans d’entrar en la força d’aquestes
paraules, sintètiques, però que engloben i contenen tot l’AT., com em plauria
que llegíssiu amb una pregària contemplativa i activa tot sencer el capítol 8è
de l’Epístola als Romans, que us permetrà veure tota la grandesa i pesar,
pròpies de l’estat d’ànim de Pau de l’inici del capítol 9è, 1-5, que és el
corresponent a la litúrgia d’avui. L’afirmació, per fe, de Jesús com a centre ineludible de tots els
ensenyaments i experiències és bàsic, és un esdeveniment, és una vivència que
conforta, que cura, que omple totalment el cor i li dóna la pau anhelada i li
posa el deix de felicitat o de benaurança que tots aspirem a tenir. Portats
pels ressons d’aquest passatge meravellós podem encetar les paraules greus de
l’epístola d’avui. Mirem de pensar en cada incís, perquè cadascun d’ells
il·lumina pàgines vives de tot el Poble de Déu: No pot oblidar la dolorosa
asseveració de que són els mateixos jueus, com ell, els qui es neguen a admetre
Jesús. “Germans, us asseguro que dic la veritat (noteu l’èmfasi!), que no
menteixo (repetició, com per donar certesa i convicció!); la meva consciència guiada per l’Esperit Sant, n’és
també testimoni”. Ara els obre el cor i la pesantor aclaparadora s’hi posa
de manifest: “Gran, incommensurable tristesa i un dolor constant al fons del
cor”. Això li fa exclamar tot un disbarat d’amor lacerat: “Tant de bo fos jo proscrit (condemnat, posat fora, exclòs,
exiliat) del Crist! Usa una frase
que és pura paradoxa, perquè és flagrant contradicció de tot el que dirà a
continuació. “...En lloc dels meus germans”,
i ara es dirà identificat ell al tot per tot amb “el poble de Déu” -no ho oblidem que és la seva definició i la que valoraven
per damunt de tot ell, Pau i els seus,
el fet de ser poble de Déu-, “del meu llinatge”:
I ara enumera les excel·lències dels “seus”: “la gràcia de fills; la glòria de la presència de Déu” que els ha
estat promesa, “les aliances” (Abraham,
Noé, Moisès,...), “la Llei” (en
majúscula), “el culte” (Temple), “les
promeses” (innúmeres), “els Patriarques”... i ara els diu el que no
sabran agrair mai ni valorar degudament: “...I finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies) que és Déu per damunt de Tot”. I acaba com si hagués pronunciat la
millor pregària: Sigui Beneït per
sempre. Amén”.
I
ara bé la segona part, que és l’aplicació, la referència a la situació en què
estem vivint avui dia en l’Església. Semblants planys hauríem de sentir des de
molt endins del cor, davant la inexplicable indiferència de tants germans,
que diuen que han perdut la fe i que viuen d’esquena a la fe en Jesucrist. Què
ens ha passat en aquestes dues, si no tres, generacions actuals darreres, que
es consideren alienes a qualsevol sentiment i vivència de fe evangèlica? Això
ens té trastornats i hi pensem amb tant de pesar, sí, però esperançats que un
dia puguin accedir a l’experiència de la fe. Sabem que Déu, que estima tothom, i entranyablement,
portarà per camins inèdits els seus fills que el neguen, quan en realitat no
varen arribar a fer el pas d’una religió sociològica a una fe sentida,
comprovada en el tram tram de les pàgines viscudes de cada dia. El dolor de Pau
ens l’encomana la fluixesa d’avui, que
plana potser en tants que ens creiem cristians, ai las! Tenim ben present que
la poca credibilitat i, un viure que és lluny de semblar evangèlic, hi té part
no menyspreable en la situació de carència tan notable! Estem molt a la vora
dels sentiments del papa Francesc quan, sense condemna de ningú, es dol, d’entre
altres motius, perquè aquesta situació ja és ambiental, és -diguem-ne- mal del
segle, podríem dir cultural i és àdhuc inconscient en molts; el papa, pesarós,
això sí, convoca a tothom a un procés d’evangelització que englobi
tothom. Als creients també, però que no donen mostres d’una fe viva i
convincent que irradiï; per els que
sense tremp anem seguint una fe no amorosa i, en molts que “no
experimenten el consol de la fe. L’Església com a mare sempre atenta, s’esforça
perquè visquin una conversió
(autèntic trobament joiós amb la persona de Crist, res de pecats, com en dèiem
abans). Ho diuen a l’uníson Benet XVI i Francesc: “No em cansaré de repetir
aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom
no comença a ser cristià per una decisió
ètica o una gran idea, sinó pel trobament
amb un esdeveniment amb una Persona,
que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I
proclamarà sentidíssimament: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida
sencera dels qui es troben amb Jesús.
Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del
buit interior, de l’aïllament. Amb
Jesucrist sempre neix i reneix la joia. No es pot llegir l’exhortació “La
joia de l’evangeli”, sense sentir l’estremiment de Pau pel rebuig de Jesús,
sense haver-lo conegut, ni experimentat! Oh, inconseqüència! Amb Francesc direm
aquesta agredolça proclamació: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist: M’estimo més una
Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas
una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies
seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que
acabi clausurada en un embolic
d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i
preocupar la nostra consciència, és que germans
nostres visquin sense la força. la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una
comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó
de sentit i de vida”.
Pau,
el teu plany ha arribat a lacerar el nostre cor! Gràcies!
Diumenge XIX de
durant l’any, 13 d’agost de 2017
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada