EL PERDÓ
NOSTRE DE CADA
DIA
D’entrada
ja havia agafat els volums de gruix per anar a cercar els grans fonaments del
tema inesgotable del perdó, visionat als quatre punts de l’horitzó. De seguida,
però, m’he adonat que potser seria molt millor agafar la via estreta i
socorreguda d’enfocar el tema “a la menuda”, arran de carrer i de la vida de
cada dia. Dic això com per justificar-me per haver pres aquest camí entenedor i
més aviat pràctic, que no deixa de ser –diria- més que oportú. Amb tot, no podré
deixar de fer referència al vessant evangèlic de la qüestió. L’evangeli, avui,
li esmerça tota una estimulant paràbola. I implica paraules majors, perquè el
tema es barreja en un tot en l’entramat del nostre viure i conviure. Perdonar
és essencial per a ser cristians. Crist morí fent-ho.
Comencem
com en una conversa entre amics on cadascú s’hi pot veure dibuixat: El perdó es
demana, se’n fa una súplica, una mena de desig de que no se’ns tingui en compte
les fugides de to en el frec a frec –imatge ben adequada, aquesta!- que suposa
la convivència, que hauria de ser conllevància; a voltes pot arribar a ser un
ex-abrupte, un cop de rauxa; més, d’ira o de rancúnia, com diu la primera
lectura d’avui, que de pas voldria invitar a llegir-la al viu, perquè conté la
saviesa d’un tal Jesús, fill de Sira, a no confondre amb Jesús de Natzaret.
Aquest llibre inclòs en l’AT. és de caire sapiencial i porta també el títol
d’Eclesiàstic. D’entre finals del segle III a principis del II abans de Crist.
Seria bo d’anar fent entrades in vivo en els escrits veterotestamentaris.
Vosaltres teniu la paraula. Ja sabeu quin és el meu propòsit, referent a la
lectura directa de la Paraula de Déu. No deixaré de fer-hi recomanacions.
Aquest és propòsit explícit, com a resposta a les sol·licitacions de l’Església.
Dèiem
que ha de ser freqüent el fet de demanar perdó per les incomprensions o
menysteniments... La vida és així de rica i vària. Aquesta petició de perdó, de
que se’ns excusi, de que no se’ns posi a la vostra casella del “deure”; el
diumenge passat es parlava de l’amor com un “deure”, i congruentment el desamor
és faltar a un deure, és com si robéssim amor degut. Figura’t fins on hauríem
d’arribar, si de veres ens prenguéssim seriosament les consideracions de Pau,
en aquest cas! Són paraules majors, certament, però l’àmbit evangèlic és
estimulant i de categoria. El savi cau set vegades, com deu ser el fer del que
no és savi, ni de bon tros...
Ara
intueixo perquè Jesús a demanda d’aclariment feta pel “primer de la classe”,
Pere, com sempre, se li diu enfàticament que “no set, sinó setanta vegades
set”. Esdevingut un tòpic, que solem traduir per un “sempre” rodó. A mi
m’agrada més de traduir-ho per “contínuament”, i dir que no respon a la
“quantitat” de vegades, sinó a la “qualitat” que hi ha d’haver en l’actitud
vital del creient que té consciència a més de ser un per-donat, un redimit.
Aquesta és la manera i el fonament de la invitació a per-donar. No sé si em
vull inventar una etimologia, però per-dó al meu entendre és ( o seria?) = “donar”
perfectament, del tot; així lligaria amb el deure de l’amor. Si non è vero...
Recordo
allò tant encertat del papa Francesc que ens encomanava que anéssim pel món amb
aquesta trilogia de saviesa al sarró, de la que ja us n’havia parlat tems ha: “Sisplau, gràcies i perdó”. Deia que això
obria totes les portes, les de casa i les del veí, les dels amics i dels que no
en són. Crec, per bé que no n’estic segur, que ell al·ludia a un consell rebut
del seu avi. Experiència acumulada, sens dubte!
Som
fills de la manca de temprança, del no habitual domini d’un mateix. Recordeu
que aquest últim està catalogat com a fruit de l’Esperit Sant, nogensmenys. Aquella
té denominació d’origen de virtut cardinal. Poca cosa!
Per
què queda inclòs el tema del perdó en el Parenostre? Curiosament, demanem que
Déu ens perdoni de la mateixa manera a com hem de perdonar nosaltres, i
prèviament, com a “deure” d’amor. La lectura d’avui ve explicitada en la
paràbola del servent immisericordiós. A
més, no havent-hi comparació possible. La desproporció fa veure la
incongruència. Àdhuc els mateixos col·legues ho fan notar. Acaba la paràbola
amb un “així” farà amb vosaltres el meu Pare celestial si “cadascú” no perdona
“de tot cor” el seu germà, “deutor que sóc” segons l’evangeli. Atenció al
“compromís” que acceptem de perdonar, si volem ser perdonats pel “Pare” que
perdona fins a la desmesura. Ja en el Sermó de la Muntanya se’ns diu que l’amor
ha d’arribar fins al mateix enemic. Com ho sabríem fer, si no hi hagués per
contraposició les desmesures de Déu, “que havent estimat els seus els estimà...
fins a l’extrem.
Tornem
als perdons senzills i quotidians, on ens hi veurem fàcilment implicats en un
“donar i rebre” que hauria de ser tan freqüent. La vida d’avui no propicia pas
massa l’estar asserenats, per fer front al tram tram del viure; i sobretot del con-viure.
Estem “de nervis” per la vida accelerada a que se’ns sotmet. A part de que no
hi ha una exercitació des de ben d’hora a saber gestionar les nostres emocions,
no diguem passions. Això darrer és cosa ja de més musculatura (!). “L’acció –
reacció” es dispara tantes vegades sense control. Allò savi de comptar fins on
convingui entre l’escomensa i abans de donar la resposta, encara vigeix, per
antic que sigui... També la multi-tasca com s’anomena avui la sobrecàrrega de
coses a fer i l’haver (?) de respondre-hi a la vegada. Avui es pateix pel tipus
de vida a que ens sotmetem a l’immediatisme: Dit i fet; o dit, pensat i
desitjat i fet. Tot esdevé urgent i inajornable. Correm-hi tots! El desig,
estimulat pel consumisme, impera i subjuga, això: sub-juga! Esclaus, el picar
ha substituït el plat a taula, per dir-ho així. Ens hem tornat
capriciosos. I a caprici meu, caprici teu i vingui... el bomber. I perdons a
dojo, si hi ha cordura.
La
saviesa en el fer té uns bons pressupòsits: No precipitar-se (atenció a
l’etimologia; treu-la tu mateix, per evident), saber escoltar, tenir –res!- un
moment només per pensar el que cal fer o no fer. Anar distès (amb “pilates” o
sense), amb atenció més sostinguda, no dic plena, que això seria gairebé
miraculós; estar pel que s’està fent, congriar pensaments positius. Començar de
bon hora a posar els peus terra-terra. Tenir “armament” disponible per
aconseguir i fomentar un bon estat d’ànim. Repassar sovint el capítol sisè de
l’evangeli de Mateu, que és la traducció de Jesús de “l’ara i aquí”. A més,
d’un conèixer-se un mateix. Tenir en compte les pròpies flaques. Contrabalançar-se:
si tinc tirada cap a un cantó, mirar de moure el volant lleugerament cap al
cantó invers. Evitar sotracs, estar atent a la “composició de lloc”, allí on
ensopego habitualment. Ser congruent, ara sí, ara també, quan és degut.
Em
direu què té a veure tot això amb el demanar perdó. Són les set caigudes del
savi, i més del que no n’és, de savi. Aquí hi ha camp obert per practicar la
petició de perdó, dia sí dia també, com el pa negre de cada dia. Acostumats a
posar pau i demanar que se’ns perdoni quan és el cas, així aprendrem a
demanar-ne a Déu, Pare, sabent que és “compassiu i benigne, lent per al càstig,
ric en l’amor”. Ja ho sabem: a la
pràctica sovintegem el “Sisplau, gràcies i perdó”. Estem en les millors mans,
les del Pare amatent a perdonar sempre, si...; sapiguem donar-les als altres, a
les dels què som deutors. Amén.
Diumenge XXIV de
durant l’any, 17 de setembre del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada