RECONCILIACIÓ
Hem
de retornar a la segona lectura del diumenge passat per poder ampliar i
aprofundir el sentit de les lectures d’aquest diumenge, centrades en el perdó,
que és un constitutiu bàsic de l’existència cristiana, com el pecat ho és de la
humana, i sobretot en el coneixement de Crist a l’estil de Pau.
Cinc
vegades sortia el mot Reconciliació a la lectura de Pau als corintis. Va quedar
mig difuminada per la grandesa de la paràbola del fill pròdig. Reprenem-la
avui. En el llenguatge corrent es diu de dues persones que s’han reconciliat
quan han fet les paus, després d’oberta i potser llarga separació, vull dir de
coses d’importància, sembla que reconciliats una abraçada lliga les persones
més enllà dels desacords. L’espectre que abasta aquesta expressió el veiem quan
l’apliquem a Jesucrist per medi del qual entrem en la intimidat amb Déu d’una
manera renovada, deixant superades situacions anteriors de refredament i més
que es pugui dir... Pel que es pot veure la reconciliació no és un acte
sinó una actitud fonda que arriba a les entranyes dels que es
reconcilien. Hi ha tota una gamma d’atansaments com n’hi ha hagut de
separacions. És l’amor fidel clar i net, total per part de Déu, i només
progressiu per part nostra. Mai estarem reconciliats del tot. És un treball
d’orfebreria. Tot s’ha de llegir des de l’Aliança que hi ha de base i que s’ha
conculcat per part nostra. Ja adverteix l’Escriptura que Déu no vol –no pot,
per amor que Ell és!- tornar endarrere. Les aliances per part de Déu són sempre
definitives. En tot cas es renoven pel cantó d’una major intensitat. L’amor
fidel és el segell definitiu de Jesús i de Déu. Hi veig ressonàncies del
més depurat amor del matrimoni: (“Et prometo que et seré fidel en.... Llàstima
de la devaluació d’aquesta paraula, fidelitat, que ho entranya tot: amor,
lligam d’or, viure per a l’altre, consideració, atencions, comunicació,
respecte, promoció, ai, i moltes més coses...) La imatge conjugal és punt de
referència constant en l’Escriptura. Jer. 31, 3: “T’estimo amb un amor etern,
per això t’he atret i et sóc fidel” en un context de reconciliació. Dt. 7, 7-8:
“El Senyor s’ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d’entre tots els pobles,
no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres, quan de fet sou el més petit
de tots, sinó perquè us estima i es manté fidel al jurament que havia fet als
vostres pares”.
Sant
Pau utilitza la paraula reconciliació en altres indrets, a més del
present: a Rom, 5, 10: “Perquè, si quan érem enemics vam ser reconciliats amb
Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem
salvats gràcies a la seva vida. Més encara: gràcies a nostre Senyor Jesucrist,
que ara ens ha reconciliat, trobem motiu de gloriar-nos en Déu”. També a Col 1,
19-22: “Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la
pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de Jesucrist.
Vosaltres, en altre temps, estàveu allunyats, i amb les vostres obres us
mostràreu contraris a Déu. Però ara Déu us ha reconciliat amb Ell, per la mort
de Crist. I també en Ef 2, 11-12:..”Éreu lluny i ara la sang de Crist us ha
apropat”
Un
món reconciliat demana primer de tot, la reconciliació amb Déu, amb un mateix,
amb als altres, també amb la
naturalesa. En el fons de tota reconciliació hi ha
l’actitud de perdonar, perdonar de ple, fer net sense memòria, ni raconets
malalts de difícil erradicació, abscència de records i de comparances... Fer
net, fer transparència, remoure pòsits inveterats. Després de Déu Pare, després
de Crist, la imatge que més s’atansa a qui se sent portat pel servei de
la reconciliació és Francesc d’Assís .
Ho veiem en la seva pressuposada pregària: “Senyor, feu-me instrument de pau”.
Són aquests persones que posen unió, comunió, goig, entesa, ecumenisme, on ens
fan tanta falta. Crec que Taizé és cruïlla de reconciliació. Per això tenen uns
i altres tanta requesta humana i evangèlica.
I
empalmem amb la segona lectura d’avui de Pau als filipencs on trobem Pau el
gran reconciliat amb Déu, que ha fet de Jesucrist el model suprem de la seva
vida i acció. Recordeu que vàrem encetar la quaresma amb l’intent de centrar-ho
no en exercicis morals, que quan hi són són derivació i conseqúència. Volíem
anar a fons. Una quaresma pasqual anticipatòria. Tot ella centrada en la figura
de Crist de qui participar en cos, ànima i esperit que és el misteri pasqual i
al qual ens preparem vivint-lo ja ara en plenitud. Què n’és de preciosa aquesta
confessió cristocèntrica de Pau. Com i com valora el seu coneixement per damunt de
qualsevol altra. El creu el major avantatge que pot tenir. Tot és escòria en
comparació amb haver pogut guanyar Crist i veure’s incorporat a Ell. No concep
cap més justícia que la que prové d’haver cregut en Crist. I no en té prou: “El
meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció,
compartir la seva passió i configurar-se a la seva mort per poder arribar
finalment a ressuscitar d’entre els morts”. “Corro amb l’esperança
d’apoderar-me’n, puc fer-ho, ja que Jesucrist s’APODERA de mi. Sap que és tot
en procés, però corre, s’ha llençat tot ell a la carrera. Té la meta
ben clara i s’hi dóna tot sencer. Quina convicció, quina certesa, quina lluita!
Voleu millor exemple de quaresma viscuda en funció d’una major coneixença i
amor a JESUCRIST? Déu es dóna a qui es dóna. Aquesta era la quaresma que jo
envejava per a tots nosaltres que ens hem acompanyat i ho seguirem fent aquests
propers dies sants.
Potser
us estranyarà que no digui res de l’episodi de l’evangeli d’avui. És enigmàtic.
Posa de relleu moltes coses: era una trampa per veure com reaccionaria igual
que el de la moneda del tribut. Sap eludir el compromís de la situació,
canviant –oh, meravella!- d’acusadors a acusats. S’escapoleixen començant pels
més grans. Davant de Déu som tots pecadors i com més grans més possibilitats de
ser conscients de que la “pifiem” on en altres vegades ni ens n’adonàvem. Ai,
la situació de la dona en aquell temps com si un mateix pecat tingués dos
tractaments diferents –dona i home-i quina diferència, Déu meu! Jesús és senyor
de senyoria i amb quina delicadesa resol el problema. Seria interessant saber com
va viure tota l’escena aquesta bona dona. Segur que hi va haver una
reconciliació de les bones. No ho sabem, però posem-nos a la seva pell i diguem
què passaria pel nostre cor. Puc pensar que passaria de la primera epístola que
hem glossat a la segona, la d’un Pau enamorat de Jesús tenint per escòria tota
altra cosa... Però avui només vull parlar d’un Jesús que poc a poc s’ha anat
guanyant el nostre cor fins a menystenir tota altra cosa, en comparació. La
perla preciosa de l’evangeli, trobada i que et fa vendre tot el que tens.
Voldria
acabar, si m’ho permeteu amb l’últim “tuit” que va escriure el Papa benet XVI
que s’adiu com anell al dit amb el que he pretès dir aquesta setmana. És del
dia 28 de febrer, el dia de la seva abdicació:
“GRÀCIES PEL VOSTRE AMOR I PROXIMITAT. QUE EXPERIMENTEU SEMPRE L’ALEGRIA
DE TENIR CRIST COM EL CENTRE DE LA VOSTRA VIDA ”.
Ja
és coincidència que el nou papa s’hagi volgut anomenar Francesc. Que se senti
cridat a exercir de ple el servei de la Reconciliació! És el nostre prec més
fervent per ell i tota l’Església.
“Oh,Senyor,
Feu
de mi un instrument de la vostra pau.
On hi ha odi, que jo hi porti amor,
on
hi ha ofensa, que jo hi porti perdó,
on
hi ha discòrdia, que jo hi porti unió,
on
hi ha dubte, que jo hi porti esperança,
on
hi ha error, que jo hi porti la veritat
on
hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.
Oh,
Mestre,
Feu
que jo no cerqui tant:
Ser consolat com consolar,
Ser
comprès com comprendre,
Ser
estimat com estimar.
Perquè
és donant que es rep,
Perdonant
que s’és perdonat,
Morint
que es ressuscita a la vida eterna.
Diumenge V de quaresma, 17 de març del
2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada