DEIXEBLES
I APÒSTOLS A LA VEGADA
És
bàsic, en entrar en les lectures dominicals, mirar de veure-les dins dels seus
propis contexts. Avui pel que fa referència a l’evangeli cal no perdre de vista
que forma part del capítol desè de Mateu i que -tot ell- és el discurs de la missió
dels apòstols, comprenent-hi també els deixebles més “entrats” en la comunitat
o grup itinerant que acompanyava al Mestre. Sobrevolem el seu contingut:
elecció del apòstols; instruccions als que han de missionar; advertiment de les
presumibles persecucions o entrebancs que hauran de patir; invitació a
la confiança evitant les pors que els poden atenallar; reconeixement del
Mestre; les divisions radicals a què pot donar peu l’evangelització;
disposicions dels seguidors i en fi: l’acolliment dels enviats pel Mestre.
Cal
advertir que tot deixeble -per definició, és a dir per vocació- ha de ser
apòstol (=enviat, missatger). Donada aquesta equivalència, tots aquests
advertiments els hem de saber contextualitzar en els moments nostres, en
les pròpies circumstàncies, diríem en el món on un viu i on va de portador de “destí
i missatge”. Estem en els versets centrals del capítol on se’ns adverteix a no
tenir “por”, a adquirir el coratge necessari per tal de no callar o d’amagar
el missatge que portem i a fer-lo explícit entre les persones destinatàries del
secret valuós que portem com un tresor, per a compartir-lo arreu. Un deixeble
que no arribi a sentir-se enviat a portar la Bona Nova del Regne serà un
traïdor o un inconseqüent, dit així, com a menys feridor, a la causa de Jesús.
Advertim que repeteix aquest no tenir por. Aquesta repetició ( quatre vegades!)
deu tenir el seu quid: Podríem incidir en aquest replegament desvirtuador de la
comesa que portem entre mans. Cal preveure’n les conseqüències anorreadores en
tant que missatgers i testimonis de qui ens ha enviat: Jesús i la causa del
Regne...
Ja
fa dies que en la missa ferial (=la de cada dia) se’ns ha dibuixat com hem de
ser i actuar, quina és la espiritualitat contrastada del cristià, ara i aquí.
Això ho hem anat seguint amb la meravella de saber veure els trets distintius
del deixeble cristià, en confrontació amb les exigències derivades de l’AT. “Se
us ha dit, Jo us dic...” Això està contingut en el denominat Sermó de la Muntanya, comprés en els
capítols del 5 al 7. Encara seguirem desgranant-los la setmana vinent en
concordància amb el proper evangeli dominical a venir, que completa també el
capítol 10, del que tractem ara. Estem en un conjunt harmonitzat per veure que
de deixebles hem de passar a apòstols. Aquest crida doble l’haurem de
circumstanciar en el nostre propi món. Aquí s’obre el propi camp
evangelitzador. Trobareu una excel·lent oportunitat per reprendre el tercer
capítol de La Joia de l’Evangeli,
titulada “En la crisi del compromís”
comunitari, on es dissenyen els compromisos actuals dels deixebles-apòstols-evangelitzadors,
els d’avui. Aquí hem de ponderar el nostre camp d’acció apostòlica indefugible.
Només encetar el discurs el papa Francesc, ja s’ens invita a fer una lectura
dels “signes dels temps” a fi de propiciar un discerniment evangèlic per saber el què, qui, on, com i de quina
manera haurem de fer nostres els desafiaments del món actual. En el benentès
que avui ja no som, almenys aquí al nostre país, terra de màrtirs i que ens
trobarem en aspectes encoberts en anonimats que els farà més difícils de
descobrir-los i de combatre’ls.
La
invitació a “no tenir por” de l’evangeli l’hem de saber traduir com “tingueu
coratge, sigueu valents”, perquè els enemics –diguem-ho així- moltes vegades
són imperceptibles i actuen des d’una normalitat (no gens nova,
desbocada ara per les contencions imposades) que -per destriar-la- necessitarem
agudesa, coneixement de causa, descloure aparences d’innocuïtat, que ens poden
deixar sense saber “on dar-les”. Avui al
text se’l menja el context i no és fàcil treure’n l’entrellat. Avui hem de ser
cauts, clarividents, audaços i efectius, si volem viure la vocació comuna a ser
apòstols i evangelitzadors. És allò de l’”esperit del temps”; i no són
pas fàcils, els nostres temps. Sense una fe fervent, una esperança tenaç i un
amor decantat i proactiu no sabrem donar la resposta a la elecció i vocació que
el baptisme ens atresora i que la “confirmació” ens esperona a posar-la al prosceni
de la pròpia vida. Aquí es desenvolupa el nostre testimoniatge cristià.
Us
puc ajudar a seguir els trets del món nostre a tenir presents, avui. Millor
faríeu de fer-ne una lectura acurada i plena de lucidesa vosaltres, de primera
mà. Amb tot segueixo la traça del papa, Francesc. Anem discorrent pàgina per
pàgina aquests números del 50 al 109. Començo:
- No a una economia valor prevalent
i preferent a l’hora d’enfocar tota la problemàtica social i de justícia;
excloent, de descart i fomentadora de desigualtats, globalitzadora d’anestèsia
social i incapacitada per a entendre la “com-passió”.
- No a la prevalència del “mercat i
a la nova idolatria del diner” i del desaforat consumisme, a l’especulació
financera i les corrupcions sistèmiques.
-
No a la política centrada en el servir-se’n i no a la del servei comú.
-
No a les desigualtats, racismes que generen violència i desfan el teixit
social.
-
No a una ètica del relativisme i al “tot és bo, si ho és per a mi”.
-
No als secularismes que esborren les traces religioses visibles a la societat.
-
No als règims político-socials que menystenen la dignitat humana i el bé comú.
-
No a tot el que debilita l’estabilitat dels “vincles” interpersonals: família,
grups...
- Sí a una fe que fomenti valors
d’humanisme personal i comunitari com el del “personalisme de Mounier”.
-
Sí a una ben fonamentada espiritualitat missionera de presència i d’acció
socials.
- No a l’accídia o peresa egoista i
de manca de nom i de fets pastorals. Ritualisme i prou. Complidors de... sense
posar-hi la ment, el cor i les mans...
-
No a l’activisme pastoral sense visió, valors, estratègia i l’avaluació
corresponents.
- No a la ruptura de la formació
permanent i a quedar-se amb una fe encarcarada, d’infants, poc o gens assumida
i reassumida per aprofundiment constant.
-
No a l’evasionisme amb espiritualitats utòpiques, carents de realisme i
concreció.
-
No a un espiritualisme que no porti al goig de viure, a l’humor i a la serenor.
-
No als pessimismes paralitzants.
- No a una pràctica de la fe, que
vagi a mínims, a comoditats, a manca de compromisos.
- No a una fe “mundanitzada”, sense
referents motivadors, sense cultura religiosa cristiana: ràdio, televisió,
revistes, llibres actualitzats, grups.
- No a una fe autoreferencial, “salvar-me
jo”; la gràcia com a fruit del treball del jo, no com a do permanent.
-
No a una espiritualitat sense projecte, sense cultiu, “arrossegada”.
-
Sí a una espiritualitat manifestament laïcal: Estil, serveis, compromisos.
- Sí a una espiritualitat on les
dones puguin empoderar-se més de i en les estructures eclesials.
-
Sí a una Església ordenada totalment a la santedat dels membres del Cos místic.
-
Sí a una Església orant, contempladora, avesada a la mística, a la Paraula de
Déu.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
i setmana XII de durant l’Any, 21 de juny del 2020. Sabadell
P. S: deixem per la setmana vinent el
comentari del capítol quart: “Algunes notes de la santedat en el món actual”
del document del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” en concordància
amb l’evangeli del XIII de durant l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada