DE REVALORACIÓ
EN REVALORACIÓ DE
L’EUCARISTIA
Comencem
per aquest lema o eslògan: “Encetar una nova normalitat” que se’ns ha
repetit què sé jo quantes i quantes vegades... Que si no ens hem parat a
pensar què vol dir i com el podrem activar i fer nostre de veritat, correm el risc segur de tornar a
caure en les inveterades consuetuds.
Avui,
voldria obrir conversa per veure com el podem aplicar, en relació amb l’Eucaristia dominical; precisament avui
una de les Festes Centrals, la del Corpus.
Si ja de fa alguns diumenges les hem encetat altra vegada, potser haurem caigut
en compte de com n’és de difícil no incidir en la rodera. En els camins,
sobretot si són més o menys de muntanya o no asfaltats, hi queden ben marcades
les carrilades per on passaven els carros com per mera inclinació. Bona imatge
de com inveteradament tornem pels llocs fresats... Ai, sí, la nova? normalitat?
Torno
al propòsit inicial: Com podrem tornar a posar en valor, “revaluar” la nostra
experiència eucarística en la que hi tenim ben marcades se’ns dubte –perdoneu
si no us hi sentiu al·ludits, parlo molt en general i jo prenc candela el
primer!- les “roderes”, com fixades per unes consuetuds, hàbits, que de no
reflexionar en com ens va la cosa en qüestió, podríem caure en “allò de sempre”.
A
fi d’evitar-ho i fer-nos-en conscients, aquí exposo uns suggeriments per
promoure possibles recuperacions:
- Seria bo anomenar-la Eucaristia
prevalentment a Missa. Diu molt més d’entrada.
-
A l’Eucaristia no hi hauríem d’anar com aquell que compleix una obligació.
- Segons el Vaticà II a l’Eucaristia,
que és el punt nodal de l’existència cristiana, hi hauria de confluir tota la
nostra vida menuda del cada dia, i d’ella n’hauria de derivar al bell mig del cos
i de l’ànima del nostre viure quotidià. És allò de l’esperit de la Litúrgia.
- L’Eucaristia és l’acte de culte
principal i públic que retem al Pare en nom de l’Església i del nostre propi.
- Tot text es valora pels
“contexts”, l’antecedent que qualifica el què i el fet, i el conseqüent que
n’especifica les conseqüències i derivacions de sentit. Cal lligar-ho tot.
- L’eucaristia no hauria de ser un
“moment”, com entre parèntesi, en la nostra vivència de l’espiritualitat. Ser
“eucarístics” a tot ser-ho.
-
Trobar-nos-hi bé, sentir-se un acollit hauria de ser el fet diferencial.
-
L’Eucaristia és per damunt de tot un himne, una proclama d’Acció de Gràcies.
- No està centrada en nosaltres,
sinó en Crist que dona gràcies al Pare per la vida i missió acomplertes en Ell,
i en nosaltres per participació.
. L’Eucaristia és sempre Trinitària
és a dir: és l’oferiment, lliurament del Fill al Pare en profunda comunió amb
l’Esperit. Tots hi juguen un paper de circularitat.
- És oració i pregària intensa de
cap a fi. Cal entrar-hi amb aquesta actitud espiritual. Ens hi hem de situar
amb presència sostinguda de Déu. A Ell parlem, a Ell escoltem, amb Ell
dialoguem.
- És un acte de comunitat. Cal
sentir-ho així. Estar en comunió amb tots els qui ens envolten i amb aquells a
qui “envoltem” nosaltres.
- Hem de fer concordar la paraula
amb el sentit concret de cada expressió. És dialogal en molts moments: se’ns
diu i responem. Que hi hagi il·lació volguda. Atenció a les respostes se’ns
èmfasi. Ai, les rutines d’oïdes, d’impromptu!
- Hem d’immergir-nos en el silenci
pregó, en la consciència d’estar a la presència de Déu, un Déu que està actuant
sense interrupció. Actors, mai
espectadors, sense el meu jo, hi trec quelcom d’important, essencial,
diria
-
Cal posar en relleu que hi sóc com a fill estimat i benvolgut sempre.
- És un espai i àmbit de lloança
exultant a Déu que reconeixem com a
actor estimat des de les arrels mateixes del nostre viure i conviure. Tot és
gràcia.
- Donem gràcies primàriament amb i
en Jesús al Pare per la seva vida entera, per haver-nos-el enviat i per
haver-nos redimit, salvat: per Ell, amb Ell i en Ell.
- Ens mostrem agraïts a tall de
família de Déu que som, més enllà del propi agraïment pels dons inestimables
rebuts i agraïts. Som i ens sentim com de família: un goig de seure a la taula,
d’estar amb la “familiada”. Quina comunió d’afectes!
- La taula de la Paraula proclamada,
orada, celebrada, immersa en el teixit del nostre viure. “No ho sents?”.
- La Paraula antecedida, madurada en
la preparació que hauríem de proposar-nos-la sempre abans d’anar i participar
en l’Eucaristia: llegida, subratllada, feta pregària que ens concerneix
personalment. Som dels “presencials”, no només oients, anem per nota, volem
examinar-nos, Lliçó estudiada, apresa, sabuda... Paraula de Déu!
- atenció a la salmòdia que és de sí
pregària, i cantada originàriament. Referida a la lectura antecedent i com a
expressió d’oració sempre, cal arribar a la seva pròpia espontaneïtat, sucosa,
enaltidora...
- El moment del gran ofertori que és
de Jesús i de la seva Església i al que no hi ha de mancar el nostre propi
oferiment de vida i obra conjuntament amb la del sacerdot.
- Hem de subratllar totes les
oracions que es fan en plural i per tant en nom nostre i de tota l’Església,
sobretot la col·lecta que acostuma a ser d’una particular riquesa. A
voltes pot donar sentit a tota l’Acció Litúrgica. Atents, doncs.
- Encara que el sacerdot sigui parc
en deixar moments de silenci, posem-nos-li nosaltres. No hi ha d’haver moments
buits. Posem-hi sempre el fluir de la nostra pregària sostinguda.
- L’Eucaristia perdona els pecats
venials. Té força sagramental. Donem sentit a les expressions de demanar perdó,
de que Déu tingui pietat de nosaltres. Ho repetim de vegades. Que sigui com
sentint-nos perdonats a cada vegada que l’expressió en hi porti.
- Sempre refermem la nostra fe: amb
Credo o sense. Demanem que Déu ens la confirmi i l’augmenti. Que sigui sempre
joiosa. Quin significat té una fe no joiosa?
-
Tot a lloança i glòria del nom de Jesús. A profit de l’Església i propi
personal.
-
Lloar, adorar i glorificar Déu no és un deure, sinó un dret de fills.
-
“Sempre i en tot lloc” és una invitació a ser agraïts i gratuïts.
- Si es canta, posem-hi música i
lletra. A vegades ens deixem portar només per la música, i la lletra dona
significat i sentit. Resem-la “Qui canta, prega dues vegades”.
-
Que l’Esperit Sant es faci present i actuant amb la seva acció de santificació.
- Proclamem la nostra fe: amb els tres
verbs i actituds basilars: anunciem, confessem, esperem. Després de la
consagració és el moment més adequat.
- A l’hora de les intencions siguem
expansius i inclusius: amb els de prop, els de lluny, els de “l’altra riba”.
-
L’elevació menor, fem-la major: tot sigui a honor i gloria de la Trinitat.
- Un parenostre ben madurat,
paladejat, de les plenituds de Déu a la primera part a les petiteses nostres,
segonament. Que ho contingui tot ben peticionat.
-
Som invitats a no perdre memòria del misteri dels misteris que és l’Eucaristia.
-
El gran signe de la Pau: rebuda i donada. De l’engròs, passarem al detall diari
- Combregar: alimentar-nos,
compartir un estil de viure, madurar, rebre i donar, curar-nos, segellar
lligams, Tot el Cos místic. També combrego “germandat”. Confraternitzar. Passar
de fill en el Fill, a germà de tots, però sobretot del més propers i
necessitats.
- “Jo no sóc digne” del miracle i
misteri a què tinc accés. Ànima senzilla, confiada i agraïda amb anterioritat
al benefici que rebrem.
- Amb una benedicció trinitària com
a culminació de tota l’acció litúrgica. Pacificats i pacificadors. L’Eucaristia
encara continua i de quina manera!
P. Josep Mª Balcells.
Solemnitat
del Cos i la Sang de Crist, 14 de juny del 2020. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada