EN EL
NOM DEL PARE
I DEL FILL
I DE L’ESPERIT
SANT.
Així,
potser avui d’una manera més solemnial, començarem la nostra Eucaristia
dominical, traçant una ampla creu sobre nosaltres mateixos. El nom és la
persona, en aquest cas són tres persones distintes per les accions que
exerceixen en les nostres vides. En això precisament les distingim. Totes tres
en una comunió que fa unitat, misteri que ens sobrepassa des de totes les
perspectives... És preciós deixar que Déu sigui Déu a la seva manera
inabordable i serena. Són imatges només. Tot el que puguem dir, pensar i sentir
de Déu queda afortunadament curt. D’entrada, Déu és l’ALTRE, tant altre, que
n’és per a nosaltres un goig immarcescible, imperible, i sobretot im-pensable.
Sentir-se petit en mans d’un Pare, quin goig i quina grandesa!
Després
d’haver celebrat aquests darrers dies el rovell de l’ou litúrgic: Pasqua,
Pentecosta -amb plaent interès i devoció- la condensació dels més grans
misteris de Déu, fet proximitat en la persona de Jesús, en la seva vida tota,
la seva passió, mort i resurrecció, en el lliurament al Pare i portant a terme la Redempció de tota la
humanitat, la passada, la present i la
venidora; després també de la commemoració de la Unció per l’Esperit Sant a les
primeries de l’Església i per sempre; avui, Festa –Festíssima- de la Santíssima
Trinitat: el Pare de la Família humana, el Fill Glorificat i el Sant Esperit,
és un goig tan estremit, que ningú no ens el podrà prendre a tots els que som i
ens sentim “de la seva Casa”. Avui, dic, eixamplarem el cor i l’ànima
(magnifíca-la, Senyor!) i condensant el millor de nosaltres mateixos, volem
donar valor a uns incisos del Glòria, aquest himne vingut de les excelsituds i rimat
per àngels, per festejar l’Encarnació
del Fill del Pare i que nosaltres l’anem esfilagarsant i teixint de nou al
llarg de tot l’any litúrgic, donant-li les més exquisides versions i
coloracions. Avui en farem pregària adreçada a les tres persones de la
Santíssima Trinitat. Les resem una a una, procurant que qui millor les va
comprendre, contemplar, és a dir Crist, Fill estimat del Pare, ens les
enriqueixi per donar-les-hi ple enaltiment en pronunciar-les ara i sempre, Així
sia:
- Us lloem, recalcant
aquest plural –us- més que mai
intencionat, volent “abastar” (vana pretensió!) el misteri inabastable de la
unitat trina i de la trinitat una en Déu. Lloar, enaltir, cantar les
excel·lències d’un Déu gran i amable. La lloança pertany a l’estructura
essencial de la salmòdia. Els salms estan embolcallats d’una música que aixeca
flors i notes a cada pas... La litúrgia de les Hores és veritablement la
veu de l’Esposa que parla amb l’Espòs, més encara, l’oració del Crist amb el
seu Cos al Pare”. (Constitució sobre la Litúrgia. Vat II). Tinguem present que
els salms eren de fet cantats amb exultança: “Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança. La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin”.(salm 33)
- Us beneïm: que vol dir que de Déu sempre n’hem de dir i sentir
excel·lentment, invocar, consagrar, augurar benediccions. Curiosament la cosa
hauria d’anar al revés. De Déu, que planés sobre nosaltres, com un signe de
benvolença. “Beneït sigui Déu, Pare del nostre Senyor Jesucrist, que ens beneí
amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel, en el Crist... ens ha
predestinat a ser fill seus per Jesucrist, per a lloança de glòria de la seva
gràcia, amb la qual ens agracià en el seu Benamat”.(Ef. 1, 3-6). Beneir, per a
nosaltres, és correspondre només a les seves benediccions que ens davantegen.
- Us adorem: que és la nostra actitud primordial respecte a Déu.
Flectar els genolls, àdhuc prosternant-nos en cos i esperit. Donar culte.
Empetitir-se davant la Grandesa i l’Excelsitud de Déu. Reconèixer-lo amb
respecte filial, saber-se un no-res però amb el cor amorosit: Saber-se “seus”,
servents de cor, del “tot” absolut nostre. El silenci que cobreix el no tenir
paraules adients per anomenar-lo, com pregava Gregori de Naziancè: “Oh Vós, el més enllà de tot. Com us puc
anomenar amb un altre nom? Quin himne us puc cantar? Cap paraula no us pot
expressar, quin esperit us pot abastar? Cap intel·ligència no us pot concebre.
Només Vós sou inefable! Vós teniu tots els noms; com us podria anomenar? Vos,
l’únic a qui no podem anomenar”. El sant temor de Déu, com a principi de
saviesa, compatible amb l’estimació fondal... Sempre a la presència de Déu: ens
mira perquè ens estima; mirem-lo amb esguard filial. “Veniu adoradors en
esperit i veritat”, aquests són els que busca el Senyor. Adorar és tota una
vocació divina.
- Us glorifiquem: retre glòria, reconèixer la grandesa, essent l’Únic,
la glòria li pertany i escau de per sí. Com més excels és Déu, més no-res som nosaltres.
La petitesa reconeguda és glòria que reconeixem en Déu. Tot l’himne que
intentem glosar campeja per un Glòria exultant. Jesús és presentat com a
“resplendor de la Glòria del Pare i
l’empremta de la seva substància”. Encara ressonen els bescanvis de glòria
a que ens ha aproximat en aquest meravellós capítol 17 de l’Evangeli de Joan: “Pare,
ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui...
Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat; ara
glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que ja tenia vora teu, abans
que el món existís”. És deure-dret filial poder glorificar Déu. “La glòria de
Déu és que l’home visqui i la vida de l’home és la visió de Déu” (s. Irineu)
- Us donem gràcies: totes les pregàries de Jesús comencen per una
acció de gràcies que s’avança a tota petició, perquè ja sap que és ben rebuda,
àdhuc si resulta que haurà de vèncer les naturals resistències. Ell és la
nostra permanent acció de gràcies en tot, singularment en la litúrgia: Eu-xaris
= Bona Gràcia. Eucaristia, “Font i cimal de tota vida cristiana”. En la Missa hi
ha un moment únic i és quan fem l’aclamació final de la pregària eucarística central,
que comença així: “Per Ell, amb Ell i en Ell, Vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tots glòria pels
segles dels segles”. Amén. Ser agraïts és propi de ser ben nascuts, que diem...
“Tot és gràcia, mireu-ho per totes bandes” (s. Agustí). “Tot és un do teu”.
“Les mans obertes davant vós, Senyor”. Gràcia rima amb gratuïtat. “Sigueu
agraïts”, diu Pau. “Allò que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també
gratuïtament”, diu Jesús.
- Per la vostra immensa glòria: Aquest incís, que és la finalitat de
tot el que hem glosat fins ara, hagués potser anat millor posar-lo de bon
començament. Dona sentit a totes les expressions que hem anat decantant. És un
reconeixement de l’excelsitud de Déu a qui hem dirigit els nostres cors orants.
Si en recitar-ho o cantar-ho hi poséssim uns grams de sal i de llum, les
nostres eucaristies serien el que realment són: orfebreria fina dels millors
sentiments com a fills estimats de Déu. Tant de bo, tant de bo...!
Tornem
al capítol dissetè i perdem-nos-hi! “Quedéme y olvidéme”. “Que tots siguin u,
com Tu, Pare, estàs en mi i jo en Tu. Que també “ells” estiguin en nosaltres.
Aquests “ells”, ja ho havia esclarit: som nosaltres també perquè quedem
inclosos en aquest gloriós: “No prego només pels seus deixebles a qui s’adreça
en aquesta emotiva ocasió. “Sinó també pels qui creuran en mi, gràcies a la
seva paraula”. Tots “emparaulats” –expressió, neologisme molt del cor del monjo
de Montserrat, Lluís Duch-. En Jesús-Paraula que va il·luminar els deixebles
que li feren amistosa i dòcil rotllana, i aquests ens van “em-Paraular a
nosaltres, que restem oberts al misteri proactiu de la Paraula evangèlica i
eclesial, que fem nostra a invitació de qui la va generar. Tots “emparaulats”,
presos deliciosament per la Paraula viva de Déu, reinventada, re-descoberta per
mil emissaris que n’han fet un persistent eco que ens ha arribat fins a
nosaltres! Paraula de Déu! Us lloem,Senyor!
No
ens sentim “acarats” davant de la Trinitat. No ens sentim acuitats a fer-nos
preguntes que sabem que no tenen més resposta que la confiança més plena de la
nostra fe. De tot el que ens depassa, Senyor, deslliura’ns de presentar
qüestions, d’inquirir. Dona’ns la senzillesa del savi que prefereix fer
exclamacions a formular interrogants desmarxats... Vivint com vivim dins l’oceà
de la teva Glòria que no remet mai,
no necessitem perquès, sinó per a quès, sentit, finalitats. Només
la petita llum per no fer més tentines de les habituals i poder posar peus a la
realitat que és obra teva i que tu acompanyes sense forçar mínimament la
llibertat. Senyor, més m’escau de ser un petit deixeble del teu evangeli, sabent
que l’Evangeli ets tu mateix i que em sento embolcallat per aquestes precioses
actituds que queden palesades -deixeu-m’ho dir una vegada més- en el dissetè
capítol de Joan: “Pare Sant, guarda’ls en el teu nom aquells que m’has donat
perquè siguin U, com ho som nosaltres”. I encara ja en plena estupefacció: “que
ells tinguin la meva joia. La joia completa”. I una mica més endavant:
“Consagra’ls en la veritat que és la teva Paraula. I en la plena confiança en Jesús
Ell sentencia: “Tal com m’has enviat al món, jo també els hi he enviat”. I ja a
la conclusió de la pregària de Jesús: “Jo els he fet conèixer el teu nom, i els
el faré conèixer més encara”. L’Esperit Sant ens hi portarà: és la seva
feina!
I
ara, com a conclusió de tot el que hem anat dient en aquesta diada evangèlica i
eclesial, ens convé anar a l’epístola primera de Joan on trobarem la
certificació dels dos amors fonamentals de tot cristià: “Estimats meus,
estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom que estima ha
nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és Amor. L’amor de Déu s’ha
manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic, perquè
visquéssim gràcies a Ell. L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens
hem avançat a estimar Déu, Ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill
com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha
estimat tant, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres... Si ens
estimem, Ell està en nosaltres, i dins nostre, el seu amor ha arribat a la seva
plenitud. Coneixem que estem en Ell i que Ell està en nosaltres perquè ens ha donat el seu Esperit. Nosaltres donem
testimoni d’allò que hem contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a
salvador del món. Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu,
està en Déu i Déu en ell. Nosaltres hem conegut
l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és Amor; el qui està en l’Amor està en Déu i Déu en ell”. (I Jo
4, 7-21).
Un
senzill toc d’atenció: les tres lectures d’avui són “orfebreria” pura. Cal
llegir-les anticipadament, perquè tinguin més força enaltidora, quan siguin
proclamades en l’Eucaristia dominical. Com sempre, deixeu-me subratllar la
col·lecta: “Oh Déu Pare, vós en
enviar al món el Verb de veritat i
l’Esperit santificador, revelàreu
als homes el vostre admirable misteri, concediu-nos que en la professió de
la FE veritable, reconeguem la Glòria
de la Trinitat i adorem la seva Unitat
de poder i de majestat”.
Noteu,
a més a més, que en l’aclamació que sintetitza i introdueix l’evangeli que
anirem a proclamar de seguida, és tot ella una pregària a lloança de la Sma.
Trinitat que utilitzarem tan i tan sovint: Tots els salms ho fan portant la
reverència i la glorificació a tota pregària digna de tal nom: “Glòria al Pare,
al Fill i a l’Esperit Sant, a Déu que és, que era i que ha de venir. Al·lusió
implícita al final de l’Apocalipsi: “L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine!” Els
qui escolten, que diguin: “Vine!” El qui dona testimoni de tot això, diu: “Sí,
vinc de seguida”. Amén, “Vine, Senyor Jesús”. “Marana ta!”, que en arameu vol
dir: “Senyor nostre, vine!”
Solemnitat
de la Santíssima Trinitat, 7 de juny del 2020.
Sabadell
P. S.
Em permeto recordar-vos que durant aquest setmana se us invita a llegir el segon
capítol del document del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada