diumenge, 5 de juliol del 2020

Homilia del diumenge 05/07/2020


PREGÀRIA:  BENEDICCIÓ  I  ACCIÓ  DE  GRÀCIES

                                               Aquest passatge evangèlic d’avui em té robat el cor, que acostumem a dir. És la mateixa sensació de trobar-m’hi bé cada vegada que hi recalo. És la pregària de Jesús davant el retorn de la missió dels setanta dos deixebles que, havent fet la primera experiència d’evangelització, s’apleguen a l’entorn de Jesús per fer-lo partícip de les incidències d’aquella experiència memorable en el conjunt ple de vida de les acollides, dels rebuigs de què n’han fet acopi. Un fàcilment s’imagina el bullici i els comentaris contrastants que es comunicaven els uns i els altres. Bo de bo d’imaginar-ho!  Dintre d’aquest ambient en un moment de pausa, s’alça la pregària de Jesús. Moment de silenci. Els corprèn la figura de Jesús orant i la recordaran durant temps i temps, oralment i després consignada en els evangelis, sia el de Mateu sia el de Lluc. Aixecant els ulls al cel pren una capteniment joiós, radiant. Comença al estil com ho feien els hebreus amb l’expressió usual: berakhà =bendició. “Us enalteixo, us dono lloances, us dono gràcies”. La seva pregària va dirigida al seu Pare, en reconeixement per tot el que han pogut experimentar tot aquell tropell benamat dels seus deixebles. Vol donar plenitud de sentit a tota la variada experiència de primera evangelització. Més enllà de la peripècia singular hi ha una constatació fonamental: tot acolliment receptiu del missatge no es degut a la clara intel·ligència del receptor, sinó do de la benvolença de Déu, Pare. És Ell, en definitiva, qui els ha donat la capacitació d’entendre el missatge, també les invitacions que se’n deriven i el dolç misteri de saber que Déu estima i que ho fa de persona a persona... Jesús parla de la capacitació d’entesa, i en dirà revelació, accés a un secret. No és qüestió de saviesa i d’entesos, no és una teoria, ni un discurs a què un té possibilitat de comprensió. L’entrada en el misteri està reservada als senzills de cor. Ai, i quina sintonia hi perceben els senzills! Una cosa s’ha fet palesa i és que la revelació s’obre de senzill a senzill. I és do i és gràcia. D’aquí que Jesús en dona la vertadera transmissió. L’evangelitzador serà instrument del que se’n servirà el Pare per obrir el cor a un acolliment i a una vivència només possibles a partir de dues senzilleses que es compenetren i que obren pas a una revelació, paraula que va destinada als profetes, que parlen en nom i amb paraules arcanes de revelació. D’aquí deriva el to exultant d’acció de gràcies al Pare. “Sí, Pare”. És a Ell a qui s’ha de donar gràcies, perquè només és Ell qui fa possible aquesta revelació. Serà pel teu ben voler; així us ha plagut. La revelació sobrepassa el que la promou. I és meravella tant en l’evangelitzador com en l’evangelitzat. Saber-ho, sentir-ho suscita l’exultació d’ambdós! Lluc, en narrar-ho, comença: “Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant, digué”:

                                               Anem encara més a fons. Jesús fa una proclamació més fonamental i fonamentadora. La revelació és tant del Pare com del mateix Fill. Ens trobem aquí amb una expressió freqüent en l’evangeli de Joan. “Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu... Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. I ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. El Pare i jo som u”. “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres”. En definitiva: és per grat i per benvolença del Pare que tota relació profunda entre Déu i l’home senzill es fa a través del Fill, que coneix el Pare en el seu misteri. El Pare i el Fill es coneixen i es reconeixen. Hi ha entre ells plena intimitat i plena comunió. El Fill donarà a conèixer el misteri del Pare i el seu. No em digueu que això no sigui un regal de revelació!

                                               I una última inclusió. Què bé que sona en el íntim del cor aquesta invitació en l’àmbit dels afectes del cor: “Veniu a mi”. Som atrets més per la filigrana cordial que no pas per “entendre” elucubracions, discursos sobre la relació de Déu amb els “seus”. De primer antuvi, ja percebem que saber-se, sentir-se, gaudir-se  com a fills és la base per entendre aquest joliu “veniu” en el més endins del cor. És la quotidianitat en la relació amb Jesús, més que en el mestre que dicta lliçons. És la invitació a entrar en la seva familiaritat, el saber del cor, del ser i de l’estar en Déu.

                                               Quina delicadesa, la de Jesucrist, que ens ofereix un recer, un descans del cor, juntament amb Ell! Quina sensibilitat la de Jesús que sap que portem al cor els neguits, les fatigues, les pesantors habituals... Del que sant Agustí en dirà les inquietuds, els desficis fins i tant no els he posat definitivament en Déu que no hi ha la serenor i la pau. “El vostre millor servidor és el qui no vol escoltar de Vós el que voldria, sinó que vol fer el que de vós ha escoltat”. “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i tan nova, us he estimat ben tard! I vós éreu dintre i jo fora, i era fora on jo us cercava; m’abalançava deforme, sobre les coses boniques que féreu. Vos éreu en mi, però jo no era en vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que si Vós no existíssiu no existirien. Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa. Vau fulgir, vau resplendir i foragitàreu la meva ceguesa. Donàreu la vostra fragància i vaig aspirar-la, i ara us anhelo. Us he tastat, i ara pateixo fam i set. M’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau. Quan m’hagi adherit totalment a vós ja no patiré dolors ni treballs; la meva ànima viurà plena de Vós”. Vós sou repòs, descans. Puc posar-hi plena confiança. Em faig ressò del salma 144, llegit avui: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat. Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor. El Senyor sosté els qui estan a punt de caure, els qui han ensopegat, Ell els redreça”. Fa una proposta: feu-vos deixebles meus. No us espanteu. Parlarà de jou, del seu jou que haurem de compartir. Perquè el jou és sempre per a dos. Ell compassarà el seu pas al nostre i això donarà lleugeresa  al nostre caminar en companyia.

                                               Una vegada més he de reconèixer que és una pregària feta a la nostra mida. És Ell qui regula pesos a compartir. Si és així que Ell es digna a fer més comportable i més lleugera la càrrega, bé podré alleugerir el meu pas de si un xic ronser. Compartir jou, quina excel·lència! Tenir Jesús per company de camí, quina suavitat i qui alleugeriment!

                                               Quina sintonia hi trobo entre la senzillesa i la benaurança sobre les nets de cor! Amb aquells que han purificat la visió. Que n’han tret les adherències que l’entelen. Parlar de senzillesa és parlar de transparència. D’aquells que no amaguen res, perquè transpiren simplicitat. Es parla dels ulls de la fe. Tenen una limpidesa que no engavanya el bell mirar. El cor enfoca la realitat i la veu nua en la seva simplicitat. Són ulls que parlen de persona a persona. Que van precedits d’una suau afabilitat. Fan presència. Acollidors, d’allò més. No és gens estrany que de la benaurança dels nets de cor en diguin que veuen Déu. Traspassen tots els vels que invisibilitzen la presència de Déu.

EL MAPA DE LOS AFECTOS (PREMIO NADAL 2020) | ANA MERINO | Comprar ...                                               Llegia a La Contra de fa una dies que “el grau màxim de la intel·ligència és la bondat”. Ho crec fermament. L’evangeli en puritat és patrimoni de les persones bondadoses, amb les quals estableixes automàticament una relació de proximitat. T’hi sents bé, només per gràcia de la sola presència. Hi descobreixes acolliment, et facilita proximitat. Saps que hi és, que et respecta, que crea lligams tot seguit, espontàniament. És privilegi de pocs. Encomanen el goig de viure sense cap artificiositat. Directes, cordials. Suscitem franquesa, t’hi trobes a plaer. Et dona la sintonia de sentiments i de pensaments. No és gens estrany que siguin els millors evangelitzadors, perquè porten “unció de paraula”. El seu pensar i dir inviten a transcendència. Per això transparenten Déu. Un Déu estimat i estimable. Sospito que  un llibre darrerament premiat deu contenir un gruix d’humanitat que pot servir d’introducció a les intimitats i ultimitats dels seus lectors. Llegir aquest llibre: El mapa dels afectes de Ana Merino estimo que deu ser com una introducció a la benaurança del viure. Per l’entrevista “entreveig” que pot ser com un regal Premi Nadal 2020. Ja m’ho direu. Tant de bo l’encertem jo per recomanar-lo i tu per gaudir-lo.

P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XIV de durant l’any, 5 de juliol del 2020.  Sabadell