HEU REVELAT
ALS SENZILLS ELS
MISTERIS DEL REGNE
Joiosament,
encara estem sota aquest epígraf per poder entendre els misteris del Regne, cas
que siguem senzills! El tenim com encapçalament de l’evangeli d’avui, la
paràbola del jull barrejat amb el gra de blat. És el verset que explicita com
hem d’entendre l’evangeli. Això ens portarà a una lectura -des de Crist- del
que significa l’home madur en els aspectes bàsics de moralitat i com ens hem de
veure afrontant el tema del bé i del mal en la doble dimensió: personal i
social. La nostra saviesa o és cristiana o no serà la nostra. N’hi ha de
múltiples, segons siguin els fonaments sobre els què se sostenen els seus
criteris ètics. És en Crist que el nostre creixement i maduresa ens ha
de donar les característiques de persona èticament evolucionada. Ja durant la
setmana anterior hem pregat així: “Oh Déu que feu veure als esgarriats la llum
de la vostra veritat; concediu als qui es professen
cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir
el que li escau”. La nostra saviesa, el nostre creixement ètic té totes les
connotacions de tenir per a referent la
manera de viure i de conviure de Crist. Crist ens el presenta l’evangelista com
a “camí, veritat i vida”. Haurem d’atansar-nos a Crist que per a ensenyar-los
amb la convivència (“a estar amb Ell”) en va fer a alguns deixebles sempre
presencials i testimonis vivents de com es relacionava amb Déu-Pare i amb els
qui se li atansaven sota l’influx i sota la meravella, proclamada com a única
i com a norma de vida, de fer i de sentir i -diguem-ho-: d’estimar.
També
ens hi invita la col·lecta d’avui: “Sigueu propici als vostres servents. I
doneu-nos abundosament els dons de la gràcia; perquè fervents en la fe, en l’esperança ien la
caritat, perseverem fidels en la guarda dels vostres manaments”.
Tot
això em porta a dibuixar el concepte de persona que ens ha lliurat el concili
Vaticà II en un dels documents que per la seva importància se’n diuen Constitució: Sobre l’Església en el món
d’avui: “Què en pensa l’Església de l’home? “Creients i no creients estan
gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com
al seu centre i a la seva culminació”. “La sagrada Escriptura
ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu”, capaç de conèixer i d’estimar
el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals,
perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu. Però Déu no va crear
l’home sol, ja que des del començament “els va crear mascle i femella”. L’associació
dels quals va constituir la primera forma d’una comunió de persones.
L’home per la seva íntima natura és un ésser social, i sense relacions amb
d’altres no pot viure ni desplegar les seves qualitats. L’home, constituït per
Déu en estat de justícia, per persuasió del Maligne, ja des del començament de
la història, va abusar de la seva llibertat, alçant-se contra Déu i volent
atènyer el seu fi fora de Déu. Es descobreix inclinat també al mal i submergit
en infinitat de mals, que no poden provenir del seu Creador bo. Negant-se
sovint a reconèixer Déu com a principi seu, ha trencat també l’ordenació deguda
al seu fi últim i alhora tot el seu ordenament envers ell mateix, envers els
altres homes i envers totes les coses creades. L’home està dividit en si
mateix. Per això tota la vida dels homes, individual o col·lectiva, es
manifesta com una lluita,
i per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les
tenebres. Més encara, l’home es veu incapaç de resistir eficaçment per si
mateix els atacs del mal, talment que cadascú se sent com lligat amb
cadenes. Però el Senyor mateix va venir per alliberar i enfortir l’home,
renovant-lo interiorment. El pecat empetiteix l’home, allunyant-lo de la
consecució la seva plenitud. A la llum d’aquesta Revelació la vocació sublim i la misèria profunda que
els homes experimenten troben la seva última explicació. La natura
intel·lectual de la persona humana es perfecciona i s’ha de perfeccionar per la
saviesa, que atreu suaument la ment de l’home a la recerca de l’amor d’allò que
és ver i bo. Imbuït d’ella, l’home és portat a les coses invisibles per
mitjà de les visibles. En el fons de la seva consciència l’home descobreix una
llei que no es dona a si mateix, però a la qual ha d’obeir. La seva veu
l’invita sempre a estimar i a fer el bé i a evitar el mal. L’home té una llei
escrita per Déu en el seu cor, obeir la qual constitueix la seva dignitat. La
consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en
la seva intimitat. La consciència coneix d’una manera meravellosa aquella llei
que es compleix en l’amor de Déu i del proïsme. Però l’home no pot donar-se al
bé si no és lliurement. Aquesta llibertat, els nostres contemporanis la
consideren de gran importància i l’exalten amb entusiasme i amb raó. Amb tot,
sovint la fomenten de mala manera, com una llicència de poder fer qualsevol
cosa, mentre “agradi”, encara que sigui dolenta. L’autèntica llibertat és un
senyal esplèndid de la imatge divina en l’home, ja que Déu va voler “deixar
l’home a les mans del seu consell”, a fi que busqui espontàniament el seu
Creador i, adherint-se a ell, arribi lliurement a la perfecció plena i feliç.
L’home obté una gran dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions,
persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i
amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns. La llibertat de l’home, ferida
pel pecat, no pot fer plenament activa aquesta ordenació a Déu, si no és amb
l’ajuda de la gràcia de Déu.
“En
realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri
del Verb encarnat. Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del
Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la
seva vocació altíssima. Res d’estrany, doncs, que les veritats precedents
trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació. Ell és la imatge el
Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la
semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana
ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una
dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera,
s’ha unit amb tots els homes. Anyell innocent, amb la seva sang vessada
lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb sí
mateix i entre nosaltres, i ens va arrencar de la servitud del diable i del
pecat, talment que cadascú de nosaltres pot dir amb l’apòstol: el Fill de Déu “em
va estimar i es va donar a si mateix per
mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple, perquè seguim les seves
petjades, sinó que va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la
mort són santificades i prenen un nou sentit”. El cristià, fet semblant a la
imatge del Fill, rep les primícies de l’Esperit amb les quals es fa capaç de
complir la nova llei de l’amor. Certament assetgen el cristià la necessitat i
el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins sofrir la
mort; però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist anirà a
l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Donat que Crist va
morir per tots (Rom 8, 32) i que l’última vocació de l’home és veritablement
una sola, és a dir divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la
possibilitat d’associar-se a aquest misteri pasqual. Tal és i tan gran el
misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació
cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de
la mort, que, fora del seu Evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va
destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en
el Fill, clamem en l’Esperit : Abbà, Pare”.
“Incorporats
al Crist pel baptisme, els cristians són morts al pecat, però vius per a Déu en
Jesucrist, i així participem en la vida del Ressuscitat. Seguint el Crist i en
unió amb Ell, els cristians podem ser “imitadors de Déu com a fills estimats, i
comportar-se en caritat (Ef 5, 1), bo i conformant els seus pensaments, les
seves paraules i les seves accions als mateixos “sentiments que tingué
Jesucrist” i seguint els seus exemples”. (Catecisme de l’Església Catòlica, núm
1694) La vida del cristià és fonamentalment una lluita contra el mal, ja
sigui dins seu amb les passions i temptacions, ja sigui en favor de la
justícia, contra les desigualtats, en favor de la pau i en l’exercici de la
no-violència, i amb actituds de benvolença i de misericòrdia. Posa bé, on hi
hagi mal; dona valor primordial a la civilització de l’amor, de la gratuïtat i
del perdó i de l’accció de gràcies a la “gràcia”, per la qual “vivim, ens movem
i som”. I tot per Crist, en Ell i amb Ell”. No oblidem que en el Parenostre
conscients de la nostra debilitat i poquesa preguem: “No permeteu que nosaltres
caiguem a la temptació ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén
Diumenge
XVI de durant l’any, 19 de juliol del 2020.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada