diumenge, 19 de juliol del 2020

Homilia del diumenge 19/07/2020


HEU  REVELAT  ALS  SENZILLS  ELS  MISTERIS  DEL  REGNE

                                               Joiosament, encara estem sota aquest epígraf per poder entendre els misteris del Regne, cas que siguem senzills! El tenim com encapçalament de l’evangeli d’avui, la paràbola del jull barrejat amb el gra de blat. És el verset que explicita com hem d’entendre l’evangeli. Això ens portarà a una lectura -des de Crist- del que significa l’home madur en els aspectes bàsics de moralitat i com ens hem de veure afrontant el tema del bé i del mal en la doble dimensió: personal i social. La nostra saviesa o és cristiana o no serà la nostra. N’hi ha de múltiples, segons siguin els fonaments sobre els què se sostenen els seus criteris ètics. És en Crist que el nostre creixement i maduresa ens ha de donar les característiques de persona èticament evolucionada. Ja durant la setmana anterior hem pregat així: “Oh Déu que feu veure als esgarriats la llum de la vostra veritat; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”. La nostra saviesa, el nostre creixement ètic té totes les connotacions de tenir per a referent la manera de viure i de conviure de Crist. Crist ens el presenta l’evangelista com a “camí, veritat i vida”. Haurem d’atansar-nos a Crist que per a ensenyar-los amb la convivència (“a estar amb Ell”) en va fer a alguns deixebles sempre presencials i testimonis vivents de com es relacionava amb Déu-Pare i amb els qui se li atansaven sota l’influx i sota la meravella, proclamada com a única i com a norma de vida, de fer i de sentir i -diguem-ho-: d’estimar.

                                               També ens hi invita la col·lecta d’avui: “Sigueu propici als vostres servents. I doneu-nos abundosament els dons de la gràcia; perquè fervents en la fe, en l’esperança ien la caritat, perseverem fidels en la guarda dels vostres manaments”.

                                               Tot això em porta a dibuixar el concepte de persona que ens ha lliurat el concili Vaticà II en un dels documents que per la seva importància se’n diuen Constitució: Sobre l’Església en el món d’avui: “Què en pensa l’Església de l’home? “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació”. “La sagrada Escriptura ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu”, capaç de conèixer i d’estimar el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals, perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu. Però Déu no va crear l’home sol, ja que des del començament “els va crear mascle i femella”. L’associació dels quals va constituir la primera forma d’una comunió de persones. L’home per la seva íntima natura és un ésser social, i sense relacions amb d’altres no pot viure ni desplegar les seves qualitats. L’home, constituït per Déu en estat de justícia, per persuasió del Maligne, ja des del començament de la història, va abusar de la seva llibertat, alçant-se contra Déu i volent atènyer el seu fi fora de Déu. Es descobreix inclinat també al mal i submergit en infinitat de mals, que no poden provenir del seu Creador bo. Negant-se sovint a reconèixer Déu com a principi seu, ha trencat també l’ordenació deguda al seu fi últim i alhora tot el seu ordenament envers ell mateix, envers els altres homes i envers totes les coses creades. L’home està dividit en si mateix. Per això tota la vida dels homes, individual o col·lectiva, es manifesta com una lluita, i per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. Més encara, l’home es veu incapaç de resistir eficaçment per si mateix els atacs del mal, talment que cadascú se sent com lligat amb cadenes. Però el Senyor mateix va venir per alliberar i enfortir l’home, renovant-lo interiorment. El pecat empetiteix l’home, allunyant-lo de la consecució la seva plenitud. A la llum d’aquesta Revelació la vocació sublim i la misèria profunda que els homes experimenten troben la seva última explicació. La natura intel·lectual de la persona humana es perfecciona i s’ha de perfeccionar per la saviesa, que atreu suaument la ment de l’home a la recerca de l’amor d’allò que és ver i bo. Imbuït d’ella, l’home és portat a les coses invisibles per mitjà de les visibles. En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dona a si mateix, però a la qual ha d’obeir. La seva veu l’invita sempre a estimar i a fer el bé i a evitar el mal. L’home té una llei escrita per Déu en el seu cor, obeir la qual constitueix la seva dignitat. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba  tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. La consciència coneix d’una manera meravellosa aquella llei que es compleix en l’amor de Déu i del proïsme. Però l’home no pot donar-se al bé si no és lliurement. Aquesta llibertat, els nostres contemporanis la consideren de gran importància i l’exalten amb entusiasme i amb raó. Amb tot, sovint la fomenten de mala manera, com una llicència de poder fer qualsevol cosa, mentre “agradi”, encara que sigui dolenta. L’autèntica llibertat és un senyal esplèndid de la imatge divina en l’home, ja que Déu va voler “deixar l’home a les mans del seu consell”, a fi que busqui espontàniament el seu Creador i, adherint-se a ell, arribi lliurement a la perfecció plena i feliç. L’home obté una gran dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns. La llibertat de l’home, ferida pel pecat, no pot fer plenament activa aquesta ordenació a Déu, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu.

                                    “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res d’estrany, doncs, que les veritats precedents trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació. Ell és la imatge el Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes. Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb sí mateix i entre nosaltres, i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascú de nosaltres pot dir amb l’apòstol: el Fill de Déu “em va estimar i es va donar  a si mateix per mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple, perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, rep les primícies de l’Esperit amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins sofrir la mort; però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Donat que Crist va morir per tots (Rom 8, 32) i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat d’associar-se a aquest misteri pasqual. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora del seu Evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit : Abbà, Pare”.

                                               “Incorporats al Crist pel baptisme, els cristians són morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist, i així participem en la vida del Ressuscitat. Seguint el Crist i en unió amb Ell, els cristians podem ser “imitadors de Déu com a fills estimats, i comportar-se en caritat (Ef 5, 1), bo i conformant els seus pensaments, les seves paraules i les seves accions als mateixos “sentiments que tingué Jesucrist” i seguint els seus exemples”. (Catecisme de l’Església Catòlica, núm 1694) La vida del cristià és fonamentalment una lluita contra el mal, ja sigui dins seu amb les passions i temptacions, ja sigui en favor de la justícia, contra les desigualtats, en favor de la pau i en l’exercici de la no-violència, i amb actituds de benvolença i de misericòrdia. Posa bé, on hi hagi mal; dona valor primordial a la civilització de l’amor, de la gratuïtat i del perdó i de l’accció de gràcies a la “gràcia”, per la qual “vivim, ens movem i som”. I tot per Crist, en Ell i amb Ell”. No oblidem que en el Parenostre conscients de la nostra debilitat i poquesa preguem: “No permeteu que nosaltres caiguem a la temptació ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén

P. Josep Mª Balcells 
Diumenge XVI de durant l’any, 19 de juliol del 2020.  Sabadell