LA “MEVA”
PARÀBOLA DINS LA
GRAN PARÀBOLA
“La
paràbola del Sembrador”. Estem davant d’una narració moltes vegades escoltada,
llegida, sentida predicar, en la què fàcilment agermanem escenari, narrador i
la cosa narrada. És una escena que evocant l’imaginari de qualsevol dels
oients, cadascú el viu imaginativament fent lleva d’escenes vistes potser
viscudes en moments de la nostra infància... Ens és fàcil fer el salt a
significacions més elevades. Fàcil és la identificació entre sembrador, llavor i
l’última veritat de tot plegat.
“S’assembla a...” és el denominador comú de totes les paràboles. És el Regne de Déu que s’obre pas en el cor
dels oients. Cadascú en farà la interpretació d’acord amb la vivència de Déu
que té en aquell moment.
Per
a nosaltres ja entrenats a aquesta mena de relat ens serà fàcil de reconèixer
que el Sembrador paradigmàtic o el vertader predicador més enllà de qui el
pugui representar és i serà sempre Jesús. La llavor que fa voleiar és la seva
Paraula (i tot Ell en ella) i el camp sóc jo mateix. L’eficàcia de la sembra
està en els “condicionants” que actuen com a braços i mans acollidors per
personalitzar l’”apetibilitat” de la terra que pot agombolar la sement, aquest
misteriós tresor de vida...
No
seguiré les eventualitats narrades al fil de l’acció de sembrar. Jo em veuré
centrat en les circumstancies personals que actuen com a concrets
“condicionants” per a l’èxit del propòsit de qui escampa la llavor. La
fertilitat està condicionada per la terra que acull. Gairebé es podria dir que
un pot condicionar l’eficàcia mateixa de la germinació. Fins que qualsevol gra
de blat no hagi fet el seu procés vital, no es pot assegurar un feliç resultat
de vida, de qualitat de vida.
Cadascú
fa el “propi relat” dins de les coordenades del “relat global”. Quant de gra es
perd pel camí evolutiu: terra, humitat, sol, serena, vent i més elements que
propicien un desenvolupament reeixit! El propi relat dibuixa una pròpia i
personal paràbola dins de la gran paràbola.
Condicionants
per a la Paraula de Déu: anunci concret del Regne de Déu que es pot obrir
pas en un mateix. On se sembra? Com
s’acull? Com fa el procés de creixement? Què hi poso? Què no hi podré posar per
la situació en què m’arriba o no m’arriba la Paraula?
On
trobo la Paraula? Jo sé que no sempre estic en mode “acollidor”. Lamentablement
he de confessar que estic absent en molts i molts moments... Ja Isaïes es
lamentava de l’habitual in-sensibilitat. “El cor d’aquest poble s’ha fet
insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls”. Allò d’Ezequiel:
d’un cor de pedra el substituiré per un cor de carn, vivent, acollidor. O allò
del salm 41: “Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també em deleixo
jo per Vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; quan podré
veure Déu cara a cara?”.
Posar
el cor a sensibilitat creixent i volent. Si no hi ha una determinada
determinació de “parar” la terra, l’humus del cor, tot serà en va. Quanta
llavor es perd, perquè no arriba a quallar el seu procés generatiu! Cal sortir
com a camp estès al pas del sembrador. Tot s’ha de mobilitzar. Hi ha d’haver un
fecund “encontre” entre llavor i sí que acull. Les “pre-disposicions” semblen
tan necessàries com la pròpia llavor. Disponibilitat: confluència entre temps
de sembra i terreny disposat a acollir. L’acolliment no ha de ser únicament en
el moment de la sembra, sinó durant el procés generatiu. És un acolliment
permanent. Aquí ja se’ns han trencat els límits inicials del relat evangèlic.
Ara és l’estil de vida, és la determinació de romandre oberts a la Paraula de
Déu. No és sols el moment de rebre; és el Momentum de gràcia, portada endavant
fins i tant no hi hagi fruit sereny, acomplert. Seria acompanyar el fil del
moment, fer-lo perdurable, sostingut.
Moments de Paraula:
-
Silenciar els sorolls que ens envolten. Insonoritzar l’ambient on em trobo.
- Pacificar el cor. Treure’n
sentiments o emocions negatius. Estar en pau, res més.
-
Estovar el terreny del cor, esterrossar-lo, aplanar, esponjar,
permeabilitzar-lo.
- Cercar quietud exterior, i fer-la
entrar “jo endins”. Aquietament: “dejéme y olvidéme”.
- Deixar uns moments de no fer res,
tenint-ne consciència. No moltes coses, sinó la qualitat del fer
-
Tancar suaument els ulls, mantenint-los així uns moments distesos.
-
Respirar compassadament: inspiracions i expiracions llargues, no forçades.
-
Sentir la pròpia presència. Fer-ne actes sostinguts.
-
Estar on estàs, ser-hi a fondo. Empatitzar fàcilment.
- Prendre a les mans “a bíblia
oberta” un passatge on t’hi trobis bé: un salm, una pregària senzilla. I
brodar-la una i altra vegada, sense presses, no per aprendre, sinó per descansar-t’hi.
Repetició sense més, espaiadament.
-
Mirar endins i deixar-te mirar per Déu. Visites per “estar només”.
- Memoritzar un passatge ungit i
repetir-lo espaiadament. Curt, fàcilment repetitiu.
- Pensar en la bellesa d’un
paisatge, d’una flor, d’un celatge: deixar que si t’hi endormisquin o se
n’arborin els ulls.
-
Cerca sorprendre’t en la bonesa que veus o imagines. Embadaliment.
- Imagina que et fas trobadís amb
Jesús en persona, ara i aquí. I que parleu de la sembra de la Paraula en tu: de
les dificultats de mantenir-te “emparaulat”, ungit de l’Esperit Sant que habita
en tu.
- Contemplatius en l’acció. Valorar
més els moments de pregària. Com “ser” més que fer i fer i fer. Desproporció
entre “allò únic necessari” i allò simplement necessari (Maria i Marta a
Betània).
- Confiança, confiança, confiança:
és l’únic que demana el Senyor. “Només que toqués la punta de la borla, curaria”.
Un petit gest i un miracle sentit només per a tu.
-
Sempre i en tot donar gràcies per tot allò rebut i per allò a rebre que és més.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
15 de durant l’any, 12 de juliol del 2020.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada