Homilia del diumenge 12/07/2020

LA  “MEVA”  PARÀBOLA  DINS  LA  GRAN   PARÀBOLA

                                               “La paràbola del Sembrador”. Estem davant d’una narració moltes vegades escoltada, llegida, sentida predicar, en la què fàcilment agermanem escenari, narrador i la cosa narrada. És una escena que evocant l’imaginari de qualsevol dels oients, cadascú el viu imaginativament fent lleva d’escenes vistes potser viscudes en moments de la nostra infància... Ens és fàcil fer el salt a significacions més elevades. Fàcil és la identificació entre sembrador, llavor i l’última  veritat de tot plegat. “S’assembla a...” és el denominador comú de totes les paràboles. És el Regne de Déu que s’obre pas en el cor dels oients. Cadascú en farà la interpretació d’acord amb la vivència de Déu que té en aquell moment.

                                               Per a nosaltres ja entrenats a aquesta mena de relat ens serà fàcil de reconèixer que el Sembrador paradigmàtic o el vertader predicador més enllà de qui el pugui representar és i serà sempre Jesús. La llavor que fa voleiar és la seva Paraula (i tot Ell en ella) i el camp sóc jo mateix. L’eficàcia de la sembra està en els “condicionants” que actuen com a braços i mans acollidors per personalitzar l’”apetibilitat” de la terra que pot agombolar la sement, aquest misteriós tresor de vida...

                                               No seguiré les eventualitats narrades al fil de l’acció de sembrar. Jo em veuré centrat en les circumstancies personals que actuen com a concrets “condicionants” per a l’èxit del propòsit de qui escampa la llavor. La fertilitat està condicionada per la terra que acull. Gairebé es podria dir que un pot condicionar l’eficàcia mateixa de la germinació. Fins que qualsevol gra de blat no hagi fet el seu procés vital, no es pot assegurar un feliç resultat de vida, de qualitat de vida.

                                               Cadascú fa el “propi relat” dins de les coordenades del “relat global”. Quant de gra es perd pel camí evolutiu: terra, humitat, sol, serena, vent i més elements que propicien un desenvolupament reeixit! El propi relat dibuixa una pròpia i personal paràbola dins de la gran paràbola.

                                               Condicionants per a la Paraula de Déu: anunci concret del Regne de Déu que es pot obrir pas  en un mateix. On se sembra? Com s’acull? Com fa el procés de creixement? Què hi poso? Què no hi podré posar per la situació en què m’arriba o no m’arriba la Paraula?

                                               On trobo la Paraula? Jo sé que no sempre estic en mode “acollidor”. Lamentablement he de confessar que estic absent en molts i molts moments... Ja Isaïes es lamentava de l’habitual in-sensibilitat. “El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls”. Allò d’Ezequiel: d’un cor de pedra el substituiré per un cor de carn, vivent, acollidor. O allò del salm 41: “Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també em deleixo jo per Vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; quan podré veure Déu cara a cara?”.

                                               Posar el cor a sensibilitat creixent i volent. Si no hi ha una determinada determinació de “parar” la terra, l’humus del cor, tot serà en va. Quanta llavor es perd, perquè no arriba a quallar el seu procés generatiu! Cal sortir com a camp estès al pas del sembrador. Tot s’ha de mobilitzar. Hi ha d’haver un fecund “encontre” entre llavor i sí que acull. Les “pre-disposicions” semblen tan necessàries com la pròpia llavor. Disponibilitat: confluència entre temps de sembra i terreny disposat a acollir. L’acolliment no ha de ser únicament en el moment de la sembra, sinó durant el procés generatiu. És un acolliment permanent. Aquí ja se’ns han trencat els límits inicials del relat evangèlic. Ara és l’estil de vida, és la determinació de romandre oberts a la Paraula de Déu. No és sols el moment de rebre; és el Momentum de gràcia, portada endavant fins i tant no hi hagi fruit sereny, acomplert. Seria acompanyar el fil del moment, fer-lo perdurable, sostingut.

                                               Moments de Paraula:

            - Silenciar els sorolls que ens envolten. Insonoritzar l’ambient on em trobo.

            - Pacificar el cor. Treure’n sentiments o emocions negatius. Estar en pau, res més.

            - Estovar el terreny del cor, esterrossar-lo, aplanar, esponjar, permeabilitzar-lo.

            - Cercar quietud exterior, i fer-la entrar “jo endins”. Aquietament: “dejéme y olvidéme”.

            - Deixar uns moments de no fer res, tenint-ne consciència. No moltes coses, sinó la qualitat del fer

            - Tancar suaument els ulls, mantenint-los així uns moments distesos.

            - Respirar compassadament: inspiracions i expiracions llargues, no forçades.

            - Sentir la pròpia presència. Fer-ne actes sostinguts.

            - Estar on estàs, ser-hi a fondo. Empatitzar fàcilment.

            - Prendre a les mans “a bíblia oberta” un passatge on t’hi trobis bé: un salm, una pregària senzilla. I brodar-la una i altra vegada, sense presses, no per aprendre, sinó per descansar-t’hi. Repetició sense més, espaiadament.

            - Mirar endins i deixar-te mirar per Déu. Visites per “estar només”.

            - Memoritzar un passatge ungit i repetir-lo espaiadament. Curt, fàcilment repetitiu.

            - Pensar en la bellesa d’un paisatge, d’una flor, d’un celatge: deixar que si t’hi endormisquin o se n’arborin els ulls.

            - Cerca sorprendre’t en la bonesa que veus o imagines. Embadaliment.

            - Imagina que et fas trobadís amb Jesús en persona, ara i aquí. I que parleu de la sembra de la Paraula en tu: de les dificultats de mantenir-te “emparaulat”, ungit de l’Esperit Sant que habita en tu.

            - Contemplatius en l’acció. Valorar més els moments de pregària. Com “ser” més que fer i fer i fer. Desproporció entre “allò únic necessari” i allò simplement necessari (Maria i Marta a Betània).

            - Confiança, confiança, confiança: és l’únic que demana el Senyor. “Només que toqués la punta de la borla, curaria”. Un petit gest i un miracle sentit només per a tu.

            - Sempre i en tot donar gràcies per tot allò rebut i per allò a rebre que és més.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge 15 de durant l’any, 12 de juliol del 2020.   Sabadell