De
l’Èxode hem après la moral de l’AT que conforma el que seria la saviesa jueva.
Bé podríem fer referència, en aquest sentit, als llibres que responen a aquest
apel·latiu, anomenats sapiencials. Citaríem en primer lloc el que porta el
títol explícit de “Saviesa”, gairebé coetani a l’inici de l’era cristiana,
datat entre els anys 50 – 30 abans de Crist. L’autor viu en un ambient pagà,
escrit però per un jueu, reformula els criteris sobre la felicitat, segons les
normes que es deduïen del Decàleg (primera lectura). Jesús en el Sermó de la Muntanya,
sense negar-los, els aprofundirà amb aquell “Se us ha dit, Jo us dic”, portant
els manaments a interpretacions noves, més profundes i més plenes de densitat i
de sentit... Aquí rau la saviesa cristiana! Atenció!
Pau
entra de ple (en la segona lectura) en la confrontació que fan tant jueus com
pagans; ambdós demanen prodigis i saviesa, que en Crist en Creu suposen escàndol per als jueus i absurd
per als grecs. ¡Què n’és de difícil de
saber entreveure l’entrellat de la saviesa cristiana, que inclou l’aparent
contradicció de la passió i mort de Jesús. El concepte evangèlic de saviesa
serà difícil de concebre’l àdhuc per als mateixos apòstols, que només se’n
faran sabedors i experimentadors quan l’Esperit Sant els obrirà els ulls de la fe. Encara avui ens
costa tant i també ens hi entrebanquem
nosaltres. Això dóna raó a l’expressió de Jesús, preconcebuda després
d’anys de veure com anava la comprensió de les “seves coses”, comentant al final
del relat de l’evangeli, com no ho feia massa sovint, veient la incredulitat
dels mestres de la Llei que se senten més que ofesos, indignats, en dir Jesús
que ja poden destruir el santuari (el Temple de la seva vida) que li donarà un
final inesperat i no entès per ells: la novetat sempre nova de la seva resurrecció. El Temple (la Torà) serà reemplaçada
pel temple de la seva Persona.
Afegim-hi
Diuen que el fil de
l’evolució es detura, de moment, en els “homo
sapiens”. Res més lluny de la realitat. És saviesa, des de Sòcrates, que
“no sabem (de sapere, sapiència) que no sabem” i menys en les coses de
l’esperit . I quan arribem a descobrir-ho, aleshores comencem a atènyer el
grau més alt de saviesa humana, que es condensa en això: en
el fet de “saber que no sabem”. Eudald Carbonell que ha fet arqueologia humana,
ha escrit que “Encara no som humans” I qui pensa i sent una mica en profunditat
arriba a dir que en els aspectes més humans (els valors o virtuts) estem en un
procés invers d’anar a menys. Ens estem deshumanitzant! En Joan Rigol en
l’escrit: “Reptes dels cristians en la societat d’avui” contraposa els avenços
científics i sobretot els tecnològics a una pèrdua del valors humans. I en fa
un seguit:
·
L’actual crisi econòmica ha generalitzat
encara més un sentiment d’inseguretat i de por al futur personal, fills, en
part, del nostre progrés material. ¿A quin preu?
·
L’immediatisme: voler-ho tot a tota costa;
passar-s’ho el més bé possible, oblidant però els qui no tenen el necessari
(els “30 minuts” últims, que encongien l’ànima amb les escenes reals d’aquests un
de cada quatre de nens que viuen en la pobresa i la fam).
·
L’economisme: que de persones o ciutadans ens
transmuten en productors (això els que tenen el privilegi de poder
treballar) i en consumidors (els que s’ho poden permetre, oblidant els altres,
gent pobra, ¡pobra gent!”).
·
La banalitat: devoradors d’espectacle (ai,
quanta gasòfia ens corromp l’esperit!; les “males companyies virtuals”; gaudir
primer que pensar...)
·
La política , salvant allò minvat que s’ha de
salvar, bo i reconeixent la noblesa d’uns quants. ¡Quin panorama, Déu meu! Quin
desafecte per la política!
·
L’oci com a escapisme, alimentant “neures”.
¡Quina saviesa que es gasta, avui dia!
¿No
ens ha passat pel cap i pel cor, a voltes, que ens hi trobem incòmodes amb
moltes situacions d’avui dia? Hi ha un cert escepticisme rampant i el desig de
retrobar una via nova, humana i no diguem evangèlica cap a la humanització,
potenciada pels reclams de l’evangeli.
Moltes
vegades no som gaire millors que els nostres contemporanis, però en moments de
lucidesa evangèlica somiem en altres motivacions i en la recerca de nous sentits
del nostre viure i conviure. Som moments esperançats!
¿No
hem experimentat sovint la nostra feblesa humana i cristiana? “Escolteu la
nostra humil confessió. Ens sentim afeixugats per la nostra consciència i
demanem accés a viure més sàviament: que ens vegem alleujats per la vostra
misericòrdia” (Col·lecta).
Desvetlla’t,
tu que fas una becaina massa llarga i satisfeta! Obriu-nos els ulls a noves
clarícies per viure modestament i contingudament més propers a la saviesa. Obrim el resclosit
del nostre ambient i deixem entrar els raigs de saber sentir, d’amarar-nos-en
del que pugui rescatar aquests llocs foscos omplint-los de la llum de
l’evangeli. Avui es porta la “llibertat” com un dret no com un deure!
Recordem
la invitació (en aparença absurda, àdhuc escandalosa) de Crist que puja cap a
Jerusalem on sap, a l’avançada, que les “coses” aniran de mal borràs i que es
dispersaran els íntims per por d’acompanyar el Mestre de la Saviesa Divina.
¿Què farem nosaltres? No gallegem que encara seria pitjor, com li va succeir a
tot un Pere! Avancem aquestes lliçons de saviesa del Crist, per tal de que la
nostra quaresma s’encari finalment vers la Pasqua, punt final d’una vida de
passió d’un Jesucrist no entès pels seus i blasmat pels altres. No convertim
las casa de Déu en cova de lladres i demanem a Déu, que tot ho sap perquè tot
ho estima, que ens doni llum i sal en el nostre viure, perquè ens regali la
“saviesa del cor” que no la donen els anys, sinó la creixent consonància amb la
saviesa de Jesús i del seu evangeli. A notar que Francesc ens diu que a
l’evangeli pur i simple s’hi adiu sempre el goig, fruit de l’Esperit
Sant.
La
nostra destinació en el pelegrinatge del viure és la felicitat en Jesucrist,
acceptant la reiterada invitació que ens fa: “Si algú (si tu, jo) vol
(-eu) venir amb mi, que et neguis a tu mateix” (ai, els
egos!); que cada dia, no dia per altre (“passar per barrancs tenebrosos
i no tenir por”; tenir-ho present sobretot quan la vida “pica”); prengui
(vagi intentant-ho de mica en mica), la seva creu (símbol de les
càrregues feixugues, mai però tan aclaparadores com les del Mestre); Vine
(en un atansament progressiu fins a arribar a l’amistat i la familiaritat amb
Jesús); i segueix-me (a les
verdes... i també a les madures). Senyor desvetlleu els nostres sentits i feu
el miracle de saber-vos seguir amb fortalesa sempre, i amb goig, quan sigui
possible...
Recollim
el desig de Pere Casaldàliga de fer realitat “la humanització de la humanitat,
a partir dels propers”. Per als llegidors faríeu bé de llegir “La saviesa d’un
pobre” sobre certs passatges de la vida de sant Francesc. Siguem savis savi(s).
És tota una altra vida: Benaurats de les benaurances, oidà!
P.Josep Mª Balcells.
Diumenge III de
quaresma, 8 de març del 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada