ENSENYEU-NOS A PREGAR
“Quan
Jesús prega, ja només veient-lo pregar, ja ens n’ensenya”. Els deixebles
l’havien vist pregar sigui les pregàries rituals del seu poble i moltes més a
nivell personal que acostumava a fer-ho en llocs separats. Els evangelis ens en
donen notícia com d’una habitud a hores del vespre o de bon matí. Sense
l’oració personal sobretot, no podríem entendre la vida de Jesús. Era talment
com la respiració del seu viure i conviure. Jesús tenia consciència del sentit
i missió que portava a terme com una comanda a realitzar. Quantes vegades només
alçant els ulls al cel ja omplia de significació tot el que feia. La seva
pregària tenia la gràcia de l’espontaneïtat. Veure la naturalesa, atansar-se a
les necessitats del poble, compadir-se, sentir la comunió amb el creat, tot era
u en Ell. Sempre hi havia una referència joiosa al Pare. L’apel·lació íntima a
la Paternitat-Maternitat del seu Pare era la marca d’identitat de la seva
oració i, en conseqüència ho és també de l’Església, Esposa de Crist. De tantes
vegades que li havien sentit dir en l’expressió familiar d’”Abbà” la
consignaren en els seus relats. Ningú que no fos Ell mateix no s’hauria atrevit
a anomenar a Déu amb una expressió tan íntima i tan propera a la relació que
mantenia amb Déu, el seu Pare. Fou la gran novetat de l’Evangeli! A l’Antic
Testament hi ha aquesta expressió solament en 22 vegades, però sense la
familiaritat de què ve envoltada com de perfum de casa, de relació estimada en
les 254 vegades que poden recensionar-se en el Nou Testament! D’aquestes en
trobem 170 en els evangelis, singularment 109 en l’evangeli de Joan. Jesús ho
dirà més d’una i moltes vegades del Pare, de qui se sent veritablement el seu
Fill. Mai se sent sol. La relació familiar la sentirà des del principi. Així ho
deixa entendre en aquell passatge desconcertant de la resposta que dona a Maria
i a Josep quan als dotze anys es queda a Jerusalem i trobat entre els mestres
de la Llei, fent preguntes i donant respostes: “No sabíeu que jo he d’estar en
les coses del meu Pare”. Evidentment els seus pares no van entendre res. Tenia
dotze anys que és segons les lleis del seu poble el començament de la majoria
d’edat. Maria meditava aquesta trasbalsadora resposta i és possible que la
relacionés amb la predicció del vell Simeó a les primeries en ser presentat al
Temple... La segona vegada és en el Baptisme. Ho narren així: “Tot el poble es
feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava el cel s’obrí, i
l’Esperit Sant baixà cap a Ell en forma visible, com un colom, i una veu digué
des del cel: -Tu ets el meu Fill, el meu Estimat; en tu m’he complagut”, que es
tornarà a succeir en la muntanya de la transfiguració”.
Després
del retorn de la missió dels setanta dos deixebles té lloc l’oració fonamental on es dirigirà a Déu com al seu Pare. En
aquesta breu oració surt ben cinc vegades la denominació íntima i festiva de
Pare que faríem bé de prendre-la com a la nostra pròpia oració, que ens identifica
juntament amb Jesús com a fills en el Fill, que dirà sovint Pau en les seves
cartes: És en Lluc: “Jesús ple de la joia l’Esperit Sant. Digué: -T’enalteixo,
Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills els misteris del Regne que has amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut
de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el
Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d’aquells
a qui el Fill ho vol revelar. Després va girar cap als deixebles i, a part, els
digué: -Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que
molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho
veieren i sentir el que vosaltres sentiu i no ho sentiren”. Ja sabeu que hi ha
escenes que són narrades per altres evangelistes i ara m’abelleix de buscar el
passatge paral·lel en Mateu. És tot igual però canvia el “Feliços” i afegeix:
“Veniu a Mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i Jo us faré reposar. Accepteu el meu jou , feu-vos
deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el
meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera”. Jo veig aquí tot l’Evangeli i la
seva missió que ens agermana amb Jesús, per qui hom té accés al Pare i que
podem fruir d’aquesta família que som els cristians... Fills amb Jesús i en
comunió amb el Pare i en Esperit.
Al
requeriment d’un dels deixebles que els ensenyés a pregar, Jesús respon a
l’apel·latiu de Pare. Això donarà
lloc a dues versions sobre el Parenostre, en la que és de Mateu que l’inclou al
Sermó de la Muntanya i que és una mica més complerta però que són de continguts
pràcticament iguals. Precisament la de Mateu és la que ha prevalgut en la
litúrgia i en la pregària personal. El paper de formularis és molt temptador
car porta a una possible rutinització que pot esmorteir la vivència del seu
contingut i, per tant, del valor d’oració distintiva del cristià.
La primera part és la dirigida més directament al Pare com a lloança del seu
Nom, proclamació del Regne de Déu que fou l’anunci de la Nona Nova de Jesús i
de voler compartir la voluntat divina en tota ocasió, en la joia i en els
destret. A la segona part demanem el pa de cada dia. La subsistència material i
l’espiritual, social i demanem de saber perdonar i que ens deslliuri de caure
en temptacions de tots tipus. Essent la pregària fonamental i fonamentadora es
prega tres vegades en la pregària pública: en l’Eucaristia i a Laudes i Vespres
cada dia. A tots ens arriba per ser la pregària oficial de l’Església i faríem
bé d’embolcallar-la del context millor que seria obrir-nos als capítols 13 a 17
de Joan i així s’enriquiria de Paraula de Déu i en seria molt freqüentment
estímul per obrir-la al concret de la vida de cada dia. Penso que podríem
elevar-la a la condició de lloança, adoració, acció de gràcies amb aquelles
expressions de l’himne de Glòria: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us
glorifiquem us donem gràcies per la vostra immensa Glòria!”
Us aconsellem que no es perdi mai el text de l’Aclamació que avui té una significació ben apropiada a tot el context de l’evangeli: “Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills i que ens fa cridar: “Abbà. Pare-Mare”. A l’evangeli se’ns invita a “Demanar segons el beneplàcit del Pare, a cercar i a trucar al Cor de Jesús i de la seva Mare que és bona “Segona” de la casa del seu Fill. “El vostre Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li demanen”. En el llibret “El Parenostre” d’Agustí Borrell trobareu una sucosa introducció, bíblica: formació permanent!. Col·lecció Emaús 35.
Ah, i la
Col·lecta: “Oh Déu, origen de tot
bé, font de tota santedat, i protector dels qui esperen en Vós; sigueu
misericordiós amb nosaltres, perquè, guiats i governats per Vós,
de tal manera usem dels béns
temporals, que no perdem els eterns”.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XVII de durant l’any, 24 de juliol de 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada