diumenge, 31 de juliol del 2022

Homilia del diumenge 31/07/2022

                              FELIÇOS  ELS  POBRES  EN  L’ESPERIT

                                               Sempre que ens plantegem -des de l’Evangeli- el tema de la pobresa, en realitat i en el fons el que ens plantegem és sobre la identitat mateixa de l’Església, més encara en la situació en què avui viuen infinitat de persones en pobresa, alguns extrema! El papa Francesc ja des del principi del seu pontificat va proclamar el sant i senya de la seva actuació, invitant-nos a fer-lo nostre: “Una Església pobra i per als pobres”. El problema nostre per enfocar aquest tema sagnant és que com que és d’abast universal i estructural ens podem quedar de braços caiguts, només recollint les dades opriments com notícies d’actualitat i moltes d’elles de països llunyans que ens commouen, però no sempre ens mouen a donar una mà en els pobres que estan ben a prop nostre, a vista descarnada, moltes vegades impactant. Jesús digué: “De pobres sempre en tindreu a l’abast”. Els organismes oficials no poden amagar que s’està produint una acceleració de la pobresa a nivell mundial. Aquí a casa nostra –no tinc ara a mà les dades- els pobres voregen un terç de la població, entre els qui literalment no tenen el necessari, els mínims vitals i els qui han de fer mans i mànigues per no caure en el bucle de la pobresa funcional. Això escandalitza les persones que tenen una afinada sensibilitat social i que ens donen tocs d’alerta per tal de que no caiguem en la insensibilitat i en la indiferència o en tancar els ulls o en vorejar-los com feien els clergues en la paràbola del bon samarità. Sempre de flagrant actualitat uns i altres.

                                               Tot això em venta sacsejades i em colpeja tenint a redós de la vista i en lectures de salvatge actualitat. No hi ha dia en què no apareguin a la premsa, radio i televisió notícies, fotografies de situacions que esgarrifen.    Que si el gra parat, bloquejat, si no malmès, als ports ucraïnesos de la Mar Morta i  amb una Àfrica desnonada per sequeres, dictadures sense el pa nostre! (de tots) de cada dia. I la cistella de la compra als nostres mateixos mercats que puja, dia sí, dia també. Aviat inaccessible

                                               Tots els documents i intervencions múltiples del papa Francesc van en aquella divisa dels inicis seus a Roma. Sembla un veritable seguidor de les evangèliques benaurances, la primera de les quals és “feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne dels cels, fent que el Regne de Déu (pau, fraternitat, justícia) el cerquem aquí a la nostra terra, en els nostres veïns, en aquestes perifèries (gent “malestant!”), que es barregen entre gent benestant. No podem  pas fer el longuis...

                                               Atansar-nos sense por a Cristianisme i Justícia i particularment a José Ignacio González Faus et deixa desarmat de totes les fronteres que posem als emigrants: Bielorúsia, Melilla, Lesbos, Turquia, Síria, la Banya d’Àfrica i  la Mina Pequín i les barraques o les mil pasteres, els Arms, etc. Tot un món que naufraga!

                                               He llegit darrerament –és perillós llegir segons quines lectures d’ensopec!- “Presència pública de l’Església (Fermen de fraternitat o camisa de força). Hi llegeixo: “El segle XX ha deixat darrere seu un paisatge desolat. L’actual holocaust de la pobresa, constitueix avui la mostra més desassossegadora de la complicitat entre civilització i barbàrie. Des de la perspectiva de la religió cristiana convé denunciar molt especialment la impostura idolàtrica del diner (Mammon) i la violència sacrificial. La majoria de la població mundial fa el paper de boc emissari que permet el benestar de la minoria que viu en l’opulència. Les víctimes no són només els que ja han mort i els éssers espectrals, prostrats en paratges d’ombres de la mort (cf. Mt 4, 16), sinó també els encara no nascuts per trobar-se des de sempre obligats a habitar en aquests mateixos llocs. L’exclusió i segregació de mes de dos mil cinc-cents milions d’éssers humans per causa de la fam, de la sida, de les guerres, de l’atur, del mercat únic i distorsionador que passa per ser lliure, ens recorda que som part d’una cultura parricida, filiacida i fratricida, on la sang de l’altre es comptabilitza simplement en pèrdues”. “L’holocaust de la pobresa i l’ordre internacional que el manté són un desafiament permanent a la tradició cristiana. Qualsevol pretensió evangelitzadora que vulgui ser alguna cosa més que una mera declaració de bones intencions haurà de tenir en compte el desafiament que l’holocaust de la pobresa li planteja”.

                                               “No voldríem que la nostra reflexió fes la impressió de ser l’alleujament d’un teòleg progressista; o un exercici gratuït d’autoflagel·lació derrotista. Segurament l’organització mundial que més dispositius personals, organitzatius i institucionals dedica a salvar víctimes de l’holocaust de la pobresa és l’Església. Seria imperdonable oblidar els membres de l’Església, homes i dones, que diàriament donen la vida sense límits per salvar en els camps d’extermini de la pobresa. Tampoc no podem ignorar la contribució impagable  d’organitzacions eclesials com Càritas, Mans Unides, Justícia i Pau, etcètera. Malgrat tot, hem de reconèixer que, globalment considerada, l’Església necessita convertir-se i creure en la Bona Nova de l’Evangeli de la Solidaritat. Aquest dèficit planteja una qüestió eclesiològica delicada. Està en joc la mateixa condició de l’Església com a sagrament de salvació en un món com el nostre, estructuralment injust. Una vegada més haurem de recordar que l’opció pels pobres constitueix el fonament, el signe que unifica i defineix totes les realitzacions socials en l’anunci de l’evangeli, en la celebració de  l’eucaristia i en la diaconia dins i fora de l’Església”.

                                               No sé perquè m’he atrevit a posar-vos aquestes consideracions. Us he de dir que a qui primer m’han portat desassossec és a mi mateix. Però no els he pogut callar. “Tenir somnis és perillós”, deia Moltman. I és ben bé així. A l’hora de prendre determinacions no podem quedar-nos en retocs pietistes, sense entrar a fons en la metanoia evangèlica. “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”. No podrem fer gaires coses, donades les condicions i el pes de les jornades, ja ara innumerables, però sí que podem tenir present l’holocaust de la pobresa que tenim a la vora. Poc és molt, molt és moltíssim i no cal que traginem dades morals, ja només com a persones estem ja implicats en el benestar dels que ens envolten. Carpe diem: no perdre les petites oportunitats que ens sortiran al pas com a tot bon, discret Samarità. No menystenir el minso possible. Fer de la solidaritat el criteri bàsic del petit viure de cada dia. Voluntariat, participar en campanyes, almoina, allò de la dreta que ignora el que fa l’esquerra. Tenir en compte que abans de la fam material, té primacia la satisfacció de la fam d’afecte, d’atenció cordial, de donar temps d’amor...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVIII de durant l’any, 31 de juliol de 2022  Sabadell