FELIÇOS ELS POBRES EN L’ESPERIT
Sempre
que ens plantegem -des de l’Evangeli- el tema de la pobresa, en realitat i en el fons el que ens plantegem és sobre la identitat
mateixa de l’Església, més encara en la situació en què avui viuen
infinitat de persones en pobresa, alguns extrema! El papa Francesc ja des del
principi del seu pontificat va proclamar el sant i senya de la seva actuació,
invitant-nos a fer-lo nostre: “Una
Església pobra i per als pobres”.
El problema nostre per enfocar aquest tema sagnant és que com que és d’abast
universal i estructural ens podem quedar de braços caiguts, només recollint les
dades opriments com notícies d’actualitat i moltes d’elles de països llunyans
que ens commouen, però no sempre ens mouen a donar una mà en els
pobres que estan ben a prop nostre, a vista descarnada, moltes vegades
impactant. Jesús digué: “De pobres sempre en tindreu a l’abast”. Els organismes
oficials no poden amagar que s’està produint una acceleració de la pobresa
a nivell mundial. Aquí a casa nostra –no tinc ara a mà les dades- els pobres
voregen un terç de la població, entre els qui literalment no tenen el
necessari, els mínims vitals i els qui han de fer mans i mànigues per no caure
en el bucle de la pobresa funcional. Això escandalitza les persones que tenen
una afinada sensibilitat social i que ens donen tocs d’alerta per tal de que no
caiguem en la insensibilitat i en la indiferència o en tancar els ulls o en
vorejar-los com feien els clergues en la paràbola del bon samarità. Sempre de
flagrant actualitat uns i altres.
Tot
això em venta sacsejades i em colpeja tenint a redós de la vista i en lectures
de salvatge actualitat. No hi ha dia en què no apareguin a la premsa, radio i
televisió notícies, fotografies de situacions que esgarrifen. Que si el gra parat, bloquejat, si no
malmès, als ports ucraïnesos de la Mar Morta i amb una Àfrica desnonada per sequeres,
dictadures sense el pa nostre! (de tots) de cada dia. I la cistella de la
compra als nostres mateixos mercats que puja, dia sí, dia també. Aviat
inaccessible
Tots
els documents i intervencions múltiples del papa Francesc van en aquella divisa
dels inicis seus a Roma. Sembla un veritable seguidor de les evangèliques benaurances,
la primera de les quals és “feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és
el Regne dels cels, fent que el Regne de Déu (pau, fraternitat, justícia) el cerquem
aquí a la nostra terra, en els nostres veïns, en aquestes perifèries (gent “malestant!”),
que es barregen entre gent benestant. No podem pas fer el longuis...
Atansar-nos
sense por a Cristianisme i Justícia i particularment a José Ignacio González
Faus et deixa desarmat de totes les fronteres que posem als emigrants:
Bielorúsia, Melilla, Lesbos, Turquia, Síria, la Banya d’Àfrica i la Mina Pequín i les barraques o les mil
pasteres, els Arms, etc. Tot un món que naufraga!
He
llegit darrerament –és perillós llegir segons quines lectures d’ensopec!-
“Presència pública de l’Església (Fermen de fraternitat o camisa de força). Hi
llegeixo: “El segle XX ha deixat darrere seu un paisatge desolat. L’actual holocaust de la pobresa, constitueix
avui la mostra més desassossegadora de la complicitat entre civilització i
barbàrie. Des de la perspectiva de la religió cristiana convé denunciar molt
especialment la impostura idolàtrica del diner (Mammon) i la violència
sacrificial. La majoria de la població mundial fa el paper de boc
emissari que permet el benestar de la minoria que viu en l’opulència. Les
víctimes no són només els que ja han mort i els éssers espectrals, prostrats en
paratges d’ombres de la mort (cf. Mt 4, 16), sinó també els encara no nascuts
per trobar-se des de sempre obligats a habitar en aquests mateixos llocs.
L’exclusió i segregació de mes de dos mil cinc-cents milions d’éssers
humans per causa de la fam, de la sida, de les guerres, de l’atur, del mercat
únic i distorsionador que passa per ser lliure, ens recorda que som part d’una
cultura parricida, filiacida i fratricida, on la sang de l’altre es comptabilitza
simplement en pèrdues”. “L’holocaust de la pobresa i l’ordre internacional que
el manté són un desafiament permanent a la tradició cristiana. Qualsevol
pretensió evangelitzadora que vulgui ser alguna cosa més que una mera
declaració de bones intencions haurà de tenir en compte el desafiament que
l’holocaust de la pobresa li planteja”.
“No
voldríem que la nostra reflexió fes la impressió de ser l’alleujament d’un
teòleg progressista; o un exercici gratuït d’autoflagel·lació derrotista.
Segurament l’organització mundial que més dispositius personals, organitzatius
i institucionals dedica a salvar víctimes de l’holocaust de la pobresa és
l’Església. Seria imperdonable oblidar els membres de l’Església, homes i
dones, que diàriament donen la vida sense límits per salvar en els camps
d’extermini de la pobresa. Tampoc no podem ignorar la contribució
impagable d’organitzacions eclesials com
Càritas, Mans Unides, Justícia i Pau, etcètera. Malgrat tot, hem de reconèixer
que, globalment considerada, l’Església necessita convertir-se i creure en la Bona Nova de l’Evangeli de la Solidaritat. Aquest dèficit planteja
una qüestió eclesiològica delicada. Està en joc la mateixa condició de
l’Església com a sagrament de salvació en un món com el nostre, estructuralment
injust. Una vegada més haurem de recordar que l’opció pels pobres
constitueix el fonament, el signe que unifica i defineix totes les
realitzacions socials en l’anunci de l’evangeli, en la celebració de l’eucaristia i en la diaconia dins i fora de
l’Església”.
No
sé perquè m’he atrevit a posar-vos aquestes consideracions. Us he de dir que a
qui primer m’han portat desassossec és a mi mateix. Però no els he pogut
callar. “Tenir somnis és perillós”, deia Moltman. I és ben bé així. A l’hora de
prendre determinacions no podem quedar-nos en retocs pietistes, sense entrar a
fons en la metanoia evangèlica. “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per
adquirir la saviesa del cor”. No podrem fer gaires coses, donades les
condicions i el pes de les jornades, ja ara innumerables, però sí que podem tenir
present l’holocaust de la pobresa que tenim a la vora. Poc és molt, molt és
moltíssim i no cal que traginem dades morals, ja només com a persones estem ja
implicats en el benestar dels que ens envolten. Carpe diem: no perdre les
petites oportunitats que ens sortiran al pas com a tot bon, discret Samarità.
No menystenir el minso possible. Fer de la solidaritat el criteri bàsic del
petit viure de cada dia. Voluntariat, participar en campanyes, almoina, allò de
la dreta que ignora el que fa l’esquerra. Tenir en compte que abans de la fam
material, té primacia la satisfacció de la fam d’afecte, d’atenció cordial, de
donar temps d’amor...
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XVIII de durant l’any, 31 de juliol de 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada