CREURE, ESPERAR, ESTIMAR
Si
llegim bé les lectures d’avui, veurem que aquestes paraules, bé explícitament,
bé implícitament les trobareu arreu, arreu. Paraules que són més que paraules,
perquè dibuixen quelcom de molt significatiu. En realitat són les tres actituds
principals a través de les quals ens relacionem amb Déu. Virtuts teologals en
diem, perquè tenen a Déu per referència directa. Jo diria que són els tres
rius-afluents que fan confluir les seves aigües en el gran riu que ho
rega tot i que dona vida a desdir. La imatge del riu té grans ressons en les
pàgines de la Bíblia, sobretot en els profetes. Ezequiel parla de l’aigua que
brolla del santuari que amidava el que acompanyava el profeta i que anava
creixent i creixent fins que no era transitable. Era la imatge de la fertilitat
utòpica... (Ez 47, 1ss) La imatge ens pot suggerir volades de pensament de gran
gruix i densitat, totes elles aplicables precisament a la nostra relació amb
Déu. Sempre van de coll, les tres; el desenvolupament d’una d’elles
repercuteix en totes tres. Són intercomunicades. Creure és tanmateix esperar i
no esperem, si no estimem. No hi ha una progressió lineal de menys a més, sinó
que partint de qualsevol d’elles, les altres s’hi barregen i s’hi expressen. El
progrés de cada una d’elles suposa un progrés simultani en les altres. Péguy té
una obra que les presenta com a germanes ben agermanades. “El misteri dels
sants innocents”. Parla-canta l’esperança. Tot un goig!
Avui
en el context de les lectures hi ha una prevalència del creure o de la fe. Tenim el cas de l’evangeli de Joan que cita la
virtut de la fe gairebé un centenar de vegades en el seu evangeli. En el seu
epíleg ens diu: “Jesús va fer en presència del deixebles molts altres senyals
prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han
estat escrits, perquè cregueu que Jesús
és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom.
Només obrir pàgina en la segona lectura de la Carta als Hebreus ens
trobem amb l’elogi seqüenciat de la Fe dels Antics. Ho exemplifica privilegiadament
amb la FE d’Abraham, del qual en diem que és el pare en la fe, exemple prototípic de persona que “gràcies a la fe,
Abraham cridat per Déu, va obeir i se n’anà al país que havia de rebre en
herència. Abraham sortí sense saber on anava. Gràcies a la FE, residí en
el país que Déu li havia promès com si fos un foraster...”
Abans
d’obrir una llista de tants personatges creients de l’Antic Testament com anirà
desgranant, ens dona una definició de creure
d’aquest tenor: “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem; és
conèixer per endavant allò que encara no veiem”. És una possessió, és més
que tenir; és la certesa, la vivència de saber que gaudim de present ja dels
béns que esperem. El major bé és Déu
mateix, juntament amb altres béns, gràcies, dons de tota mena que
s’afegeixen com rebuts de Déu mateix, per gràcia, com donats amb llarguesa.
Així la fe abasta tot el petit viure de cada dia, magnificant les petites
coses, fets, encontres, persones de les que fruïm, agraint-les. Noteu que la
paraula feliços va aparellada al fet de creure i de posseir. Per la fe
no hi ha possessió que sigui in-significant. Déu és sempre el teló de fons de
tot el teixit del viure de cada dia. Sabem que la pregustació petita viu en
l’esperança certa de que hi haurà un final de plenitud, on Déu serà el tot de
les nostres petites gaubances senzilles, minses..., d’avui.
També
entra en la definició del creure el “conèixer realitats que no veiem”.
Aquest veure-viure, allò que no podem
captar, percebre. Aquí fem una incursió en el misteri que domina tota
realitat, començant per Déu mateix, de qui ningú l’ha vist mai, fora del que
custodia la nostra fe, és a dir de Jesús, que és qui ens dona la coneixença i
la revelació d’Ell mateix i del Pare. Jesús ens dona l’accés a la pregonesa de
tota cosa. Allò que no veiem és incommensurable més penetrant del que creiem
veure. A través de la fe nosaltres tenim certeses intuïdes, com des-cobertes,
trets els vels que amaguen la pregona realitat dels éssers, de les persones,
coses, fets, experiències. Es parla dels “ulls de la Fe”. Conèixer a la Bíblia
vol dir “vist amb estimació entranyable”; les coses–béns que esperem se’ns fan
propers, entenedors des de l’estimació. Esperem, desitgem, des-cobrim en part,
però ja satisfactòriament, tot i saber que ens “espera”, la comprensió cordial
que serà la compleció final, quan veurem cara a cara, de tu a tu, que diem,
sense saber massa què volem dir amb aquestes expressions, quan tot serà
personalitzat, a començar per Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant. “Glòria a
Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que Déu Estima. Acaba la primera
lectura: :”Després entonaren per primera vegada els cants dels pares”, que és
el que a mi ara m’abelleix: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us
donem gràcies, per la vostra immensa glòria”. O bé en el salm responsorial:
“Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que
els té... Tenim posada l’esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens
protegeix. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança
que posem en Vós”. En la col·lecta la nostra fe, esperança i amor es dirigeixen
a “Déu que gosem invocar amb el nom de Pare”: “feu que creixi sempre en els
nostres cors l’esperit de fills que
heu volgut donar-nos, a fi que un dia ja no ens siguin necessàries ni la fe ni
l’esperança, quan tot vindrà regit per l’amor a Déu, ara ja “amb tot el cor,
amb tota l’ànima i amb totes les forces!”. Ara ja pressentim aquesta possessió,
aquest coneixement quan llegim i experimentem el goig de sentir de
llavis de Jesús: “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau a
donar-vos el Regne”. Davant aquesta convicció ferma i experimentada tantes i
tantes vegades no ens fa res anar aprimant els béns que no tenen consistència
davant dels “béns que esperem i de les realitats que no veiem”. Tot, aquí, ens
queda curt i així sabem afrontar aquest “tothom exigeix molt d’aquells a qui ha
donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. “Gràcies a la
fe”. Posem-nos a la fila dels elogiats, ni que sigui als darrers... Curiosament
llegim com a remat de l’ honrosa llista dels creients, germans nostres en la fe
aquest final preciós de capítol que ens inclou a nosaltres mateixos, creients
com som, plens d’esperança i dilectes fills per gràcia con dèiem en la
col·lecta. Llegim amb satisfacció: “Tots aquests han merescut per la seva fe el
testimoni de l’Escriptura, però no van obtenir el que Déu havia promès, perquè
Ell que ens tenia preparada una sort millor, no volia que arribéssim a la
plenitud sense nosaltres”. (He 11, 1-40).
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XIX de durant l’any, 7 d’agost de 2022. Moià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada