Homilia del diumenge 21 d'agost del 2022

                       JO  SÓC  EL  CAMÍ... DE  RETORN  AL  PARE

                                               Reinicia el text de l’evangeli d’avui fent al·lusió al tram fonamental del text de Lluc sota la denominació de la pujada a Jerusalem (aquí: “Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem”). Insert com a continuació temàtica sobre “les urgències del Regne”, que dèiem el diumenge passat, sota la veu insistent a “estar sempre a punt” en el seguiment de Jesús. Avui donarem un pas decisiu i –espero que sigui molt aclaridor- ultrapassant la moralització com a resposta. Ens serà una bona introducció la frase més que densa de l’Aclamació a l’evangeli que ben significativament és de Joan, l’anomenat teòleg: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida, diu el Senyor; ningú no ve al Pare sinó per Mi”. Aquest text il·luminarà els sentits del que llegirem a l’evangeli sobre entrar per la porta estreta amb un apressant: “Correu, mireu d’entrar-hi...” Després ens posarà a consideració la petita paràbola del rebuig a l’admissió amb aquell repetit: “No sé d’on sou”, malgrat ser de la colla dels oients, àdhuc comensals... Amb la sorpresa de que gent “de fora” faran part dels comensals! Tot això conclou amb aquestes frases sapiencials: “Mireu, ara són darrers els qui llavors seran  primers i són primers els qui seran darrers”. Lliçó apresa en pròpia persona. Rubricada en la segona lectura de la Carta als cristians hebreus. “Fill meu, no desestimis la correcció que ve de Déu”.

                                               Mireu, no pot ser més torbadora l`assignació de ser Jesús el camí, expressió que prenien les primeres comunitats cristianes que ja van comprendre que el camí identificador dels cristians no podia ser menys que la persona mateixa de Crist. De les seves paraules deduïm que la porta estreta que s’obria al camí era el mateix trajecte vital de la persona de Crist que fou enviat pel Pare i que en definitiva pretenia fer el camí d’anada (en el cas de Jesús vinguda i l’haurem d’entendre aplicada també a nosaltres!) i de retorn cap al Pare. Heus ací la pròpia espiritualitat de Jesús: enviat amb una missió de salvació i de creació en novetat d’una humanitat que havia de fer camí de retorn vers el seu Pare, Abbà. Nosaltres havíem de refer el mateix camí, vivint la seva mateixa espiritualitat. Tant de bo hi aspirem tot i la poca cosa nostra.                                                         He llegit aquests dies de vacances un llibre d’Albert Nolan amb el títol de “Jesús, hoy” amb aquest subtítol: Una espiritualitat de llibertat radical que la ressegueix punt per punt aplicada a Jesús i que invita a que sigui també la nostra, avui. En parlar-ne ara, la connotorarem singularment a la persona de Jesús, tota ella centrada en l’experiència de l’Abbà. Jesús vivia intensament la condició  nostra com a companys en i del seu camí. Ell com a Fill de Déu enamorat del seu Pare, Abbà.

                                               L’autor fa la constatació prou evident de que no ens prenem prou “seriosament” Jesús. El nostre viure no va pels seus viaranys. Ell vivia i obrava segons la vivència propera i actuant d’un Déu, Pare-Abbà  de forma permanent. L’evangelista Joan manifesta aquesta relació de Jesús envers el seu Pare més de cent vegades en el seu evangeli, conservant l’apel·lació Abbà, en llengua aramea, manera usual de relació tendra, sucosa i admirativa, filial.

                                               La nostra espiritualitat més depurada és (hauria de ser) seguir en la intimitat aquesta relació determinant : “Mai sol; el Pare i Jo som u; faig el que veig al Pare; visc pel Pare; faig només el que el Pare fa en Mi; el meu menjar és fer la voluntat del meu Pare”. Només Ell omple la seva vida. Déu Pare era la seva veritat, la seva vida i el seu camí. Un autor afirma que l’experiència de Déu com el seu Abbà fou la font de la saviesa de Jesús, de la seva claredat, de la seva confiança i de la seva llibertat radical. Sense això és impossible de comprendre per què i com va fer tot el que va fer! A seguiment vital de Jesús hem de destacar que fou una FE totalitzant en el seu Déu; això comporta a més de l’afirmació de l’existència i del poder de Déu, la FE en Déu com a Pare que estima i que té cura paternal, única, de nosaltres. Inclou una confiança abassegadora.  És el misteri que dèiem dies enrere que és un camí de la FE que Ell ha iniciat i el duu a terme. Això també aplicat a la FE de Jesús.

                                               La nostra vida espiritual evoluciona interactuant creativament amb altres persones, amb l’ambient en el què estem immersos, vivint els esdeveniments històrics i responent  a les oportunitats que s’ofereixen. El camí ens el fem a ment i ulls oberts. Singularitzant la immersió en l’aquí i l’ara, essent creatius en els moments presents. “Sentint” en profunditat quan s’esdevé una experiència “cimal”. Veure-ho tot des de l’amor creatiu de Déu que actua i ens el brinda de gràcia en gràcia. Això ens mantindria en una indeclinable acció de gràcies. Assumint que el sofriment forma part de tota peripècia vital, propi i aliena, compartint-les. La compassió és un do de Déu, exercitar-la ens “divinitza”. La via sapiencial ens aboca a saber-nos infants, pobres en l’esperit i en l’Esperit. Vivint fascinats i en esbalaïment constant. Sabent que l’arrel de tot i de tots i, sobretot en Déu, és pressentir, sentir, intuir i ser vençuts pel misteri. La veritat subjacent a tota realitat ens farà lliures i ens desmuntarà de fantasies i somnis narcisistes. L’ego és omnipresent a menys que en siguem conscients, no fàcil.

                                               Anirà creixent la sensació de ser u en Déu, en un mateix i amb els altres, també amb tota la creació. Això ens deixarà en una llibertat radical. Ho “sentirem” en ocasions comptades. De Déu romandrem en la inefabilitat, en el misteri que ho engloba tot i tots. Proper i inaccessible al mateix temps. Déu és el misteri.

                                               Tots participem per gràcia de la seva presència i capacitat  d’acció. Esbalaïment i temor reverencial. Hem de saber compaginar el sentiment d’haver pecat, sens donar-hi esment i ponderació a voltes, amb el goig de saber que Déu, definit com a Amor, ens perdona i  rehabilita. Hem de creure en l’acció sanadora de l’Esperit, l’Esperit és l’Esperit Sant tan present en la vida i acció de Jesús.

Me adonat que he barrejat els trets de l’espiritualitat de Jesús amb els hipotètics nostres, cas que els féssim nostres amb la “correcció i l’entrenament” de que parla la Carta als Hebreus. No oblidem “d’enfortir les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí  per on passa el vostre peu, perquè el coix no es faci més mal”. A propòsit, seria bo, anar posant els peus en les petjades de Jesús a veure, si coincidint passos, coincidissin les mateixes espiritualitats. Recordeu allò de que no ens prenem “seriosament” Jesús i la seva espiritualitat, Mireu d’entrar per la porta estreta!.             

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost del 2022. Tàrrega