LES URGÈNCIES DEL REGNE
Després
d’haver-nos alertat Jesús a estar sempre a punt, diumenge passat, promptes a
donar resposta coratjosa a les invitacions del seguiment a Jesús,
compartint vida i missió amb el Mestre, heus ací que surten dels seus
llavis unes expressions que aparentment semblen un exabrupte, insòlit en
Ell, que no deixa de meravellar-nos per la cruesa de les seves expressions. Manifesta
d’una forma paradoxal les ardències del seu cor. Què poc que sabem de
com viu d’apassionadament Jesús la missió encomanada pel seu Pare! No es
poden entendre en la seva crua literalitat les seves expressions. I com pugen
de to, llegides ara, en els moments com els nostres, que són de cansament en la fe (hi
esteu d’acord?); d’haver reduït en el nostre “estil de vida cristiana” a un
minimalisme confortant, de “rebaixes” en la missió evangèlica que suposadament
compartim pels compromisos d’un baptisme nuvolós, esmorteït, fat...
Més
que mai caldrà llegir l’evangeli d’avui subratllant-ne els contexts en el relat de Lluc. Estem
“pujant a Jerusalem”; aquesta expressió llucana abasta el tram final de
la vida del Mestre en la que es palesaran les confrontacions i rèpliques
agusades que li esperen al Mestre,
confrontacions amb tot i contra el “sistema religiós” que el poble, no n’és
gens conscient. Llegirem Lluc 11, 53-54 després de la requisitòria en forma de
“malediccions” contra les hipocresies (tal qual!) dels fariseus; escandeix fins
a vuit vegades seguides aquest dallant: “Ai de vosaltres, fariseus! De forma
que els fariseus i els mestres de la Llei li tenien una rancúnia terrible i
“miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, posant-li trampes per
agafar-lo en alguna resposta comprometedora”. Jesús percep un ambient cada
vegada més obscur i perillós. De segur que té pressentiments d’acabar en un
atzucac, en perill tanmateix de la pròpia vida! De fet ens constaven ja tres
prediccions de mort davant la incomprensió dels mateixos deixebles, a començar
pel mateix Pere, que s’emporta una esbroncada, inusual en llavis de Jesús, en
avançar-li Pere un regany per l’anunci del tot incomprès: –“Ves-te’n d’aquí, Satanàs!
No veus les coses com Déu, sinó com els homes”.
Bé
podríem demanar a Pere que ens presti la pregunta que vàrem llegir diumenge
passat en una primera escomesa per mantenir-nos desperts i en actitud de estar
promptes als requeriments d’estar preparats per la vinguda de l’amo. “Senyor
aquesta paràbola ¿la dieu només per a nosaltres o per a tothom? Ara, Jesús ha
deixat enrere aquell balsàmic i encoratjador de l’evangeli del diumenge passat:
“No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el
Regne”, quan parlava d’atresorar allà dalt béns imperibles, per poder posar-hi
el cor. Ara, Jesús ha posat el trèmol i ens ha ben desvetllat de la possible galvana
o deseiximent espirituals!
Així
d’apassionadament viu Jesús la seva missió en la pregonesa del seu cor. Ja
veiem que tot va dirigit a tothom i es fa ben apressant, demana una
conversió, un canvi descordat i punyent per raó del Regne que s’ha de proclamar
de paraula i de fets, clars i contundents. Ho diu també i principalment per a nosaltres
(ei, atents!) cridats en crida explícita i conscienciosa. Ho diu per a
nosaltres que ja ens creiem que “som del Crist”, i que ja ens creiem qui sap
què en relació al Regne. Ens caldrà una bona “estirada d’orelles”–perdó per
l’expressió- i caldrà una ulterior desvetllament, exigent més enllà de la
blanesa de considerar-nos com ser ja “del Crist!”
A
tenor del que llegim al salm responsorial, el pitjor enemic nostre som
nosaltres mateixos: “Ara sóc un pobre desvalgut, però el Senyor pensa en mi.
Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu. Déu meu, no trigueu més.
I
a la carta als hebreus ens recolzem en
la fermesa dels testimonis que ens ensenyen com hem de viure la Fe, alliberant-nos de tot
pecat i de tot impediment que amb tanta facilitat ens lliga, i, sense
cansar-nos-en, llancem-nos a córrer la prova que ens ha estat proposada.
Tinguem la mirada fixa en Jesús que ha obert el camí de la Fe i el porta a
terme Després ens posa la passió de Jesús com a exemple i estímul (foc,
baptisme i divisió!: termes apassionats): tot per tal de treure’ns del sopor on
vegetem sense suc ni bruc... Em fan mal dir-vos aquestes paraules gairebé
ofensives que us adreço per tal d’elevar els vostres compromisos en relació a
les vostres actituds en un seguiment migrat, àton. Com m’atreveixo a remarcar
una suposada resposta de poc gruix vostra, quan jo no me les reclamo per a mi?
No puc deixar de traduir la vivesa dels sentiments de Jesús quan al mateix
temps jo no hi responc amb més coratge i
determinació (!). L’evangeli ens porta a aquest esquinçament interior: demanar
als altres i jo no sentir-me al·ludit directament. Ai, pobre de mi! Com si
sentís en llunyania alguns dels “ai de vosaltres, hipòcrites”, feridor i fent en
plena diana, ai...
La
col·lecta pacifica en meu esperit àton i atònit: “Oh Déu, vós heu preparat béns
invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors,
perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós prometeu,
que és més que tot el que puguem desitjar”. Altra vegada allò de que l’Església
ens fa convertir en pregària i, a més, pública, pujant més amunt dels
paràmetres habituals de vida cristiana que són els nostres, ben migrats, ben a
peu de començament d’escala, o bé entretinguts en els primers graons... Si tot
plegat no ens ha servit per estimular-nos i elevar el to de les nostres
respostes, jo em sento decebut de mi i de no saber demanar superacions i
delicadeses en el seguiment de la proclama que avui el Mestre la fa grinyolar
més de l’habitual. Que les últimes paraules de l’evangeli del diumenge passat
ens siguin un advertiment i una percussió al nostre cor que s’endormisca tan
sovint en espera de l’Amo i Senyor nostre: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui
ha donat molt, tothom reclama més a qui ha prestat més”. Em sento sordejant i
amb dèficits de vista... “Senyor, no tardeu a defensar-me. Tenia posada
l’esperança en el Senyor, i ell inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu clam”.
No deixo de tenir present allò que llegeixo en la Carta als Hebreus amb que
clou la segona lectura d’avui: “Tingueu present Aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva Persona de
part dels pecadors, així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la
vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la
sang”. Jesús podia usar les expressions tan estridents com les de l’evangeli
d’avui, perquè Ell deia i feia.
Senyor, perdoneu les nostres gasiveries en entendre i practicar l’evangeli del
Regne.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XX de durant l’any, 14 d’agost del 2022 Moià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada