diumenge, 10 de juliol del 2022

Homilia del diumenge 10/07/2022

                                           UN  ESTRANY  EN  EL  CAMÍ

                                         Títol aquest manllevat del que n’és també títol del segon capítol de l’encíclica Fratelli tutti del bon papa Francesc que ens adreçà encara no fa quatre anys a tothom, tothom, “proposant una forma de vida amb gust d’evangeli”, i prenent per base les expressions de sant Francesc d’Assís, invitant-nos “a un  amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai i on declara feliç el qui estima l’altre, tant el seu germà quan és lluny d’ell com quan és a prop seu”. Amb aquestes poques i senzilles paraules el poverello va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti”, “Aquest sant de l’amor fratern, de la senzillesa i de l’alegria que em va inspirar a escriure l’encíclica Laudato si’, torna a motivar-me per dedicar aquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social”.

                                         Dedica tot el segon capítol de la seva encíclica a comentar la paràbola del Bon Samarità, que és justament la que ens proposa l’evangeli d’avui, i on molt bé podríem reflexionar sobre els imperatius de la nostra relació amb els altres. El context en el que floreix aquesta paràbola va enquadrat en la conversa que un mestre de la Llei té amb Jesús, i que li fa una pregunta no exempta d’intencionalitats de posar-lo a prova. La pregunta trasllueix discussions entre els lletrats sobre quin és el primer manament i el que complexivament conté les prioritats sobre la Llei. El lletrat respon d’acord el que està ressenyat en el Deuteronomi i que tenim ja en part només en la primera lectura d’avui. Jesús li fa una lloança a la resposta per adient: “Has respost bé; fes-ho així i viuràs”. Insisteix el mestre: -“I per a mi, ¿qui són aquests altres? Aleshores Jesús li surt amb una de les més commovedores paràboles que exemplifiquen el seu pensar i fer. L’hem sentit manta vegades, però hem de ressaltar el context en què l’ha dit que fa encara més interessants les reflexions a que dona cap i lloc.

                                         Encetem unes consideracions òbvies i pertinents, crec: Te’l trobes malmenat, malmès al bell  mig  del camí. No pots esquivar-lo. Obstrueix el pas. Tot i això són intencionadament dos lletrats! els passavolants, mai tan ben dit, (atenció a l’esment de la proximitat amb el mestre que li ha fet la pregunta) el veuen i l’esquiven, fan uns passos esquius i el deixen estès al terra. ¿les excuses un se les imagina?: puresa que no permet contaminar-se tocant sang; “no tenen temps per perdre”, van aqueferats, els esperen a casa, no es volen comprometre, haurien de donar explicacions, etc). Ve després un samarità, ves per on! que el veu. Se’n va compadir, s´hi acostà, en pren cura i el porta a l’hostal i se’n ocupa. Es queda amb ell i l’endemà dona unes monedes no indiferents i li diu a l’hostaler que en tornar et pagaré les despeses de més que hagis fet. La gran pregunta que clou la narració i que li fa Jesús: “Quin dels tres et sembla que va atendre l‘altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans dels lladres?” La resposta és, mal que li costés de dir i de donar: -“És el qui es va compadir d’ell”. Jesús tanca la narració amb un lacònic però definitiu: “Doncs, (aquest doncs té consistència i gruix!) tu fes igual!” L’altre aquí no  és el ferit, sinó qui l’auxilia (!). Hi ha una transposició inesperada: ara l’altre no és el ferit, sinó que és el qui en té misericòrdia. El ferit serà l’últim i definitivament “altre” atès, sí; però pel qui és pregunta és pel qui obra misericordiosament. L’atenció a l’altre passa de l’”atès” a qui l’atén. De l’estrany de qui no sabem ni qui és, només importa que està mal ferit. No hi ha cap necessitat de saber-ne la identitat! Ell, sigui qui sigui, té necessitat de ser atès. “Jesús transforma completament el plantejament: en realitat ens invita a preguntar-nos no qui són els que estan a prop nostre, sinó a tornar-nos nosaltres propers, pròxims”. “La proposta és la de fer-se presents davant qui necessita ajuda, sense importar si és part del propi cercle de pertinença”. “En aquest cas, el samarità va ser el qui es va fer pròxim del jueu ferit. Per tal de tornar-se proper i present, va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és una demanda; “Ves, i tu fes igual”. És a dir, ens interpel·la a deixar de banda tota diferència i, davant el sofriment, fer-nos propers a qualsevol. Llavors ja no dic que tinc “pròxims” a qui he d’ajudar, sinó que em sento cridat a fer-me jo un pròxim dels altres”, Per tant aquest trobament misericordiós entre un samarità i un jueu és una potent interpel·lació que desmenteix tota manipulació ideològica, perquè ampliem el nostre cercle, perquè donem a la nostra capacitat d’estimar una dimensió universal capaç de traspassar tots els prejudicis, totes les barreres històriques o culturals, tots els interessos mesquins. Aquí paradoxalment l’estrany som nosaltres, per la incapacitat de saber-nos fer propers. El cor veu el malferit i en té com-passió i s’atansa i en té cura, paraula, més: actitud redescoberta amb la pandèmia de la covid. Tenir cura, (santa paraula!) que hem d’usar una i altra vegada si volem tenir reflexos evangèlics, a més de pregonament humans. Ja ho deia el clàssic: “no tinc per aliè res del que retinc  com a humà”. Ara estic començant la lectura d’un llibre que em fa pessigolles al mateix temps que em té en suspens per mor de no caure en sentimentalismes evanescents de poc o nul recorregut.  El llibre és més que tot un repte:                                               

La teologia de la tendresa.de Carlo Rocchetta que porta per subtítol: un “evangeli” per descobrir. Ja us diré com m’ha anat... M’atrau i em posa en ralentí a l’ensems... És tan fàcil ser tan poca cosa, tenir sentiments només ancorats en un mateix, closos, invidents, autoreferencials. El llegeixo com a contraprova del que em diu la paràbola d’avui. Superlativa, ai, desproporcionada pel que són les nostres habitualitats, lluny, molt lluny de l’evangeli nostre de cada dia, ai las! Aclamació a l’evangeli a no menystenir: “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna”.

P.  Josep Mª Balcells

Diumenge XV de durant l’any, 10 de juliol del 2022.  Sabadell