dissabte, 22 de febrer del 2020

Homilia del diumenge 23/02/2020


EL  PRINCIPI  REGI  DE L’ESCRIPTURA

                                               Així el qualifica sant Jaume a la seva carta Jm 2, 8-9. I és: “Estima els altres com a tu mateix”. Perdoneu, m’anava a exposar a dir que és més difícil això, que el manament d’estimar a Déu. Raó tenia ja sant Joan en cartejar-nos això: “Si algú afirmava: “Jo estimo Déu, però no estima al seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el germà que veu, no pot estimar Déu que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà”.  (I Jn 4, 20-21). Ara bé, el problema rau en la visibilitat o no del germà. Estem tan egotitzats, que tot passa per l’Ego, així en majúscula. Veure l’Altre i l’altre és el nucli de la qüestió més vital: nucli regi i determinació dels dos apòstols. D’això és del què en parlarem, com es deduirà meridianament. Anem al principi. Context: El sermó de la Muntanya. Amb l’evangeli d’avui arribem al pinyol del a fruita evangèlica. Tot el Sermó es basa en una permanent contraposició: “Se us ha dit, Jo us dic”. No n’hi ha prou en llegir-ho o en dir-ho, cal arribar a fer l’experiència d’allò que es diu. Tot es recolza en una base o condició de possibilitat. Sense posar aquesta condició, que és com conjugar el verb en condicional, tot queda en un no-res. En Francesc trobo una frase altament il·lustrativa i d’un caire bellament pastoral, parlant de l’escolta de la Paraula. Jo això mateix ho dic de la vista: “La Paraula de Déu fa un camí dintre de nosaltres: escoltem amb les oïdes i passa al cor; no es queda a les oïdes, ha d’arribar al cor; i del cor passa a les mans; i de les mans a les bones obres”.

Resultat d'imatges per a "el sermó de la muntanya"                                               Llegia ahir mateix que les coses, molt més les persones, no se les coneix de veritat ni les podem comprendre, si no s’hi estableix de base un tracte experiencial. Allò que se’n diu a nivell de persones “crear un vincle”. Això ho llegia en un llibre, llaminer de totes totes, ·”Les formes del verb anar”. Va de descobrir -des de dins- el món global, nebulós(?) de la migració, un clar i decidit atansament “personalitzat” al qui és migrant (no dic què, sinó qui: la diferència és evident!) Sobre la migració en sabem tantes coses... i més. Els diaris en van plens. Avui mateix el recent ministre Grande-Marlaska parla d’endurir el tracte “indiscriminant” del “migrant”; tots en el mateix sac i ben lligat: Una vergonya! Al llibre al·ludit es palesa que fins que un hom no s’interessa per cadascun d’ells, resten invisibles. Nominatim. No són un col·lectiu, no són números, no són una fitxa. Fins que no distingeixis el color del seus ulls, fins que no vegis la persona “concreta” què hi ha dins d’ell-que és ell,  no saps res de migrants. Tots ho som, de migrants, com a mínim interns, ho vàrem ser i ho serem. L’autora del llibre esmentat, Jenny Erpenbeck, com a pòrtic del llibre posa unes cites que sintetitzen bé el que anirà descabdellant en el relat que ens presenta, i diu: “Déu va crear el volum, el dimoni la superfície”. Enginyós! És la pancarta que han desplegat els qui estan amuntegats en una ampla plaça: “We become visible”; ens fem, ens volem visibles. Tota persona es visibilitza en tres dimensions; és el volum. Els que no es veuen, els que els veuen superficialment, de fet no s’els veu. Això ho carrega el dimoni. Reclamen una visibilització, que només es pot donar amb un encontre polièdric. Veure’l de debò, com a persona, amb la seva aura, amb la seva motxilla cultural, socioeconòmica, llengua, història del país, i sobretot la seva pròpia, moltes vegades dramàtica, més això que res... Al llarg del llibre se sent l’expressió: “Volem treballar, ens volem guanyar la vida (la nostra i la de la seva família que ha quedat endarrere i que s’enyora... i tant!

                                               Avui llegim al Mestre. El cristià ha de donar un pas enllà. Jo us dic, més enllà del que diuen i practiquen els contemporanis. Perquè parla per avui, per ara mateix. “Hem d’anar més lluny”. No ens podem quedar encallats, aigualits, igualitaris. Som invitats a allò no freqüent, al sobrepuig. La Vida pren color quan va vestida d’esforç, treball, finesa, paciència, sobreposant-se... Ignasi en deia “plus: més”. Calasanç en deia: “passar del més al millor”. No mirar amb ulls gasius el preu més rebaixat. No vull parlar d’amor, com ho deia sant Jaume, perquè m’hi perdo... M’agrada, i més, m’hi veig en cor amb l’expressió “gratuïtat”, fer per als altres allò d’una bona mesura, desbordada, “sacsejada”. Els que som de pagès entenem ben bé això de remoure el gra al sac perquè l’ompli ben atapeït. És allò de ser generosos, com ho és el Pare. Comença pel poc accessible. I si t’hi poses de valent, veuràs com cada vegada pots un mica més. No ets sol en l’acció. Comença per casa, pels teus. Pel poc, gairebé un toquet de res. Veuràs, si (és condicional!) t’hi poses amb ganes, veuràs com se t’eixampla el terreny i les coses a què dones lloc. No busquis que t’ho agraeixin. Seràs més feliç amb el petit anonimat del quefer de cada dia. Una paraula, un somriure, una mà a l’espatlla, un ser-hi, fer acte de volguda presència, aquest no-res que ho val tot...

                                               Llegeix l’evangeli d’avui i prova de viure la realitat del que se’ns diu emblemàticament.  De tot el que se’ns diu hi ha una versió en minúscula; aquesta és la nostra. Prova-ho una i una altra vegada en les oportunitats que se’t presentin o bé que busques en el venturós anonimat del fer i no dir, de passar al davant. Que no pots? Qui t’ho ha dit que no pots? Prova-ho i veuràs que si (condicional altra volta!) només penses en les teves forces, lògic. Hi ha qui et donarà una mà. “Confia, fill”, llegim sovint en els encontres amb el Mestre. Hi ha una llei termo-dinàmica o de l’entropia que té de si l’inclinar-se a la línia plana. Tendim a neutralitzar les arestes de l’esforç. La línia plana és la superfície, la que sosté el diable. La superfície és la que fa superficials. Tot ha de tenir cos, volum, tres o més dimensions. Ens plau l’alt i el profund... La vida és el desensopiment de les latències. Qui ens marca el lema “superador”- Crist, ens diu: “no estàs sol. Compta amb mi, confia” i apa, endavant i amunt. Els millors miracles són els que enalteixen l’esperit. L’esperit hi dona el to i la qualitat. Magnanimitat en les coses menudes de cada dia. Carpe diem: pescar al moment l’oportunitat. N’hi ha la mar: cal pescar l’alegria en el moment que passa! Som gegants a les espatlles de qui ens porta com uns infants, dels quals és dit que d’ells és el Regne del cel. No perdis el pas. No t’entretinguis. Dona’m la mà i caminarem junts... i no oblidis que el do que et fan a tu és per compartir-lo amb qui visquis i convisquis. Guanyar un petita “batalla” et porta a guanyar la guerra de la Pau.

                                               Hi ha una paraula que cada vegada m’impressiona més. És la generositat. Ve de generar, de crear (la millor vida és la que té el do de la creativitat. Tota vida suposa un art: “L’art d’estimar”; “l’art de saber escoltar” Fromm i Torralba ho han dit i redit. Algunes coses essencials: estimar el que faig, aprendre la tècnica i mantenir alta la motivació.

                                               L’evangeli, encara que no ho sembli, no conté manaments sinó de-manaments, invitacions. No et poden forçar a ser i a fer. T’ha de sortir de l’ànima. Lliures per a “lliurar-se”. Aquest és el sí que és sí de l’evangeli. En les paraules de l’evangeli hi ha de fons una enaltidora “discriminació”, que no discrimina mai ningú. Ser diferent. Ser més que... no perquè nosaltres ens creguem qui sap què o qui, sinó perquè no ho tenim de nosaltres mateixos. Sinó perquè estem “assistits”. Tot és per gràcia! Ho dirà avui rodonament Pau, el gran Pau: Final de la segona lectura d’avui: “Tot és vostre: el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”. “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. Més i tot: “Els qui fan cas de la Paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament”. I més: “El Senyor és compassiu i benigne, lent al càstig, ric en l’amor”. I ho arrodonirem: “Feu Senyor que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. Això em porta a les oracions de Charles de Foucauld. Somiades, però...

P. Josep Mª Balcells
Diumenge VII de durant l’any, 23 de febrer del 2020.  Sabadell