LES “PROMESES”
DE JESÚS EN EL MEU
BAPTISME
Estem
a les immediacions de la Setmana Santa. Cal viure aquestes dues setmanes
juntes, la present i la que conté el Tridu Sacra –el punt més alt de la
litúrgia- totes dues, com si fossin una unitat. Se’n derivarà –n’estic segur- fruit
del treball a què ens dediquem “amb deler”, una inesperada i sorprenent riquesa
espiritual, de la qual en gaudirem quinze dies enllà, els dies més immediats,
justament en el cicle pasqual, en el qual desemboquen Quaresma i Setmana
Santa. Un reclam per a viure-les amb una intensitat nova, refrescada, a
similitud de les preparacions que vam fer i que creiem que van marcar època;
temps passats, quan el fervor i l’empeny
encara eren presents en la nostra vida espiritual... Empalmem-hi,
sisplau. Animem-nos! Apa, va!
El
camí catecumenal nostre transcorregut fins ara, ha estat marcat per les
fites que hem anat assimilant, diumenge rere diumenge, de Quaresma. Vàrem
iniciar el camí amb un saber explícit del sentit del nostre caminar. Ens deia la col·lecta del primer diumenge que
totes les pràctiques quaresmals ens haurien de ser profitoses per a un
“coneixement més i més fons dels misteris de Crist”. Advertència inicial: no es tractava de saber
més aspectes de la vida de Jesús, sinó de sentir i viure el misteri de Jesucrist, com a sentit
global del nostre pelegrinatge pels senders de la vida. En això no fèiem més
que seguir el consell o advertiment de Sant Ignasi: “Perquè no molt saber omple
i satisfà l’ànima, sinó sentir i assaborir les coses internament”.
Motius
i motivacions –que no són el mateix- per parar compte a no perdre’ns per un
enfadós “ja ho sé” o bé per un cregut “ja ho tinc”. Se’ns marcava la fita
global per a un reviure a més alta “tensió”, a més dedicació preferent a fer
“trobades” i “descobertes” noves o intensament renovades. Crist eix i centre
del creixement en l’Esperit.
Aquest
sentit -més que no sentiment- havia de suscitar aquest deix gustós d’experiència
nova i creativa. Si no afectava a la vida, no era aquest, ni concepte ni fita a
aconseguir, en la quaresma present. Jesús diu que rebent Ell la vida del Pare,
ens la ofereix, ens en fa do.
Assumida
aquesta orientació activa (nord i motor) de fons, ens la sentim com a validada
pel mateix Pau, sobretot en la Carta als Efesis i als inicis de la 1ra. als
Corintis. Assistíem activament a la Transfiguració de Crist -fets també
nosaltres coprotagonistes-, on descobríem
que la passió de Jesús era un dels telons de fons de tota la tragèdia viscuda per Jesús.
Tragèdia que era, a més, una crida i un fortíssim reclam per tal d’acceptar -en
el Crist i en nosaltres- allò que era considerat absurd a ulls humans o dels “gentils” de tots els temps,
incloent-hi els nostres, incapaços i renuents a voler admetre a assumir que el
sofriment forma part de la “causa” de Jesús. I que aquest viure de Jesús i dels
seus seguidors ferms, és tingut per “escandalosa
contradicció a un viure sumit en el confort i en la irresponsabilitat, que
privilegia el valor de la llibertat -sense causa ni sentit- que vagi més enllà
de les nostres immediateses...
D’aquí
passàvem a plantejar-nos quina seria, de veritat, la saviesa evangèlica? Això ens portava a mirar de fit a fit a Jesús, bo i comprenent que la seva vida tenia prou
singularitats desbordades i ignotes que escapen a una possible biografia. Com
vivia Jesús? Quins eren els motius i motivacions personals per donar aquesta fesomia
marcada per un abismal “endins” i un lliurament a un “enlaire” tal, que bé
es podia prefigurar que Ell acabaria –naixeria!- de nou en una Resurrecció, que
arrossegaria per bé als qui hagin lliurat la seva confiança a una Vida
(qualitat, novetat, creativitat, comunió) per sobre de tota vida. Així s’arriba
a un final de trajecte, principi pasqual, ja que no hi pot haver Quaresma sense
Pasqua, ni Pasqua sense Quaresma. Així arribem a entendre que la vivència d’una
i altra no són més que la mateixa. Què poc que arrisquem els cristians de
sempre, valguem Déu! Que no ens treguin dels nostres rituals...
I
ara sí, arribem al llindar mateix de la cinquena setmana fronterera amb
la Setmana Santa. Què ens suggereix aquesta nova fita quaresmal? Arribem a
descobrir les promeses-aliança de
Jesús que seran “manifestades i proclamades” amb una nova i eterna aliança –que
és tan universal com percebuda personalment- en el nostre baptisme o rebaptisme. Avui, descobrim a tot
el que Déu es compromet en favor actiu en nosaltres, incomparablement
més divinament ric que no les minses promeses baptismals nostres, pròpies! Déu
se’ns presenta com un “partner” que dóna més, que no oferim cadascú en els nostres
indefinits compromisos baptismals. Més que un pacte no gens proporcional.
Generositat ultra mesura d’una part i de l’altra escassetat i sovint oblits i
recaigudes! De la seva part, un devessall d’amor
fidel o de fidelitat amorosa, com es
qualifica ben sovint, sobretot als salms, l’actitud permanent de Déu envers
nosaltres. Així entrem en aquestes dues setmanes de “remat” i consolidació del
que ens havíem proposat a l’inici del camí quaresmal. Una desproporció generosa
de Déu envers nosaltres. Un tot diví contrapesat –és molt dir!- a un no- res, a
una nonada teresiana. Quina manera de pactar que té “el Déu i Pare de nostre
Senyor Jesucrist!”. Un queda –quedaria, si fóssim bons pagadors- en una
glorificació i un agraïment de per vida. No diuen que només es pot batejar una
sola vegada? És per pura lògica. Certesa absoluta, per més que una dóna es
pogués oblidar del fill de les seves entranyes, “JO no m’oblidaria mai de tu”.
(Isaïes 49, 8-15). Tot rematat pel salm tan freqüent el 144: “El Senyor és
compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a
tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat”.
Ens
ressona poderós com un clam allò, a més, de què ens va assabentar Pau aquests
dies passats: “Som obra seva. Déu
ens ha creat (present històric, és a dir, que es va realitzant ara mateix, som
com nadons de Déu!), en Jesucrist (l’únic que ens va salvant: ai, els
gerundis, divins gerundis!). És deure nostre amarar-nos del que ens escriu Pau
en la carta als Efesis, que fem nostra amb tot el dret. Pausats, germans, aneu pausats;
que no es perdi cap paraula. Són paraules de Déu: “Déu, que és ric en
misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran (vegi’s Jn 3, 16-17), que ens
ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels
nostres pecats: és per gràcia que heu
estat salvats! Per mitjà de
Jesucrist, Déu ens ha ressuscitat amb Ell i ens entronitzat dalt al cel juntament
amb Ell; així, davant dels segles que vindran, i en virtut de la bondat que
ens ha tingut en Jesucrist, ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa
de la seva gràcia. És per gràcia que
heu estat salvats, per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de
Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n”. Tornem al
principi. Diem i ho revalidem de totes totes: “Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a
realitzar les bones obres que Ell mateix havia preparat perquè visquéssim
practicant-les”. He de parar perquè estic sufocat per la transcendència
d’aquestes frases que m’enamoren. No hi puc fer més! Tornem-les a llegir
conjuntament... És per pura gràcia també que ho podem fer.
Aquest
és el broll de “gràcia sobre gràcia” (Jn 1, 16), que aporta el nostre magnànim
partner. ¿Com dir-ho: associat, compromissari, pactador? Amb Ell efectuem un
pacte de compromís, que ens lliga a perpetuïtat. Oh, dichosa ventura/ salí sin ser notada/ estando ya mi casa
sosegada!” Les fonts baptismals, què són si no un casament!: Anell per anell,
Aliança per aliança. La ventafocs espiritual, disculpeu-m’ho! Us i m’invito a
capbussar-nos -els més “aprovechados”- en la Subida
del Monte Carmelo, proesa inaudita
serà, si ho fem durant aquesta quinzena santa!
Això
és el que vivenciem en antícip, en pregustació, aquesta setmana anterior a la
Setmana Santa, on el que farem és immegir-nos en aquest misteri de Crist que som
i vivim potser d’ençà del re-batejament (catecúmens que som en perenne
pelegrinatge, esperem revalidar-lo la nit de Pasqua). El misteri de Crist ara
és el nostre misteri per participació. Absorbits, ancorats en el que som,
perquè així se’ns ha donat! “La saviesa d’un pobre” que ho viu en la
simplicitat del petit viure, sempre abocat al pou de la saviesa. Recordo a
Unamuno quan anava a parlar de les coses de Déu amb el dominic P. Arintero de
Salamanca i en el claustre del convent es posava bocabadat al brocal del pou i
“parlava” amb les profunditats d’aquell símbol per ell. ¿Excèntric o bé sabedor
de més fondes savieses? Què poc que entenem els llenguatges de la saviesa
humana. Tot el que surt del nostre caminar bla ens sembla foraviat o foll,
potser. Dostoievski en el seu llibre “L’Idiota” ens podria fer de torsimany.
Ja
haureu vist que l’evangeli de Joan aquests dies pren protagonisme. Jo proposo
per a aquests dies de les dues setmanes que resten, que feu (fem) una immersió
en el seu evangeli. Deixeu pel Tridu Pasqual la capbussada, a partir del
capítol 15 en endavant. Veureu com seguint-los pas a pas, anirem endinsant-nos
en Crist, no res menys! N’haurem de sortir ressuscitats, que vol dir rebatejats
i amb un anell en l’anular, símbol del mutu compromís, ponderant les “promeses”
que seran renovades per part nostra i joiosos per saber, admirar i agrair el compromís,
-promesa, Aliança Nova i Eterna- de Jesucrist envers nosaltres. “Déu ens estima
tant, que ha donat el seu Fill únic; i tots els qui creuen en Ell tenen ja vida eterna (Jn 3, 16-17) “Aquesta és la Fe de l’Església”.
Diumenge Vè de
Quaresma, 18 de març del 2018 Sabadell
