TENIM SEMPRE
TAULA PARADA
Deixeu-me
fer una entrada que us pot semblar potser inadequada, si no poc respectuosa:
-Tots
a dinar! Diu una veu estimada des de la cuina. Tothom a
taula! A la taula d’en Bernat qui no hi
és... –“Deu i Pare omnipotent, amb vostra divina paraula...” o més ligth:
-“Quants més serem a taula...” -Ja t’has rentat les mans? Són, en pàgines
viscudes, la traducció a ras de vida familiar la versió moderna (?) de
l’evangeli d’avui. Deixarem per un llarg parèntesi, oblidant-nos de moment: a
qui anava dirigida la vera paràbola sortida de llavis, si no del cor, de Jesús.
També deixaré la segona part que és la negativa, la contraposició, que en
podríem dir el que n’és l’anti-paràbola. I sobretot el remat final: la frase
que ho sintetitza tot.
Està
en marxa un sínode sobre la família aquests dies i no em puc contenir de parlar
de la família des d’un punt de vista més que res de la quotidianitat familiar...i
des de la visual de l’educació en l’humanisme i en l’evangeli.
No deixa de ser una
admirable paràbola parlar de la taula familiar. Tenir taula parada és ben bé la
gran al·legoria i un punt neuràlgic de la pedagogia familiar. Taula vol dir tenir
“i fer” família i/o amistat. Recordo d’un educador, em sembla que argentí,
que deia que la taula és el sagrament de la família, un mica en la línea del
llibre de Leonardo Boff : “Sagraments de vida i la vida dels sagraments”, on
les coses domèstiques –en el sentit que li dóna la guineu del Petit Príncep-
agafen miraculosament caràcter de sagramentalitat, es converteixen en ritus... Tinc
la mala fama ben guanyada de recomanar llibres. Deixeu-m’hi caure una vegada
més: Val la pena de llegir aquest petit-gran llibre de Boff. De fet fa temps
que va prendre volada l’expressió Església Domèstica atribuïda a la família, i
amb força raó: Allí s’hi dóna, o si hauria de donar, tot el bo i millor que
ofereix l’església conciliar, a saber: Poble, assemblea, convit, comunió,
festa, diàleg, mirada cap el món d’avui i del futur, evangeli, sagrament, cel
en la terra i terra en el cel, fe, esperança i AMOR.
La
taula no és tant important pel que hi ha, pel què hi mengem, com pel que hi compartim.
“Allí on dos o més estan reunits, Jo
estic enmig d’ells”. Crist és enmig de tots els comensals i és Ell que parla en
la veu de pares i fills i qui invita a diàleg i és el fonament de la comunió i
de la formació i nodriment de
A
l’evangeli surten moltes invitacions a taula,
Jesús es
deixava convidar i sempre en sortia una joia o altra, menjava amb els
deixebles, alimentava multituds, va rebre hospitalitat a Betània, va fer
l’últim sopar, i va fer el miracle de l’eucaristia en prova d’estimació fins a
exhauriment, com a preludi del Convit que serà el Cel. Entre els grecs s’hi feien uns simposis de gran
altura i Plató va recollir les converses a taula-sobretaula de Sòcrates, en els
seus “diàlegs”. Molta saviesa antiga i moderna prové de les converses,
entaulats, compartint menges de diversa qualitat, digestiva i espiritual. La
taula del menjador té la importància cultural i històrica de la invenció de la
roda i del foc...
A
l’evangeli s’hi constaten moltes excuses dels considerats inicialment com a
“invitats de primera”. Nosaltres també tenim les pròpies, algunes forçades, alienes
a la nostra voluntat, altres realment són fugides d’estudi, mai tan ben dit.
Els àpats són lliçons i mai hi sortim de buit.
A la Taula hi ha com unes sinèrgies, unes irradiacions, com un aire que
ens embolcalla a tots i que bé en podríem dir “l’esperit de família”. Quan són més grandets els fills s’han
d’allargar les sobretaules, per tal de que ens intercanviem les “taules
informatives, els telediaris nostres” i fem un repàs de tots els móns de
tots els “Bernats”; això atansa petits i grans i grans i petits. Allí s’hi condensen
presències actives, somriures espontanis, donar generosament gràcies, allargar
la mà servidora, amplificar la germanor i la delicadesa. A la
taula –sembla una paradoxa- hem de maldar més per donar que per rebre. S’ha
d’estar atent a l’altre, tenir mirades de complicitat. També com se sol dir :
“es menja amb els ulls” en el sentit més humà de mirar-nos i comunicar-nos, de
“menjar-nos”. Parar i desparar taula és una bona manera d’aprendre a servir. A
la taula es concentra el
bo i millor de la vida i del futur.
¿Ho
pinto massa bé, un excés d’utopia? Sí i no. El “sí” té matisos i diverses graduacions
com té graus el vi. Es creix a taula i es fa ostensible, des de la cadireta
pels menuts, la trona, fins a converses de gent gran i assabentada del que passa
en el món interior i en la pel·lícula de la vida de societat. El “no” és sempre
negatiu. La taula es podria convertir regressivament en un “com” -amb perdó-. I
no hi valen excuses...
Bé,
potser que tornem a les lectures litúrgiques.
El diumenge passat Isaïes ens parlava del Cant de l’enamorat de la
vinya. Avui el mateix Isaïes ens entaula a dalt d’una muntanya
que és senyal de qualitat i de saviesa, és la imatge de Sió de Jerusalem. Allí
Déu prepararà per a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins
selectes i clarificats. Aquell dia diran: “Aquí teniu el vostre Déu! Havíem
posat en ell l’esperança i ens ha salvat”. A la resposta al salm responsorial
hi trobem aquesta tornada: “Viure sempre a la casa del Senyor” com a desig
permanent, i a continuació ve el salm tan freqüentat per totes les excel·lents
coses que s’hi diu: “Jo sóc el bon Pastor. Davant meu pareu taula vós mateix.
Em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna, etc”. (Gustem-lo ben a poc a
poc, fem-lo ben nostre, com si pastor i ovella fossin Jesús i jo mateix) A la
carta als filipesos tan suculenta, que ens ha acompanyat durant diversos
diumenges seguits, ens diu Pau que a la generositat que els de Filips van tenir
amb ell, això li permet de fer aquesta súplica i regraciament: “El meu Déu satisfarà
les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en
Jesucrist” i així obre els finestrals del cel, perquè puguin veure el gran
convit a que són invitats, indescriptible! A més d’una referència al convit de
l’Eucaristia, la gran taula parada a tots els que s’hi senten cridats, gent de poble,
empesos per suplir els que se n’han fet indignes, refusant la invitació. Recordem
les paraules que el sacerdot diu abans de la Comunió com al banquet del cel:
“Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula”.
¡Com hauríem de respondre, amb quina fe que fa miracles, com la d’aquell bon
home, el centurió, que li demanà que curés el seu criat. I provocant
l’admiració de Jesús, li fa: “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva;
digueu-ho només de paraula, i la meva ànima (el meu criat) serà salva”. Fe
esplendorosa que va suscitar aquell elogi tan extraordinari: “Us asseguro que
no he trobat ningú a Israel amb tanta fe”.
He
promès de dir a qui anava dirigida aquesta paràbola, quasi no cal ni dir-ho, ja
ho heu endevinat: Jesús proposà aquesta paràbola als grans sacerdots i als
notables del poble. I també com acabava: “Els cridats són molts, però no tants
els elegits”. Que puguem ser d’aquests últims. Bon profit a tots els àpats
familiars!
Diumenge
XXVIII de durant l’any, 12 d’octubre del 2014
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada