L’EVANGELI DE
LES CRIDES
L’evangeli
d’avui, del principi del de Marc, a penes començar-lo, ja ens porta a les
primeres vocacions evangèliques; a
més, amb la pàgina del llibre de Samuel, on ell, desconcertat de primer, al
final el sacerdot Elí li ensenya a saber distingir la veu de Déu i aprèn ja, de
ben menut, a saber quan és que Déu li parla i percep bé la vocació de profeta
que enclou aquesta crida. És bo de començar l’any amb aquesta proclama
d’expectatives humanes en la veu que, natura i Déu, criden i en els diferents
ressons que implica la Paraula de Déu, quan la sentim com dirigida a nosaltres.
Aquest to interior i invitador que li
sabem reconèixer ens el mostra com a una vocació personal. Que la tenim
tots; a tanta grandesa i responsabilitat estem cridats!
Que
la vida cristiana sigui una crida
oberta, àdhuc permanent, a créixer, a tenir cura en els aspectes més variats de
la “condició humana” hauria de ser
considerada, a aquestes alçades, no gensmenys que com una vocació. Deixem de banda la consideració vocacional com a cosa
exclusiva de sacerdots o religiosos, només. Avui, resseguint les afirmacions
del Vaticà II, ja no queda ningú fora d’aquesta consideració –dic,
consideració, deferència, al·lusió, crida, vocació-. Només cal obrir les pàgines
de la Constitució pastoral Sobre l’Església i el món actual i ja en les
primers expressions –emfàtiques- s’hi llegeix: “El goig i l’esperança, la
tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels
que pateixen, són també les dels deixebles de Crist. No hi ha res
veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor. La seva comunitat
està formada per homes que, vinculats en Crist, són guiats per l’Esperit Sant
en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare; i han rebut la bona nova de
salvació per comunicar-la a tots. Per això, l’Església se sent íntimament i
realment solidària del gènere humà i de la seva història...” “El sant Concili,
doncs, reconeixent l’altíssima vocació de l’home i afirmant un com germen diví
inserit en ell, ofereix al gènere humà la sincera col·laboració de l’Església
per a la instauració d’una germanor universal que respongui a aquesta
vocació”. Afegirà, després, “Què és
l’home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, que encara
subsisteixen malgrat els progressos tan enormes que s’han fet? Quin valor tenen
els èxits assolits a un preu tan car? Què pot aportar l’home a la societat i
què pot esperar de la societat? Què hi ha després d’aquesta vida de la terra?” I encara més: “Creients i no creients, generalment
estan d’acord en això: que tots els béns que hi ha a la terra s’han d’ordenar en
funció de l’home, que n’és el centre i el cim”. Pas a pas anirà afegint.
“Des del començament els va crear home i dona. Aquest consorci d’home i dona
constitueix la primera expressió de la comunió de les persones.
Efectivament, l’home per al seva íntima naturalesa és un ésser social i no pot
viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions amb els
altres”.
“En
la unitat del cos i de l’ànima, l’home, per la seva mateixa condició corporal,
és una síntesi de l’univers material, i per mitjà d’ell, els elements del món
hi assoleixen els cims més enlairats i aixequen la veu de lloança lliure al Creador.
El diàleg fraternal entre els homes no troba la seva perfecció a nivell de la
tècnica, sinó més endins, en la “comunitat de persones” (Mounier), que exigeix
el respecte mutu envers la seva plena dignitat
espiritual. A fi de promoure aquesta comunió entre les persones, la
revelació cristiana ens aporta una gran ajuda i al mateix temps ens guia a una
concepció més fonda de les lleis de la vida social, que el Creador va gravar en
la naturalesa espiritual i moral de l’home.
Que
tot això abasti de ple tota la rodonesa de la terra, més enllà de religions i
d’humanismes diversos, ho podem
rastrejar d’una manera similar en els ideals del desenvolupament del
capteniment de la persona amb creixent consciència del què és, i d’on va. Tot
això es fa amb un calc molt semblant per a tothom “ben nascut” –perdoneu
l’expressió- i progressivament dotat de noves sensibilitats de maduresa ètica i
existencial entre les moltes facetes del “polièdric mirall humà” (Papa
Francesc). Tothom, en qualsevol cultura és un vocacionat a ser ell en
intersecció amb les coordenades existencials del seu entorn, una vegada
purificada la “ganga” adherida que sempre comporta qualsevol estil de vida.
“L’home
d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament de la seva personalitat i
una més clara descoberta i afirmació dels seus drets. Com sigui que l’Església
ha rebut l’encàrrec de manifestar el misteri de Déu, que és el fi darrer de
l’home, ella -al mateix temps- revela a l’home el sentit de la pròpia existència,
és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home. Sap prou bé l’Església que
només Déu, al qual ella serveix, dóna resposta
als anhels profunds del cor humà, que mai no es sacia plenament amb
menges terrenals. Sap també que l’home, sol·licitat en tot moment per l’Esperit
de Déu, no serà mai del tot indiferent davant els problemes religiosos, com ho
demostra no sols l’experiència dels segles passats, sinó encara una infinitat
de testimonis dels nostres temps. L’home voldrà saber sempre, almenys
confusament, quin pot ser el significat de la seva vida, del seu
treball, de la seva mort. I la mateixa presència de l’Església al món li
recorda aquests problemes. Només Déu, però , que ha creat l’home a imatge seva
i l’ha rescatat del pecat, dóna a aquestes qüestions una resposta ben acabada,
i això per mitjà de la revelació acomplerta en el Crist, el seu Fill que es va
fer home. Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més
home”.
“Partint
d’aquesta fe, l’Església pot preservar la dignitat de la natura humana de tot
el vaivé d’opinions que, per exemple, o bé rebaixen massa el cos humà, o bé
l’exalten massa. No hi ha cap llei humana que pugui emparar tan bé la dignitat
i la llibertat personal de l’home, com l’Evangeli dels fills de Déu.
Nosaltres
els cristians, doncs, no som pas diferents en les coincidències basilars que
podríem enunciar com en la Declaració dels Drets Humans (1948) i dels pobles (1999). Amb més raons, també ho subscriuríem des
d’una visió de fe . Intentant baixar al
concret i resseguint els pilars de l’educació que s’han declarat
successivament en el document del 1972 Aprendre
a ser, dit també l’Informe d’Edgar Faure; remodelat en el document del
1996, també de la Unesco, amb aquest títol: Educació:
hi ha un tresor amagat dins. Darrerament hi ha un nou Informe, titulat pel
seu presentador i coordinador: Sobhi Tawil: Repensar
l’educació. Vers un bé comú mundial,
del 2015. La seva concepció d’home la trobem ben rica i suggeridora, en vistes
a donar unes visions educatives de la persona humana, que la sintetitza en els pilars
de tota educació, sigui la persona que sigui i tingui l’edat que tingui. La
primera faceta a posar de relleu és que l’home és tota la vida un aprenent i aprendre a aprendre que pot semblar una
simplicitat, amaga tot el dinamisme necessari per portar endavant l’aprenentatge
de ser home, i de ser-ho cada vegada millor i més en profunditat. L’educació
bàsica s’obre en aquests quatre aspectes essencials:
-
Aprendre a conviure, a saber viure junts: Només en la descoberta de
l’altre i entrant-hi en connexió des del respecte, des de la proximitat, des
del diàleg, des dels compromisos, des de l’empatia fins a arribar a la filia
(amistat), a l’estimació enriquidora mútuament.
Aquest aspecte es considera més fonamental avui en dia on les relacions
interhumanes són bàsiques en una cultura de globalitzacions, on espai i temps
d’alguna manera són relativitzats. Diu el document: “Alguns pensaran que és una
utopia, però és una utopia necessària, realment vital si volem sortir d’un
cicle perillós sostingut pel cinisme o
per la resignació”.
-
Aprendre a saber: Avui en un món que substancialment flueix, que
els canvis s’acceleren; avui més que mai hem de saber en quin món vivim- àdhuc
en el que viurem totes les nostres generacions... Saber-se situar. Tenir una
àmplia cultura general sempre oberta a tanta informació –sobrera- que haurem de
saber processar. Avui no podrem dir mai: “d’això ja en sé prou”. La formació
permanent no pot acotar-se només en la professionalitat, tot admet un més i
un millor. Avui la humanística és un deure en obsolescència: caldrà
preservar-les, les humanitats; saber pensar, tenir sentit crític. Tenir el cap
ben “moblat”. Tenir capacitat d’admiració, de saber relacionar, tenir un bon
cabal de lèxic, de lectures comprensives; saber-se “manejar” en termes humans i
divins. Res de tot l’humà ho conceptuo com aliè”.
-
Aprendre a fer: en tots els aspectes de manualitats, de
creativitat en l’expressió personal: gestual, emocional, capacitat de treball,
de persistència, de saber ser pràctic, de tenir iniciativa; saber fer un
constructe mental, saber desentranyar, resoldre problemes, tendir nexe entre
les percepcions, la imaginació i la ment. Treballar la memòria, saber el per
què i el com de les coses materials i
imaginatives; oberts a descobrir i a gaudir en el fer. Saber treballar
en equip i cooperativament.
-
Aprendre a ser: Fou el punt rellevant del primer Informe Delors.
Capacitat d’autonomia, de coneixement d’un mateix, de judici. Ser lliure,
fugint de dependències que esclavitzen. Capacitat de ser responsable d’un
mateix i dels altres, en mesura creixent, Explorar totes les capacitats i
talents propis i saber-los explosionar per bé, saber que un té “deures i
havers”, ser el millor jo, superant egos (Drier). Ser diferent amb raons, ser
irradiants, cultivar la pròpia interioritat, arribar a “ser més” (Teilhard);
tenir experiències “cimals” (Maslow), tenir el sentit de totalitat (Déu/Tao),
ser “apersonats” (Mounier); sensitivitat, sensibilitat, accés a la bondat i a
la bellesa. Saber comunicar-se per dins i en xarxa. Cercar el per a què, les
finalitats...
Ja
heu vist que hem obert camins naturals, ben i ben humans. Jesús digué en la
síntesi que feu dels dos manaments en un: “Estimar Déu i estimar el germà, tot
germà”: “Fes això i viuràs”. És a dir: obre’t a l’estil de fer, pensar, sentir
i conviure, en una matriu evangèlica. Ni res més ni res menys. Aquesta és en
definitiva la vocació personal i
comunitària a que estem cridats, sí,
cridats.
Diumenge segon de
durant l’any, 14 de gener del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada