dissabte, 18 d’abril del 2020

Homilia del diumenge 19/04/2020


ENFILANT  LA  SETMANA  DE  L’OCTAVA  DE  PASQUA

“Avui és el dia en què ha obrat el Senyor;
Alegrem-nos-en i celebrem-lo”.

                         (Aclamació freqüent d’aquests dies pasquals, treta del salm 117 que ens el trobem com a salm responsorial propi, joiosament repetit i assaborit. Provem de pregar-lo sovint. Ens introduirà en un ambient joiós i exultant, compartint resurrecció!)

                                               Atenció, perquè no és que re-celebrem com amb un “carrilló” o campaneria els joiosos ecos del dia de la capvuitada de l’Esdeveniment de la Pasqua, no; sinó que ho fem dalerosos en l’enfilall, un a un, de tots els dies d’aquesta setmana, que es van revestint de la Glòria esplendent de la Pasqua. Cal, doncs, anar, dia rere dia, a copsar i a capir el sentit de la litúrgia tota, sobretot de la Paraula rutilant en el cada dia. Cada dia té el seu propi misteri. No oblideu de donar una mirada plena a les aclamacions que ens donen entrada als evangelis, tots de Joan, a les col·lectes i a les pregàries de postcomunió i a l’oració sobre les ofrenes. Com si fos un jardí pasqual! És la litúrgia, tota ella, que s’ha ennuvola del perfum de les “resurreccionetes” nostres en la cabdal i totalitzadora de Jesús, que esdevé presència i acció a través de l’Esperit Sant que se’ns va infondre en el baptisme inicial, benaurat ell i nosaltres en, per i amb Ell!


Sebastià Taltavull – Un nou llindar | L'article del bisbe Sebastià ...                                               Noteu com es subratlla tot al llarg de la setmana el goig baptismal, perquè la Pasqua és una insistent invitació a trobar-nos davant per davant, endins i endins, de la nostra condició de batejats, però no en un sentit clos d’una rememoració d’un fet aïllat, perdut en els llindars de la nostra delitosa “inauguració de vida” i, a sobre, vull dir endins en el “re-naixement” esdevingut en el dia del baptisme, anys fa i sense tenir-ne més que referències de tercera mà... No sé com expressar la radical significació de que no és un “fet” passat; és que amb el baptisme hem iniciat una vida nova, de la qual n’hem de prendre conscienciosa consciència! (valgui la  volguda redundància). Vida nova que inicia un procés que es va fent i brodant en els avatards del viure quotidià. Des d’unes ignoràncies primeres, pujant -graó a graó- en el saber baptismal, i assaborint una condició que cada dia aniré valorant més i més. No sabem què és el que s’amaga-desvela això de sentir-se un hom desplegant la condició vital de batejat! Com m’agradaria posar aquest verb en gerundi: batejand, en el sentit de desplegament actiu de les seves entreteles, del seu misteri, en definitiva. Manera de sentir-se activa i actual, en creixement joiós. Ara, des del baptisme, hauríem de fer de la nostra vida un càntic a la vida baptismal, no solament a la vida-nounada, tot i que no seria pas poc!, hauríem d’unificar naixement a la vida i “renaixement” a la gràcia baptismal en una sola percepció. Cadascuna d’elles, sobrepotenciant-se mútuament. Ara, pel fet ser batejats, ja entendríem el viure com una potenciació doblement gratuïta (un mica com allò de Teresa: “vivo sin vivir en mi”, com un accés a la vivència de ser fills de Déu, des de dins de Déu mateix: això i no gens menys és la vida baptismal!

                                               La celebració parcel·lada del misteri global de Jesús ens podria portar a una visió fragmentària. La Resurrecció ho engloba tot. Per Joan, que ho explicita ja en el Pròleg, va del Déu Creador i per la Paraula coexistent, passant per la Paraula Encarnada cocreadora que es va fer home i habità entre nosaltres. I que de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia. Feu vida entre nosaltres i portà el seu amor fins a l’extrem de donar la vida, per fer-nos-la participar a través del baptisme i per l’efusió de l’Esperit Sant que és dador de vida i vivificador; i ens ha obert les estances de la Casa del Pare que és també el nostre Pare. D’aquí se’n deriva que en celebrar una festa concreta, les celebrem totes a la vegada. Unim inextricablement creació, encarnació, vida, passió, mort, resurrecció de Jesús, el Crist i Déu nostre, Pentecosta o efusió de l’Esperit, revelació, redempció, santificació, vida eterna i glorificació total. El papa Francesc ens ho explica en la primera exhortació apostòlica “La Joia de l’Evangeli” en els números 234-237 on ens diu que “El tot és superior a la part”. “El tot és més que la part i també és més que la mera suma d’aquestes” i ens diu que “l’esfera no és el model, perquè no és superior a les parts, on cada punt és equidistant del centre i no hi ha diferències  entre uns i altres. El model és el políedre, que reflecteix  la confluència de totes les parcialitats que en ell conserven la seva originalitat”. Ell ho aplica a la varietat dels anunciadors de l’evangeli, cadascú amb la seva particularitat, però tots ells deutors de la totalitat o integritat de l’evangeli sencer, jo ho aplico a l’any litúrgic en el què cada celebració concreta engloba totes les altres cares o misteris del políedre. Tant Pasqua és aquesta setmana com Pentecosta, com Nadal. El misteri global de Jesús és el totalitzador de totes les celebracions litúrgiques. Arrodoneix Francesc: “L’evangeli té un criteri de totalitat que li és inherent”.  Jo dic que tot l’any litúrgic té un criteri de totalitat, aplicat-celebrat en cada misteri particular. Acabem tots dos a l’uníson: “El tot és superior a la part”.

                                               Donem una atenció -el més plena possible- a les lectures del dia de l’Octava i senyalem com a particularitat que des d’avui i en endavant fins a la Pentecosta, anirem llegint fragments del llibre dels Fets del Apòstols. Ocasió que aprofito per a invitar-nos a llegir-lo sencer, perquè, en trobar-nos diàriament amb un fragment, sapiguem que la part s’explica sempre tenint present el tot. Aquest llibre el va escriure l’evangelista Lluc com formant part d’un díptic: el seu evangeli més (+) aquest del Fets dels apòstols, on s’esplaia en el creixement de les primeres comunitats cristianes i ens subratlla les actituds que regnaven en aquells albors, quan la vivència de la resurrecció els era ben i molt present i vivificava la seva vida de cristians, regalimant encara les aigües baptismals. Sabem que els començaments tenen un to d’autenticitat derivada de la immediatesa de les seves estrenades conviccions. Per això ens convé uns sovintejats “retorns” a les pròpies arrels i fonaments del nostre viure de cristians...

                                               Allò de que els principis enllacen amb els finals, ho trobarem exemplificat en la lectura d’avui del final (primer, perquè n’hi ha dos) de l’evangeli de Joan. On podrem llegir l’escena del comiat de Jesús dels seus, però fent un subratllat directament relacionat amb la nostra fe, gràcia baptismal. Al moment final de la vida i mort de Jesús, en el moment d’expirar molts exegetes li donen un valor que va més enllà del simbòlic: Jesús va alenar tanmateix l’Esperit! Ens el va donar, que és el mateix que va regir la seva vida temporal. Tots els moments de la seva existència va ser regits per l’impuls de l’Esperit Sant, que en l’escena d’avui ens alenà també a nosaltres en els seus deixebles, quan digué palesament: “Rebeu l’Esperit Sant”, això precedit de l’enviament: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també JO us envio a vosaltres”. I perquè ens ho puguem aplicar també a nosaltres, adverteix a Tomàs: “Per què m’’has vist, has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. I qui són aquests, sinó nosaltres? Tot el que hem pogut anar llegint en aquest evangeli de Joan, pensem que es va escriure amb una finalitat ben concreta: “Els que heu llegit aquí aquest llibre, ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu Nom”.

                                               Bé podríem concloure sentint-nos interpel·lats amb la col·lecta d’avui que sintetitza els fets commemorats i viscuts aquests dies: “Oh Déu, sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la FE del vostre poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina Sang ens ha redimit”. Dia, doncs, de l’Exaltació de la nostra FE baptismal. “Alegrem-nos-en i celebrem-lo”.

P. Josep Mª Balcells.
Setmana i Diumenge de l’Octava de Pasqua, 19 d’abril del 2020  Sabadell