UNA ESGLÈSIA
“EN SORTIDA”
Expressió
feliç, aquesta, del papa Francesc que en les nostres encontorns s’ha fet, allò
que en diuen avui, viral. L’Església que, en definitiva també som nosaltres, si
l’hem de posar “en mode” pasqual que és per imperatius el que ens
correspon en aquest cicle litúrgic, certament l’hem de posar “en marxa”, altra
expressió afortunada que el papa ens ha ofert des de fa temps, tants com des
del principi del seu pontificat. Si verament sintonitzem en els enquadraments
pasquals no podem per menys de fer ressonar aquell permanent manament:Aneu i feu deixebles meus, batejant-los
en l’Esperit i obrint-los a la meva Paraula. No hi ha Pasqua, si no hi ha enviament.
Aquest es plasmarà en un testimoniatge,
fruit d’una experiència personal vivenciada i recolzada en la què se’ns narra
en els evangelis i que és seqüenciada en les lectures dels Fets dels Apòstols
i que ens és donada precisament en la narració de les experiències que
visqueren els primers deixebles, esdevinguts apòstols, en els albors de l’Església
primera i naixent; que se’ls nota sadolls i envoltats del perfum i l’aire de la
Resurrecció i de Pentecosta en novetat i exultança! Ho he dit més d’una i
moltes vegades. Els llibres del Nou Testament no són narracions de fets esdevinguts
i passats, no; els hem de llegir vivint-los des d’una perspectiva de novetat i
inclusius, amb l’esperit mateix que els va portar a comunicar-nos-els per
escrit, amb la nostra FE operativa i proactiva. No serien Paraula de Déu, sinó
hi trobéssim aquest alè viu i vivificant que ells volien compartir amb
nosaltres. No són només història passada, són Vida transmesa. Jesús hi és
present amb una presència colpidora i exaltant: són per a nosaltres existencialment
Resurrecció i Vida.
Aquest
diumenge tercer de Pasqua (no després de Pasqua, parem-hi atenció!) ens
presenta el rebullir de l’Església naixent. No fa una pila d’anys, sinó
ara, ara mateix. “No sents hi ha Algú que està trucant...”. El papa Francesc
ens regala el primer capítol de La Joia de l’Evangeli” precisament sota aquesta
pretesa d’evangelització que és una invitació apressant, tota una mobilització
eclesial que hem de viure-la amb la JOIA (ara en majúscula per compartida i -ara
més que mai- en temps pandèmic que la podria ofegar, de no ser per allò que ens
dona nom: cristians!). La Joia és consubstancial al temps de Pasqua. El títol
esmentat resa així: “La transformació missionera de l’Església”. Capítol
que només el podem llegir i fer-lo nostre amb els ulls esbatanats i amb el
cor abrusat. Llegint l’evangeli d’avui hi teniu el motiu esclaridor. Una de
les peces més emotives de l’Evangeli de Lluc, la dels deixebles d’Emaús -ja hi
tornarem posteriorment, ben segur. En l’escrit se’ns parla d’una transformació anhelada pel papa, amic i
proper, Francesc, que equival a una transmutació a fons. Un canvi en la
manera de viure i de veure la nostra pertinença a l’església, potser
menuda i concreta, i que -per això se m’ha posat en minúscula, ai!- en la que vivim, en la que ens movem i som! Ara,
potser, és l’hora d’entendre què vol dir aquesta expressió tan malmenada i
eixorca: la conversió, la metanoia, el girar els ulls vers... ei, no a
nosaltres! -massa “empecatats”, mancats de percebre “gràcia sobre gràcia”, en cadascun,
com una gràcia abassegadora que ens té batejats, ungits, canviats, això:
respirant l’alè mateix de Crist que és el seu Esperit Sant. Pasqua -amb bateig
o amb rebateig- és mirar fit a fit a Jesús i al seu missatge de salvació, de
canvi, de mirar de veure-viure la condició de cristians actius i proactius que
saben superar maneres envellides i insuficients. I que s’obren als suggeriments
del papa Francesc. Llegiu-lo directament i se us omplirà l’esperit, àdhuc el
cos mateix, d’un no sé què... que sempre té la paraula d’aquest papa, que ens
és pare i germà a la vegada. Llegeixo: “La intimitat de l’Església amb Jesús és
una intimitat itinerant, i la comunió “essencialment es configura com a comunió
missionera”. Segueix: “Fidel al model del Mestre, és vital que avui
l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, a tots els llocs, en
totes les ocasions, sense demores, sense fatic i sense por. La Joia de
l’evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú”. Ho aclarirà dient: Pastoral
en conversió: “Destaco que el que
miraré d’expressar aquí té un sentit
programàtic i conseqüències importats. Espero que totes les comunitats
procurin posar mitjans necessaris per a avançar en el camí d’una conversió
pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja
no ens serveix “una simple administració”. Constituïm-nos en un estat
permanent de missió”. No és cosa nova, ja el concili Vaticà II ens ho remarca:
“Crist crida l’Església pelegrina a una perenne reforma, de la qual l’Església mateixa, en quant institució humana
i terrenal, té sempre necessitat”.
Llegim,
llegim, vivenciant-la, aquesta preciosa col·lecta d’avui: “Oh Déu, feu que el
vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit;
que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció
amb l’esperança segura del Goig etern”. (és prec; s’hi diu: sentir-se)
Tenim
per partida doble a Pere, superades les escenes lamentables i reconegut per fe -ara
ardorosa- com es posa a predicar amb una convicció humil però novament sincera
per gràcia de l’Esperit Sant, superades les pors de portes closes per por dels
jueus... Quin Pere més contrastant amb el Pere de la Passió! Sentiu-lo:
”Germans, us he de parlar clar: Aquest Jesús que vau matar, aquest Jesús Déu
l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta
de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant, com estava promès i
l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu”.(final
primera lectura). “Déu l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per Ell, heu
cregut en Déu, que l’ha ressuscitat i l’ha glorificat. Per això teniu posada en
Déu la FE i l’Esperança” (final segona lectura).
Aquest
to Joiós és prevalent en tota l’arquitectura litúrgica d’aquest diumenge. A més
de l’esmentada col·lecta, ho veiem reafirmat a l’oració sobre les ofrenes: Hi
llegim: “Rebeu, Senyor, els presents de la vostra Església exultant; i ja que,
en la Resurrecció del vostre Fill, li heu donat un motiu tan gran de Joia,
concediu-li també el do d’una alegria que no s’acaba”.
És
interessant veure que en aquesta invitació al goig pasqual es presenti en forma
d’aprenentatge a fer camí, “ensenyeu-me el camí que duu a la vida. Com
ho expressa magníficament el salm 15! “Joia i festa a desdir a la vostra
presència; al costat vostre delícies per sempre”. Pregunteu-ho als dos
deixebles que fugint cap a Emaús es troben per company de camí el mateix Jesús
ressuscitat, que viatge a l’anonimat i que els va obrint els ulls i el cor a
entendre el “fet”, el gran Esdeveniment Pasqual, que costa tant d’assimilar i
de compartir. Estem ben avisats ara tots nosaltres: la Pasqua no és un dogma,
és el fonament de la nostra fe... És un camí d’anada pesarosa, com de fugida.
És emocionant l’escena de forçar el vianant a restar amb ells, ni que només fos
per a aquella vetllada. Un escena tan senzilla com compartir un sopar se’ls
converteix en un Sant Sopar insospitat. La meravella no els resta només
descol·locats; tot d’una reemprenen el camí de tornada. Per -atenció!-
convertir-se en testimonis fefaents d’una trobada amb el mateix Mestre,
envoltat de resurrecció! Imatge preciosa del que dèiem al principi. L’Església
volguda per Francesc, ara i aquí, és l’Església
en marxa, en sortida, una Església de portes obertes. (Ai, ara que les
tenim tancades. Podria ser inesperadament tot un indici profètic d’amb quines
ànsies les hem de tornar a obrir...) “L’Església és cridada a ser sempre la
casa oberta del Pare”. “Deia ja fa temps”: “Un dels signes concrets d’aquesta
obertura és tenir temples amb les portes obertes a tot arreu”, “Missionerament”
obertes, abastant, acollint tothom qui s’hi afaiçoni... “Sovint ens comportem
com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Església no és
una duana; és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a
les espatlles”. El papa acaba amb aquest vehement anhel: “Sortim, sortim a
oferir la vida de Jesucrist... M’estimo més una Església accidentada, ferida,
tacada per haver sortit al carrer que no pas una Església malalta pel tancament
i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església
preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions
i procediments”. No sentiu ressons de passades militàncies: Accions Catòliques,
Grups, comunitats, equips. Ai, l’enyorança d’una militància viscuda
compromesament en altres temps... Som a no som?
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
III de Pasqua, 26 d’abril del 2020.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada