BO I FENT-SE UN LES PREGUNTES
ESSENCIALS…
“M’ensenyareu el camí que duu a la vida;
Joia i festa a la vostra presència;
al costat vostre delícies per sempre” (salm 15)
Ara, en aquests dies de reclusió, un
creu que és el moment precís, moment de gràcia,
diria, per desteixir el canemàs de la pròpia vida, per tal de fer-ne un reset,
un tornar-lo a teixir tenint presents aquells principis o finalitats primordials,
a fi -malgrat les maltempsades que vivim- de que puguem obrir ulls i ment a
allò que sabem que ens podria fer viure
amb sentit i donant valor al fer senzill nostre de cada dia. Deu voler dir
allò que Ignasi en deia pricipio y
fundamento. Li cal -al viure diari- un fort ancoratge en la ROCA
incommobible que canten els salms. Això em porta a les imatges d’aquells
poblets segarrencs, aglomerats, i abraçats per muralles medievals al bell punt
d’un turonet: “T’estimo, Senyor, força meva! Senyor, ets roca i muralla que em
deslliura; Déu meu, penyal on m’emparo, escut i baluard, força que em salva” (salm
17). Aquests dies tot convida a sentir el glatir del cor, si és que hem sabut
foragitar les pors i els mals pensaments de futur que podrien obsessionar-nos.
Diguem-nos amb convició: “pau i serenor, germà!” Seu i parla’t amb
tranquil·litat. Allò del Sit and Talk
Solem
dir-nos que no tenim temps per a pensar (vull dir per a pensar-nos)
amb el tràfec quotidià... Deia Pascal, al segle XVII: “Totes les desgràcies de
la humanitat deriven d’una sola cosa: la incapacitat de l’home de quedar-se
sol i quiet en una habitació”. I és que de no “parar” voluntàriament i de
no voler entrar en les preguntes existencials, no sortirem del caos, en el qual podem estar
immergits..., més aquests dies precisos. És o no és? Anem-hi, doncs: Qui sóc
jo? Quin és el meu entorn? Estimo qui presumiblement estimo? Quin sentit té la
meva vida? Potser cal un cop de timó? Cap a on? Quines són de veritat les meves
conviccions? Si m’hagués de fer una autoavaluació, què en diria de mi? No cal
fer-s’en en excès, de preguntes. Una vegada més hem de fer sobreposar la
qualitat a la quantitat. Potser n’hi ha una de prèvia?: Perquè acostumem
a sortir de carril, perquè “fugim d’estudi” tothora o, dit més ponderadament,
sovint; o, apa!, algunes vegades...?
Fem-nos
un bany de senzillesa i d’humilitat, en el cas que sapiguem què vol dir a la
pràctica això de ser senzill com als coloms, per dir-ho amb paraules de Jesús.
Ja les indicavem, el diumenge passat, aquestes actituds evangèliques i més que
en podríem decantar. Les torno a referir per allò de la bona pedagogia, que
discretament repeteix. Estem als llindars de Mateu, capítol sisè, versets del
25 al 34, final de capítol. Tornem-hi sovint, per tal d’asserenar-nos i de
poder entrar en l’entranya de nosaltres mateixos...
En
aquests dies, la sensació de caos pot enterbolir la capacitat de pensar-nos
adequadament. Això que estem vivint o més ben dit això que ens enterboleix i
ens emmentzina, més aviat ens prem a fer-hi fugides, moltes inconscients,
portats no sabem per qui o per què. Dues són les opcions que ens avassallen,
quan ens diem: “no hi podem fer res...” Fugides en les coordenades en el viure i
conviure de l’espai i del temps. L’espai no ens el solem imaginar
com a localització: (si estés
a la segona residència..., si és que
la tens; si pogués anar a donar un
vol, si estès amb els amics, si viatgés a...) Ho heu vist: sempre
amb aquest sí fatídic, aquest si condicional o potencial, que ens
dèien a les esborrades gramàtiques d’antany... Vols dir que el millor espai
per a tu no és el en què tu estàs, ara? No estem confinats, semblem
“segrestats” per una veu insistent que ens commina: “Queda’t a casa”. Hi
deu haver –dic jo- un més enllà d’una constricció, que ens pot fer
pensar, que per a què tenir ales si no podem volar? I si hi veiéssim una gran oportunitat aprofitada per
pensar-nos existencialement, que dèiem al principi? Ara, ens vagarien els
moments i racons per enfilar algunes qüestions inhabituals...
Fugida
espacial, però també i molt més la fugida temporal: Quants
vegades no ens haurem dit aquests dies: Abans (un “d’enyorança es mor!”) de
l’esclat de la pandèmia era, feia, vivia... Oh, quantes vegades hem somiat sortir.
I la deslocalització, el desconfinament, per a quan? La fugida en el somni, en
tots els posts- possibles. Ai, sempre “extrapolats”, en fugida
constant... És el moment de encarxofar-nos en l’ara i aquí.
Mira,
ara et toca a casa, aquesta casa enyorada en mil ocasions: “enlloc com a
casa...” tot i les necessitats lacerants que hi pugui haver, ara et toca a
casa, cal entrar-hi de ferm, tot i les limitacions. Sigues-hi! I pren-te temps
per a fer les teves reflexions, literalment: capbussades cap endins: Qui, què,
com, quan, per a què?
Només
la saviesa és la porta d’entrada als teus secrets, als teus desigs, als teus
propòsits, a les teves conviccions; -puc pujar el to?: als teus principis
existencials. Com podria ser el meu millor jo? Podries posar-te alguns
camins concrets a recórrer? Qui dirigeix el teu viure concret en el quotidià?
Què voldries fer i que no acabes de fer ni poc ni massa? Tens saviesa pràctica?
Amb qui pots comptar? Déu té lloc en la teva vida?; en el teu fer d’hàbits que
tendeixen en curva plana o en descens mig camuflats i no posats a plató,tantes vegades?
Ens molesten aquestes preguntes? Que jo me les faig per a mi, tranquils...
I
si em preguntés amb preguntes de l’evangeli: “Qui dius que sóc JO?” Com et
deixes “prendre” pels fets esdvinguts i celebrats aquests dies? Són pertinents
o impertinents el fet de posar-vos davant de Crist, convidats a taula amb Ell, testimonis
d’excepció davant el Crucificat? Silents davant el silenci ominós de quan
Crist expira a la Creu quan el dia es queda ofegat? Saps pensar més en Crist
que no en els teus mancaments? Quan a l’evangeli sents com sentíem aquests dies
a la cerimònia (o a les cerimònies) al Vaticà, amb una bellesa despullada que
feia estremir; i quan els cantors entonaven en un gregorià reviscut: “Crist es
féu per nosaltres obedient fins a la
mort i una mort en Creu”. Simone Weil deia que l’actitud fondal de tota persona
que viu i sent com a cristià és l’obediència. Etimològicament = un que ha sentit prorrompuda a dins una crida
personal, una vocació fonamental que et trascendeix, que fa referència a un més
enllà i a un més endins a la què et sents empès, més enlaire àdhuc que la teva
idolàtrica llibertat; crida com la que sentia Jesús obsequiós amb el voler
amorós del Pare, sentit com un honor i amb plena complaença en Ell;
incomprensible per a nosaltres, per a tu i per a mi. L’obediència per al Crist
és la sublimació de la llibertat i de la consciència, perquè és l’Amor ple,
gratuït, definitiu. “Saber i ser” a les ultimitats
Estem
molt poc acostumats a sentir, quan ho llegim: l’inter- comunicació entre Jesús,
el Fill estimat, amb el seu Déu, tingut per Pare, i embolcallat per la presència
i acció potent de l’aura de l’Esperit Sant. Ho creus això? Què és això? Tinc
davant mateix un llibre del Pare Tuñí, especialista en l’evangeli de sant Joan,
que es titula: “El evangelio es Jesús”. (Pautas para una nueva
comprensión del evangelio de san Juan) n’es el sotstítol. Aquests dies estic “amarat”
de Joan. Gràcies al confinament que per a mi –perdoneu-m’ho, perquè dir-ho
sembla una immodèstia fora de lloc- m‘ha resultat un temps propici per anar a l’escola de l’evangeli, que digué Pau
VI en visitar la caseta de Natzaret ara fa més cinquanta anys... Temps i camí
obert. Més no es pot demanar. Una gràcia, així m’ho he près...
Si
heu llegit els evangelis de les misses d’aquests dies haureu notat que tots
ells han estat centrats en Joan. Hem rememorat passatges –seleccionats- narrats
exclusivament per ell, i que ens han pogut donar una visió fonamental per
viure/conviure per conducte de la FE, tal i com n’hem extret del seu testimoni.
Tot l’evangeli de Joan i les seves narracions que, a més de ser reals tenen una
càrrega fortament simbòlica, ens fan dir: “Senyor, ja crec, però
és tan pobra la meva FE, que necessita que hi feu bufar en les seves esmorteïdes
brases la flama del vostre Esperit. Hi ha dos acabaments en Joan. En el primer (20,
30-31) ens diu com a epíleg: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts
altres senyals prodigiosos que no es
troben en aquest llibre. Els que hi ha
aquí han estat escrits, perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,
i, creient, tingueu vida en el seu nom.
P.Josep Mª Balcells
Dissabte Sant 11 d’abril de 2020 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada