CONDUÏU-NOS AL
GOIG DEL VOSTRE
REGNE...
Així
preguem en la col·lecta d’aquest diumenge central en la commemoració de l’Esdeveniment pasqual. L’Església de la
primeria tenia molt viu aquest Fet
(així li ho signifiquen amb estranyesa al Caminant foraster els deixebles
d’Emaús, que insinua –fingeix- que no en sap res...). Per fer-me’n ressò he posat en majúscules tant el FET com el QUÈ
arribarà a suposar, per la il·luminació ulterior, derivada de la tardana
identificació del Company de camí en el mateix Jesús, ja recent Ressuscitat;
vivència que en ells, com també en nosaltres, es transforma en un viure en
estupefacció, en goig i significació “en creixement”, fins a ungir a compàs de
la nostra FE tot el nostre viure... Estem, doncs, “tocats, trastocats” per la
Persona de Crist Ressuscitat!
Sentirem
aquests dies una i altra vegada la veu d’un Pere, eminentment “tocat” també i
de quina manera!, dient que ell (i nosaltres també en ell) és testimoni de la Resurrecció. Des del Fet i Esdeveniment central de la vida de
Jesús hem de fer una lectura en el seguit de les lectures litúrgiques d’aquests
dies del cicle pasqual, com si els fets narrats s’acabessin de realitzar ara
mateix. Aquesta vivència pasqual fa que no llegim fets acomplerts, sinó que
s’esdevenen ara mateix... Mireu, si no, com Pere el dia de Pentecosta, que per
a nosaltres que l’escoltem ja és Pasqua Granada ara mateix, tot i que la litúrgia la celebrarà l’últim dia de maig,
el vertader esclat pasqual! Tot queda “actualitzat” per a la nostra vivència
pasqual. Avui, també, veurem com Joan, ens va acompanyant en els relats al
llarg de les litúrgies pasquals. Tot i sempre és “vivenciat” com a actual, l’autèntica
Bona Nova! Tot e que Joan ens narra literalment, ho fa ja des d’un ara,
sempre més viu. Avui en la narració que fem ja es acomplerta anticipadament la
Pasqua i ens hem de situar en aquesta perspectiva nova no sols de fets ja
esdevinguts, sinó com si nosaltres en fóssim co-actors, involucrats en primera
persona en allò narrat, com a vivint-ho ara mateix.
Això
ens ha de portar a un veure-ho i a viure-ho en contemporaneïtat en relació no
sols a allò que es relata, sinó a viure-ho des de dins: Ho veiem i encara més: ens
concerneix personalment. Fins i tant
que no sapiguem llegir el narrat, involucrant-nos-hi en primera persona, no hi
serem presents, àdhuc interlocutors! Perdoneu, tantes voltes i circumloquis per
a dir que estem dintre de la narració. Espectants més que espectadors. Avui
estem en la persona i en la veu de Pere; avui, ara mateix, testimoniem amb
i en l’apòstol Pere. També nosaltres hem de dir-nos amb “la gent”: què hem de
fer? Ja ho sabem i ho vivim: “Batejats en nom de Jesús, el Messies, per obtenir
el perdó dels pecats” Ara rebreu el do de l’Esperit. Se’ns redona ara mateix!
Ara deixem de ser “lluny”; ara som “cridats”. Hem acceptat la predicació de
Pere, avui (és un dir) ens afegim a la comunitat. Som uns dels tres mil. Així
s’han de fer les lectures litúrgiques. Més que mai a l’evangeli d’avui, que
s’inicia així, hi llegim: “Jesús ens
parla així”... D’aquest diumenge se’n
diu el del Bon Pastor Ara farem un comentari per tal
d’introduir-nos-hi de ple.
Atenció
una vegada més: Us considero, no oients, sinó lectors. Per tant,
us prego que obriu la Bíblia... Començo: De l’evangeli de Joan. Busqueu i obriu pel capítol desè: El tema del Bon
Pastor va més enllà dels corresponents a aquest diumenge que narren només des
del verset primer fins al desè inclusiu. Veureu que el tema del Bon Pastor
s’allarga fins al verset 21. Veureu que el tema s’esplaia. A tres tongades: diumenge: de l’1 fins al 10;
dilluns: de l’11 fins al 18; dimarts del 22 al 30. Tot forma una unitat i
respon al lema del Bon Pastor. Tingueu en compte, a més, que el tema lliga
directament amb els versets 49-50 del capítol anterior, que és el del relat
del cec de naixement que recobra la
vista, i que és expulsat violentament de la sinagoga. La narració ens
porta als comentaris dels fariseus que en trobar-se amb Jesús i li tiren en cara, si és que ells també són cecs?
Mireu l’andanada de Jesús: “com que dieu que hi veieu, el vostre pecat (de
ceguesa) persisteix”. Enquadrat així, podrem fer la lectura dels dos capítols 9
i 10 formant una unitat de sentit que ens permetrà de entendre-ho a fons. Hi ha
-de fons i de forma- una constatació: la contrastació vibrant,
adversativa entre els fariseus envers Jesús (Jn 9, 41-42) i de Jesús contra els
fariseus, dura, acusadora (Jn 10, 1-21), encara podríem allargar-la a (Jn 10,
22-42). No oblidem que aquesta tònica de rèplica mútua ja és present des dels
inicis de l’evangeli de Joan que precisament posa el fet de la purificació
del Temple ( 2, 13-22) de bon principi per donar-hi la tonalitat agra i persistent al llarg de tot
l’evangeli, fins a la recusació que els dirigents fan de Jesús fins a portar-lo
a la mort ignominiosa de la creu. Aquest evangeli té aquest to adversatiu, contrastant, àdhuc
tràgic. No es pot llegir altrament, sense trair-lo!
Centrem-nos
ara en l’evangeli d’avui, diumenge. Recordeu que abasta només els versets de
l’1 fins al 10. Només és l’exordi del tema del Bon Pastor. La paràbola
d’avui és més la de la identificació que es fa Jesús d’ell mateix com a Porta de la cleda del “bon” ramat, més
que la del Bon Pastor. De seguida veiem que es contraposa la porta
d’accés a la cleda amb la finestra o les bardisses per on salten els que Jesús
titlla de lladres i de saltejadors: als oponents “sempiterns”. Els que són no
mals pastors, sinó més, depredadors, que “roben, maten, destrossen”. (Com ho fa
sovint Joan, ara introdueix un “altre” narrador que sap més que el mateix
narrador i diu un aclariment, llegiu detingudament el verset 6: “Jesús els va
proposar aquesta comparació (o paràbola), però ells no van entendre de
què els parlava”. Cosa semblant passava en la interpretació de les paràboles en
els evangelis sinòptics, on es diu que ni els mateixos “seus” no van entendre sovint
de què els parlava fins a fets passats, o a explicacions ulteriors rebudes).
Ara
anem al fet de proclamar-se Jesús com a “Porta”. Aquesta escena té lloc a
l’atri del Temple, d’on Jesús ja havia expulsat ovelles i altres andròmines per
haver convertit el Temple en “cova de lladres”. Jesús es presenta ara com a
atri, porta del nou Temple que serà ell mateix, recusant la mentalitat dels
dirigents que tenien el Temple com a expressió vivent de la presència de Déu.
Aquí es fa patent que ell, Jesús, és el que fa que les ovelles pugui entrar i
sortir de la nova “cleda”, la dels fills de Déu. En reconeixen la veu, les
crides que fa a cadascuna pel seu nom, el reconeixen i el segueixen. El Temple,
per contra, és excloent, discriminador a parer dels dirigents. De fet
excomuniquen el cec i els seus pares. I també volen excloure’n els seguidors
del Mestre... No oblideu que l’evangeli de Joan s’escriu i es data després de
la destrucció del Temple, als anys 70 i són els fariseus (=sinagoga) els qui
substitueixen als dirigents sacerdotals (=saduceus que regien al Temple
derruït). La contrastació era més viva, vivíssima en el cristianisme naixent.
L’ambient ha canviat i així podem llegir aquest passatge com una diatriba
punyent contra la nova dirigència del poble d’Israel. Els fariseus són els
sabotejadors del Regne, anunciat per Jesús.
Deixem
les consideracions moralitzadores que ens fèiem i que potser ens seguim fent
sobre la “figura” dulcificada sobre el “Bon” Pastor. Figura, imatge,
“estampeta”. El Bon Pastor se’ns transmuta en el Pastor emblemàtic, el Guia i
Conductor. Ara entenem el sentit, la significació de Crist com a Invitador:
veniu, entreu, truqueu. Com el gran Acollidor que ens fa passar de forasters i
estranys a fills i deixebles. Veiem com s’engrandeix la figura del Bon Pastor,
bon -no bonhomiós- sinó l’únic, el paradigmàtic Pastor, Guia, Acompanyant,
Mestre i Salvador. La moralització ara s’ens queda curta, escapçada, en visió
grisa poètica, bucòlica. La pietat quan esdevé FE no minoritza, no infantilitza
a qui en tenen , de FE; sinó que agafa volum, aire, densitat de PERSONA sense
la “caramelització” habitual (encara?). L’evangeli demana maduresa, invita a
superar estrats de sensibilitats de falsejada poesia menor. Allò de sant
Agustí: “això no ho pots entendre ara, ho entendràs quan hagis madurat”. O bé
allò de Pau que prega als colossencs: 1, 9-11: “No ens cansem de pregar demanant
a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera
i a la intel·ligència que ve de l’Esperit... Així portareu una vida digna del
Senyor, que el complagui en tot, fructificareu en tota mena d’obres bones i creixereu en el coneixement de Déu”.
Així podreu entendre que vol significar que “El Senyor és el meu Pastor; no em
manca res...” Tindrem ocasió d’aprofundir-ho, perquè en farem repic (dilluns) i
repicó (dimarts vinent). La FE depassa la pietat melosa. Veu clara, entonada,
al salm 41!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
i setmana IV de Pasqua, 3 de maig del 2020.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada