diumenge, 17 de maig del 2020

Homilia del diumenge 17/05/2020


SEREU  ELS  MEUS  TESTIMONIS

                                               En aquests dies centrals del cicle pasqual hi ha una confluència de tres escrits del NT. que palesen un dels temes que defineixen de ple el sentit pasqual de la vida del cristià i és el de ser testimonis de la Resurrecció de Jesucrist, fet cabdal i explicatiu del sentit de la seva vida i missió. D’una banda, tenim l’evangeli de Joan que anem llegint des del propi rovell de l’ou en els capítols: final del 14, 15 i sobretot 16, on Jesús es “testimoniat” davant dels jueus per les obres que el Pare fa a través d’Ell. Ja en un ambient desbordat de Resurrecció tenim, a més, el llibre dels Fets dels apòstols on es narren els començaments de la “missió” que Jesús encomanà als “seus” i on es subratllen el joiós testimoni de les primeres comunitats de cristians que vivien summament motivats per la vivència de la Resurrecció. Primer vivint en conjunció amb el judaisme i progressivament separant-se en funció d’un missatge que els particularitzava i del que donaven testimoni en la manera diferent de viure i en la commoció dels fonaments de la predicació. Hi ha un tercer element que apareix en les lectures dels diumenges i és la Primera carta de Pere que és una invitació a viure com a “poble escollit, reialme sacerdotal, nació sagrada, possessió personal de Déu”. És un testimoniatge desbordat de fe joiosa en la Resurrecció de Crist. Aquest és l’ambient testimonial que es respira en aquests dies llargs i profunds d’una pasqua que es va definint a través de tota l’acció litúrgica. Cal advertir que, encara que no hem celebrat la Festa de Pentecosta, l’acció de l’Esperit Sant es fa notar profusament, perquè Jesús en prometre’l va dir que la seva funció primordial i permanent seria la de “donar testimoni de mi”. “I vosaltres, en conseqüència, que sou amb mi des del principi, també donareu testimoni”. Al llarg del capítol 16 de Joan es desentranya la implicació de la Trinitat en el testimoniatge -glorificació en dirà l’evangeli de Joan- com a segell i marca de que la vida de Jesús s’havia de rubricar, (poseu-hi tots els mots equivalents: validar, confirmar, testimoniar, proclamar)  amb la vinculació, i més, amb la plenitud de la missió de Jesús. “El Pare i Jo som u” i “quan vindrà el Defensor, l’Esperit de la veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè Ell no parlarà pel seu compte: dirà el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que us anunciarà, ho ha rebut d’allò que és meu”. Lliurant el seu Esperit, arrodoneix la salvació

                                               Són do i gràcia pròpies d’aquests dies pasquals el de ser i de proclamar els testimoniatges fonamentals de la nostra fe i les raons de la nostra esperança. En la vida, passió, mort i resurrecció de Crist nosaltres hem trobat el profund sentit del nostre viure. La vivor de les primeres comunitats del “Camí del Senyor” ens estimulen a viure els nostres dies amb el segell de la Resurrecció. Només esdevindrem testimonis, si vivim en novetat tot l’entrellat de resurreccions i de vida diferent de l’habitual..., més aviat plana. Cal molta vivència de resurrecció en les nostres vides per tal que signifiquin quelcom de nou i meravellat. M’atreveixo a dir i proclamar que Jesucrist no ha ressuscitat del tot, mentre no acabi de ressuscitar en cada un dels seus deixebles. No podem pensar que sigui un veritable testimoni el nostre, si només ho confessem en els nostres Credos i en les nostres litúrgies. Si la Resurrecció no és Vida vibrant en cadascú de nosaltres, no hi ha testimoniatge de cap mena. Només és convincent la convicció d’arrel. Hauríem de “ressuscitar” les nostres vides, les nostres litúrgies, les nostres accions en favor dels desproveïts. “Mireu com no es veu que s’estimen...! Com podríem ressuscitar les nostres fes afeblides? Donar testimoni és un  fet públic. Un testimoni és un fet transcendent, El Credo pren valor de testimoniatge perquè el professem davant d’una assemblea. No és un ritus. De ben poc serviria, si no fos més que un ritus. Si no hi ha compromís de validació a través de les nostres obres quotidianes, ben bé ens els podríem estalviar aquests credos que podrien significar inèrcies, inconsciències, contradiccions. Atenció que “ser” només ho és, si se n’esdevé.  Estem adormits, ens falta autocrítica, només fent que la vida sigui veritablement vida, podrem “saber-nos” cristians. Des del baptisme, des de les “confirmacions” podrem ser cristians, en el discret sentit de voler ser-ne i de demanar-nos ser conseqüents. No n’hi ha prou en tenir el “carnet”, cal suar la nostra pròpia denominació. Com pretenem ser fills de Déu, sense replantejar-nos com vivim. Hem perdut la consciència de ser “enviats”, de tenir un missatge que no és nostre, que l’únic que podem fer és ser-ne missatgers, enviats, correus o corredors d’una empresa, no nostra, al màxim participada. Estic confós, estic retut, hi ha quelcom en el meu viure que em té barat, em falta corda. Em sento demès, com deixat; estic a l’atur eclesial...

                                               Com puc prendre l’empenta necessària per mantenir la meva consciència de pertànyer a la comunió cristiana. No és que me’n senti fora, però no ben bé a dins, “sentint els colors”, perdoneu l’expressió “futbolera”. Sento que ara és l’hora de fer un  pensament i dos també. Estic en dic de reparació o bé estic reflotant la meva carcassa intentant obrir senderes en el mar d’avui. Sí, ja sé que per mi mateix poca cosa puc esperar, estic fluix de forces. Ara és el moment litúrgic d’esperar que la força de l’Esperit esperoni les meves empobrides motivacions per ser el que sento que hauria de ser. Ni més ni menys que un Testimoni. Convençut i per això mateix convincent...

                                               M’agafo com a salvavides al capítol cinquè del document del papa Francesc: “La Joia de l’Evangeli”, titulat Evangelitzadors amb Esperit. I m’hi deixo anar...: número 259: “Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols  i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva pròpia llengua (en català i íntim!) L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment mancat d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols de paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.

                                               Llegeixo al número 261: “Quan es diu que una cosa té “esperit”, això sol indicar uns mòbils interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària. Una evangelització amb esperit és molt diferent d’un conjunt de tasques viscudes com una obligació feixuga que simplement es tolera, o se suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desigs”. Noteu amb quin èmfasi s’expressa el papa Francesc: “Com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa! Però sé que cap motivació no serà suficient si no crema en els cors el foc de l’Esperit. En definitiva, una evangelització amb Esperit Sant, ja que Ell és l’ànima de l’Església evangelitzadora. Abans de proposar-vos algunes motivacions i suggeriments espirituals, invoco una vegada més l’Esperit Sant; li demano que vingui a renovar, a sacsejar, a impulsar l’Església en un audaç sortida fora d’ella mateixa, per tal d’evangelitzar tots el pobles”. Afegiria jo, a començar per nosaltres mateixos que és a qui ha adreçat Francesc aquesta crida a evangelitzar-la des de dins i intensament pel fet de que no hi hagi cap cristià digne d’aquest nom, si no hi ha un decidit i compromès testimoni. Pasqua i testimoniatge rimen en rima perfecta, rima interna vull dir.  Us deixo a document obert per resseguir els números finals sota aquesta rúbrica: “Motivacions per a un renovat impuls missioner”. Com m’agradaria que aquests dies finals del cicle pasqual els esmercéssim a llegir-personalitzar-contemplar i amb compromisos concrets, per tal de que la nostra vida prengués les característiques d’un clar i difós testimoniatge: Jesús viu, et crida i t’envia que els digué Francesc als joves en el document conclusiu dels Sínodes sobre la Joventut. Anirem cantant: “Senyor no ens deixis, t’ho demanem... No t’allunyis, Senyor./ Revelat Salvador. Dona’ns un cor nou perquè et vegem... Per la lluita del Crist/ la vida ha ressorgit./ Ens ha omplert del seu Esperit Sant”. Bingo pasqual!

P. Josep Mª Balcells
Diumenge i setmana VI de Pasqua, 17 de maig del 2020.  Sabadell