SEREU ELS
MEUS TESTIMONIS
En
aquests dies centrals del cicle pasqual hi ha una confluència de tres escrits
del NT. que palesen un dels temes que defineixen de ple el sentit pasqual de la
vida del cristià i és el de ser
testimonis de la Resurrecció de Jesucrist, fet cabdal i explicatiu del
sentit de la seva vida i missió. D’una banda, tenim l’evangeli de Joan que anem
llegint des del propi rovell de l’ou en els capítols: final del 14, 15 i
sobretot 16, on Jesús es “testimoniat” davant dels jueus per les obres que el
Pare fa a través d’Ell. Ja en un ambient desbordat de Resurrecció tenim, a més,
el llibre dels Fets dels apòstols on es narren els començaments de la “missió”
que Jesús encomanà als “seus” i on es subratllen el joiós testimoni de les
primeres comunitats de cristians que vivien summament motivats per la vivència
de la Resurrecció. Primer vivint en conjunció amb el judaisme i progressivament
separant-se en funció d’un missatge que els particularitzava i del que donaven
testimoni en la manera diferent de viure i en la commoció dels fonaments de la
predicació. Hi ha un tercer element que apareix en les lectures dels diumenges
i és la Primera carta de Pere que és una invitació a viure com a “poble
escollit, reialme sacerdotal, nació sagrada, possessió personal de Déu”. És un
testimoniatge desbordat de fe joiosa en la Resurrecció de Crist. Aquest és l’ambient
testimonial que es respira en aquests dies llargs i profunds d’una pasqua
que es va definint a través de tota l’acció litúrgica. Cal advertir que, encara
que no hem celebrat la Festa de Pentecosta, l’acció de l’Esperit Sant es fa
notar profusament, perquè Jesús en prometre’l va dir que la seva funció
primordial i permanent seria la de “donar testimoni de mi”. “I
vosaltres, en conseqüència, que sou amb mi des del principi, també donareu testimoni”. Al llarg del
capítol 16 de Joan es desentranya la implicació de la Trinitat en el
testimoniatge -glorificació en dirà l’evangeli de Joan- com a segell i marca de
que la vida de Jesús s’havia de rubricar, (poseu-hi tots els mots equivalents:
validar, confirmar, testimoniar, proclamar) amb la vinculació, i més, amb la plenitud de
la missió de Jesús. “El Pare i Jo som u” i “quan vindrà el Defensor, l’Esperit
de la veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè Ell
no parlarà pel seu compte: dirà el que sentirà dir i us anunciarà
l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que us anunciarà, ho
ha rebut d’allò que és meu”. Lliurant el seu Esperit, arrodoneix la salvació
Són
do i gràcia pròpies d’aquests dies pasquals el de ser i de proclamar els
testimoniatges fonamentals de la nostra fe i les raons de la nostra esperança. En
la vida, passió, mort i resurrecció de Crist nosaltres hem trobat el profund
sentit del nostre viure. La vivor de les primeres comunitats del “Camí del
Senyor” ens estimulen a viure els nostres dies amb el segell de la Resurrecció.
Només esdevindrem testimonis, si vivim en novetat tot l’entrellat de
resurreccions i de vida diferent de l’habitual..., més aviat plana. Cal molta
vivència de resurrecció en les nostres vides per tal que signifiquin quelcom de
nou i meravellat. M’atreveixo a dir i proclamar que Jesucrist no ha ressuscitat
del tot, mentre no acabi de ressuscitar en cada un dels seus deixebles. No
podem pensar que sigui un veritable testimoni el nostre, si només ho confessem
en els nostres Credos i en les nostres litúrgies. Si la Resurrecció no és Vida
vibrant en cadascú de nosaltres, no hi ha testimoniatge de cap mena. Només és
convincent la convicció d’arrel. Hauríem de “ressuscitar” les nostres vides,
les nostres litúrgies, les nostres accions en favor dels desproveïts. “Mireu
com no es veu que s’estimen...! Com podríem ressuscitar les nostres fes
afeblides? Donar testimoni és un fet
públic. Un testimoni és un fet transcendent, El Credo pren valor de
testimoniatge perquè el professem davant d’una assemblea. No és un ritus. De
ben poc serviria, si no fos més que un ritus. Si no hi ha compromís de
validació a través de les nostres obres quotidianes, ben bé ens els podríem
estalviar aquests credos que podrien significar inèrcies, inconsciències,
contradiccions. Atenció que “ser” només ho és, si se n’esdevé. Estem adormits, ens falta autocrítica, només
fent que la vida sigui veritablement vida, podrem “saber-nos” cristians. Des
del baptisme, des de les “confirmacions” podrem ser cristians, en el discret
sentit de voler ser-ne i de demanar-nos ser conseqüents. No n’hi ha prou en
tenir el “carnet”, cal suar la nostra pròpia denominació. Com pretenem ser
fills de Déu, sense replantejar-nos com vivim. Hem perdut la consciència de ser
“enviats”, de tenir un missatge que no és nostre, que l’únic que podem fer és
ser-ne missatgers, enviats, correus o corredors d’una empresa, no nostra, al
màxim participada. Estic confós, estic retut, hi ha quelcom en el meu viure que
em té barat, em falta corda. Em sento demès, com deixat; estic a l’atur
eclesial...
Com
puc prendre l’empenta necessària per mantenir la meva consciència de pertànyer
a la comunió cristiana. No és que me’n senti fora, però no ben bé a dins,
“sentint els colors”, perdoneu l’expressió “futbolera”. Sento que ara és l’hora
de fer un pensament i dos també. Estic
en dic de reparació o bé estic reflotant la meva carcassa intentant obrir
senderes en el mar d’avui. Sí, ja sé que per mi mateix poca cosa puc esperar,
estic fluix de forces. Ara és el moment litúrgic d’esperar que la força de
l’Esperit esperoni les meves empobrides motivacions per ser el que sento que
hauria de ser. Ni més ni menys que un Testimoni.
Convençut i per això mateix convincent...
M’agafo
com a salvavides al capítol cinquè del document del papa Francesc: “La Joia de
l’Evangeli”, titulat Evangelitzadors amb Esperit. I m’hi deixo anar...: número
259: “Evangelitzadors amb Esperit vol
dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la
Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les
grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva pròpia llengua (en
català i íntim!) L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat
de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc,
fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària,
sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci
finalment mancat d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona
Notícia no sols de paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a
la presència de Déu”.
Llegeixo
al número 261: “Quan es diu que una cosa té “esperit”, això sol indicar uns mòbils
interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i
comunitària. Una evangelització amb esperit és molt diferent d’un conjunt de
tasques viscudes com una obligació feixuga que simplement es tolera, o se
suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desigs”. Noteu amb
quin èmfasi s’expressa el papa Francesc: “Com voldria trobar les paraules per a
encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç,
plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa! Però sé que cap motivació no
serà suficient si no crema en els cors el foc de l’Esperit. En definitiva, una
evangelització amb Esperit Sant, ja que Ell és l’ànima de l’Església evangelitzadora.
Abans de proposar-vos algunes motivacions i suggeriments espirituals, invoco
una vegada més l’Esperit Sant; li demano que vingui a renovar, a sacsejar, a
impulsar l’Església en un audaç sortida fora d’ella mateixa, per tal
d’evangelitzar tots el pobles”. Afegiria jo, a començar per nosaltres mateixos
que és a qui ha adreçat Francesc aquesta crida a evangelitzar-la des de dins i
intensament pel fet de que no hi hagi cap cristià digne d’aquest nom, si no hi
ha un decidit i compromès testimoni.
Pasqua i testimoniatge rimen en rima perfecta, rima interna vull dir. Us deixo a document obert per resseguir els
números finals sota aquesta rúbrica: “Motivacions per a un renovat impuls
missioner”. Com m’agradaria que aquests dies finals del cicle pasqual els
esmercéssim a llegir-personalitzar-contemplar i amb compromisos concrets, per
tal de que la nostra vida prengués les característiques d’un clar i difós
testimoniatge: Jesús viu, et crida i
t’envia que els digué Francesc als joves en el document conclusiu dels
Sínodes sobre la Joventut. Anirem cantant: “Senyor no ens deixis, t’ho
demanem... No t’allunyis, Senyor./ Revelat Salvador. Dona’ns un cor nou perquè
et vegem... Per la lluita del Crist/ la vida ha ressorgit./ Ens ha omplert del
seu Esperit Sant”. Bingo pasqual!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
i setmana VI de Pasqua, 17 de maig del 2020.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada