I TU QUI DIUS QUE SÓC JO?
No ens hem d’estranyar que aquest passatge de l’evangeli d’avui ens surti repetit algunes vegades al llarg de l’any litúrgic. És una interpel·lació que ens hauríem de fer sovint. De fet, és la pregunta fonamental de la qual parteix la nostra aventura de la fe. Se’ns demana, i ho fa el mateix Crist: quina és la nostra relació vivencial en el moment en que sentim que se’ns demana una resposta de tu a tu, confidencial. No podem ni devem eludir una resposta viva, de màxima sinceritat. Intentem d’entrar en el text i context de la narració d’avui. Segurament veurem que no és una pregunta retòrica i ens disposarem a comprometre’ns en la resposta. ¡Tant de bo!
La contraposició de les dues preguntes: ¿Què diu la gent del Mestre? Des de fora. ¿Ressons a allò què diu i què fa? No és aquesta la gran pregunta que els vol fer, sinó la personalitzada, la segona: ¿i vosaltres?. No és pas una curiositat la que el mou a fer la pregunta sobre com el veuen les persones que se li atansen. ¿Quina mena de lectura en fan els dotze? Hi ha una concordància de base: el veuen la gent com un profeta, un entre els grans profetes de la tradició i de les Escriptures que coneixen bé: no podien escollir-los millor. Fan referència, en primer lloc, a Joan Baptista, que la gent, àdhuc el mateix Herodes, creuen que pot haver ressuscitat. La menció d’Elies té un to clarament apocalíptic. És tradició viva que a la fi dels temps tornarà a la terra, preludiant els moments darrers de la història. El fet que creguin que és un profeta vol posar de relleu que la gent intuïa una singularitat en Jesús. Com si després de molt de temps d’escassetat o, millor, manca de profetes, els sembla que Déu els n’envia de bell nou... Aquesta lectura va sens dubte vinculada a l’apocalíptica, tant en boga aleshores. Déu farà una intervenció que ells creuen definitiva, però amb un transfons de tipus preferentment polític. Jesús tenia entre els seus deixebles més propers alguns zelotes, que eren els que esperaven i “empenyien” la caiguda dels romans i un govern que garantís finalment al poble la justícia... Podríem anar molt lluny amb aquesta tirada, però no és aquest el tema bàsic.
La col·locació d’aquesta perícopa ja molt avançat el mestratge de Jesús, sobretot als seus, dóna entenent que ja el coneixien o almenys ells així s’ho creien. L’estan tractant, i dia i nit, per dir-ho així. Això pressuposa una certa intimitat, una familiaritat, un coneixement en la quotidianitat, que és on es coneixen veritablement les persones. Per tant no és debades que els fa la pregunta contrastant: aquest “I” vosaltres dóna a la pregunta un valor de donar un pas endavant en la recerca de qui és Jesús: des de dins, ¿què en dieu vosaltres?
No és la intenció de Mateu que aquesta pregunta se la faci cadascú i miri de respondre-hi “en esperit i veritat”. Ens la farem després nosaltres, un a un. Ara, però, hem de seguir la narració perquè serà emblemàtica no sols per la resposta de Pere sinó per la interpretació que en dóna Jesús i pels passatges que seguiran: estem al cor de l’evangeli de Mateu, com veurem.
“Simó Pere” l’anomena Mateu. S’avança la denominació de Pere que lògicament vindrà després amb la “declaració” petrina de Jesús. Ets “Simó, fill de Jonàs”, li diu, volent remarcar que ell només pot respondre de per si com una persona que el coneix de tracte, només humanament. Dóna resposta en nom de tots els dotze. “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Inesperada, completa resposta. No tan sols Messies, també Fill del Déu viu. Ve de seguida la que he anomenat abans com a “declaració”. Quin to de solemnitat utilitza el Mestre: “¡Feliç tu, Simó Pere, fill de Jonàs: això no t’ho han revelat els homes, sinó el Pare del cel!”. Una felicitació, una benaurança entre les benaurances que ja ha declarat abans en el Sermó de la Muntanya: Conèixer, reconèixer Crist com a Messies i Fill de Déu, això no està a l’abast de ningú, no és un raonament, un atansament, una descoberta humana; hi ha de per mig una revelació directa del Pare. Ha estat un acte de Fe. Voldria posar un parèntesi amb una cita del papa Benet XVI que em sembla que hi és molt escaient: “Un no esdevé cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Encara que les paraules que segueixen anirien millor enllaçades amb les referències de la pregunta de Jesús ja dirigida a cadascú, no obstant em permeto de transcriure-les ara per no perdre el fil de les ponderacions que es van fent. Segueix el papa: “La renovació d’aquesta trobada i de la seva comprensió produeix en el cor dels creients una reacció de sorpresa davant la iniciativa divina que l’home, amb la seva pròpia capacitat racional i la seva imaginació, mai hauria pogut inventar. Es tracta d’una novetat increïble i humanament inconcebible”.
Deixem tot el relat que segueix, perquè malgrat que dóna a Pere els poders espirituals de lligar i deslligar, davant de l’anunci de la passió, mort i resurrecció, Pere vol dissuadir Jesús de prendre aquest camí de mal averany i el Mestre se’l treu del davant amb una invectiva insòlita: “Ves-te’n del meu davant, Satanàs, m’ets un entrebanc perquè els teus sentiments no són pas els de déu, sinó els dels homes”. Desastre. No l’ha entès, malgrat la revelació... ¡posem atenció als fets perquè ens atenen de bo de bo, a nosaltres que amb poca consistència ens vantem de ser cristians, de conèixer Crist ja des de sempre. ¡Ai, Déu, quanta presumpció!
No és fàcil entrar en el coneixement (reconeixement) amorós de Jesús. S’ha de fer amb l’escolta permanent de la Paraula. “Cada home es presenta com a destinatari de la Paraula, interpel·lat i cridat a entrar en un diàleg d’amor mitjançant la seva resposta lliure. Déu ens ha fet a cadascú capaç d’escoltar i de respondre a la Paraula divina. L’home ha estat creat en la Paraula i viu en ella; no s’entén a si mateix si no s’obre a aquest diàleg. La Paraula revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem veritablement cridats per gràcia a conformar-nos amb Crist, el Fill del Pare, i a ser transformats en Ell”. Ens diu el papa Benet.
I Tu, ¿qui dius que sóc JO? Aquesta és la pregunta que avui ens hauríem de posar d’una manera valenta i decidida. I admetre que encara se’ns pot fer aquest amorós retret: “¡Tant de temps que estic amb vosaltres! ¿i no m’has conegut, Felip?”
Dirà Pau als corintis. “A nosaltres Déu ens ho ha revelat per mitjà de l’Esperit, ja que l’Esperit ho escruta tot, fins a les profunditats de Déu. Le coses de Déu ningú no les coneix, sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres hem rebut l’Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons amb que Déu ens agracia. I en parlem no pas amb un llenguatge après de la saviesa humana, sinó en el que hem après de l’Esperit, adoptant termes espirituals a realitats espirituals... Però nosaltres sí que posseïm el pensament de Crist”.
Pau arribarà a dir: “Així, doncs, des d’ara nosaltres no coneixem ningú segons la carn; i encara que haguéssim conegut Crist segons la carn, ara ja no el coneixem així”. I a la carta als gàlates s’afirma: “Ara, després d’haver conegut Déu, o millor, d’haver estat coneguts per Déu”.
Es coneix Jesús per fe i per amor i en esperança. ¡Què poc que coneixem Crist! No és qüestió de saber sinó d’experimentar-lo, de viure’l. Una vegada més Pau: Per a mi la vida és Crist”. ¡Què lluny, què lluny, què lluny que hi estem!
Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada