PARE I FILL, FILL I PARESempre m’ha temptat poder entrar ¡oh, gosadia! en la intimitat de Jesús orant, ni que només fos de puntetes. No ho considero una curiositat. Potser caldria expressar-ho així: aprenentatge per sintonia. Ja sé que les intimitats s’han de respectar, però també és cert que la convivència pot portar a lliçons que van més enllà de les paraules.
De quan en quan l’evangeli diu, com avui a la litúrgia: “Pujà tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol” Passades les tres de la matinada Jesús deixa la pregària... Hores, hores disteses, les de la pregària de Jesús. El Pare com a referència en diàleg de comunió. ¿Què podem saber de Déu i de les converses que es tenen Pare i Fill, Fill i Pare? Tot queda en la intimitat de Déu. Però, ¿podria un hom entrar en els sentiments del Fill? En una proximitat reverencial, ni que només fos ser-hi sense ser vist, sense destorbar el miracle d’un diàleg entre Pare i Fill. Ja sé que el meu és un despropòsit... Els sentiments, els pensaments de Déu són tan diferents dels nostres, que és com si parléssim llenguatges diferents. Tot i reconeixent-ho, amb tot m’agradaria trobar-m’hi, mut i enlluernat.
Comenta Pagola: “A Jesús li plau anomenar a Déu “Pare”. Li brolla des de molt endins, sobretot quan vol subratllar la seva bondat i compassió. Però, sens dubte, allò que té de més original és que, en dirigir-se a Déu, l’invocava amb una expressió desacostumada. Li deia Abbà, Pare meu estimat. Viu Déu com Algú tan proper, bo i entranyable que en entrar a dialogar amb ell, li ve espontàniament als llavis només una paraula: Abbà, Pare meu estimat. Aquest és el tret més característic de la seva oració. No troba una expressió més fonda per dirigir-se a Déu que aquesta: Abbà. Aquest costum de Jesús provocà tal impacte, que anys a venir, a les comunitats cristianes de parla grega, deixaven sense traduir el terme arameu Abbà, com a ressò de l’experiència personal viscuda per Jesús. Aquesta manera de tractar-se amb Déu no és convencional. Neix de la seva experiència més íntima i es distancia del to solemne amb que, per un general, els seus contemporanis es dirigeixen a Déu, accentuant la distància i el temor reverencial... Anomenar a Déu Abbà indica estimació, intimitat i proximitat, però també respecte i submissió. El que defineix a Déu no és el seu poder, com s’estilava entre les divinitats paganes de l’Imperi, tampoc la seva saviesa, com en alguns corrents filosòfics de Grècia. La realitat última de Déu, allò que no podem pensar ni imaginar del seu misteri, Jesús ho percep com a bondat i salvació. Déu és bo amb ell i amb tots els fills i filles. Allò més important per a Déu són les persones, molt més que els sacrificis o el “sàbbat”. Déu només vol el seu bé. Res ha de ser utilitzat en contra de les persones, i menys en nom de la religió”. Aquest Pare bo és un Déu proper. La seva bondat està ja irrompent en la forma de compassió. Jesús viu aquesta proximitat amorosa de Déu amb meravellosa senzillesa i espontaneïtat. Ell parla a cadascú sense pronunciar paraules humanes. No són necessàries mediacions rituals ni litúrgiques sofisticades com les del Temple per a relacionar-se amb ell... Jesús no pot pensar en Déu sense fer-ho des del seu projecte de transformació del món. No separa mai Déu del seu Regne. Compromès en humanitzar la vida... El seu Déu és un Déu del canvi. El seu Regne és una poderosa força de transformació. La seva presència entre els homes és incitadora, provocativa, interpel·ladora: atrau vers la conversió. Déu no és una força conservadora, sinó una crida al canvi: “El Regne de Déu està a prop; canvieu de pensar i d’actuar, creieu en aquesta bona notícia”.
Jesús vivia sempre en pregària. Es traslluïa en el rostre, en el capteniment, en les maneres que tenia de tractar, de relacionar-se amb la gent, bondadós, serè i enaltidor, feia que tothom se sentís persona, respectat i invitat a trobar el sentit del propi viure... Hi ha un text de Joan que ens atansa a aquesta relació d’amor amb el seu Pare, i de retop amb tothom. Felip, ja a les acaballes de la vida compartida amb Jesús, el Mestre, li diu: “Senyor, mostra’ns el Pare, i ja no ens cal res més. – Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i ¿encara no em coneixes? (respon en singular, cal notar-ho. És un diàleg amb Felip, personalitzat). “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres... I tot allò que demanareu al Pare en nom meu ho farà. Així el Pare serà glorificat en el Fill”.
“Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles (que se suposa que va veure com el Mestre pregava o més que veure, va assistir de ben a prop per veure’l pregar, just el que jo hagués volgut: ser-hi i ser-ne testimoni, com hipotitzava al principi) li diu: “-Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué: Quan pregueu, digueu: “Pare”... Cal tenir present que ell estava encara en pregària amb el seu Abbà. No és el mestre qui parla sinó el Gran Orant que invita a compartir els seus propis sentiments. Ben lluny de la ritualització d’una pregària. Heus aquí la gran paradoxa: no es pot pregar si no estàs ja previament en oració. No és mai una fórmula, sinó una vivència. No es pot dir el Pare Nostre (“meu i vostre”, com dirà, per fer veure que en pregar sempre preguem juntament amb ell. Del parenostre tot junt hi hem de posar una separació entremig: Pare, Abbà, (¡ai quines ressonàncies de filiacions té l’expressió, que no, paraula!) i donar l’èmfasi també al Nostre, que és senyal de comunió. Més que pregària el que ens dóna és l’esperit de pregària). S’ha de llegir tot el passatge per recercar aquest esperit de la pregària de Jesús. Lluc, 11, 1-13) “Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit, i li diu: ¡Amic! Mai s’és inoportú amb Déu que ens és més que amic, Abbà-Pare. I encara més: llegiu, llegiu: “I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i Déu us obrirà, (notem la respetició que enfatitza el que acaba de dir), perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. ¿Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà un escorpí? Així, doncs, si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel (¡atenció a com acaba meravellosament la frase!) donarà ¡l’Esperit Sant als qui li demanen! ¡Quin tomb no ha pres tota la lliçó d’aprenentage de la pregària, contingut en aquest passatge! Agafant el paral·lel en Mateu veurem que estem en ple Sermó de la Muntanya. Estem, doncs, en el cor de l’¡evangeli! Mai serà debades veure com pregava el Nostre Mestre i com ens encomanava de pregar amb l’estil evangèlic. Rescatem l’ànima del Pare Nostre, que ens trobarem pregant conjuntament amb Jesús i ¡oh afegitò sorprenent: amb l’Esperit Sant!
Llegeixo amb emoció i tendresa al mateix temps en un recent missatge de Pere Casaldàliga: “¿De què estem parlant quan parlem de Déu i de religió? Déu, sí, però ¿quin Déu? Sí, la religió, ¿però quina mena de religió? Jo tinc un poema que retruca amistosament a la Madre Teresa d’Àvila que té aquella famosa dècima: “Sólo Dios basta” Li dic a la Santa: Sólo Dios basta, Teresa, / siempre que sea aquel Dios, / que es Él y todos y todo / en comunión.
I ho comenta així: “Una autèntica vivència de Déu, una religió autèntica, ha de ser macroecumènica, plural, holística. Sempre en procés de trobada. Oberta al misteri i de peus i de cor a terra, fent camí amb tota la fillerada de Déu. El veritable Déu “serveix”, perquè és amor. Una religió que no serveix per servir, no serveix per res. La religió ha de ser una vivència fraterna i sororal, de complicitat humana en totes les causes d’aquesta única gran família que és la Humanitat”.
Els dos grans amors de Jesús: el Pare i el Regne de Déu, i el camí que hi porta la pregària compartida amb Jesús: ABBÀ, PARE NOSTRE (meu i vostre) Gràcies
Diumenge XIX de durant l’any, 7 d’agost de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada