CÀRITAS TAMBÉ ETS TUEm passa sovint que quan començo a pensar en l’enfocament de l’homilia del diumenge vinent, tot just estrenada la setmana, una volta llegides atentament les formulacions litúrgiques, no tan sols les lectures de les epístoles i de l’evangeli, subratllo el que em sembla que pot ser un eix transversal que pugui explicar i donar-hi un sentit global; dic un, perquè sempre hi ha una cruïlla de possibilitats obertes... Com que vaig rumiant–ho de quan en quan i m’ajuda a viure unes lectures que sé que em són per a mi, paraula viva de Déu i de l’Església, de cop i volta salta la inspiració i em poso a escriure, surti el que surti. Després ja hi entraré novament amb la llima i àdhuc pot ser que escrivint escrivint em vinguin idees noves que em poden portar a canviar els primers plans. Deixeu-me dir que no deixo ni deixaré de fer aquest exercici, perquè si més no em va molt bé per a mi mateix. Déu m’emparaula durant la setmana i no penso pas que sigui debades. Amb la deguda modèstia, naturalment.
El desencadenant d’avui és l’expressió de l’evangeli: “Veié una gran gentada i se’n compadí; i, en lloc de parlar-los com a mestre, el text posa a continuació: “i curava els malalts”. Aquesta compassió divina, després en el text, donarà ocasió a la multiplicació dels pans i dels peixos en un prodigi de confiança total d’Ell en el Pare, i induïda -de primer- davant de la perplexitat dels deixebles... No vull caure en la tòpica descripció de l’escena tan senzilla com ve narrada en l’evangeli. Vull anar per vies paral·leles. Vull posar de relleu la motivació dels fets. A veure si me’n surto...
Repesco al gran Isaïes que invita tothom a fer experiència de la prodigalitat de Déu: “Escolteu bé i tastareu cosa bona i us delectareu assaborint el bo i millor... Veniu a mi i us saciareu de vida. Tot això rubricat per un dels passatges més emotius de Pau, dient-los als romans, i en ells a nosaltres: “¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist? Res, res, a jutjar pel context. I fa una escalada del tot de tot per acabar dient: “Res no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, nostre Senyor ha demostrat com ens estima”. No hi ha cap mena de fissura en l’amor de Déu. Res. Tot s’ha d’entendre en passiva: perquè és Ell qui tant ens estima. No és previsible cap possibilitat d’allunyament, per part de nosaltres, pobres pecadors, i això per la definitiva prodigalitat i liberalitat de Déu. ¡Descansem en l’amor que Déu ens té! Com més afinem aquesta convicció més difícil es fa la temença d’un allunyament. És Déu el fiador i el guardià dels nostres pobrets amors. Déu porta el nostre amor-terrissa en les seves mans atentes, curoses. La nostra fragilitat es sostinguda amb fermesa en la contundència del seu amor per a cadascú. L’amor que ens té, ens ha tingut i el que ens tindrà. Paraula de Pau, Paraula de Déu. La meva força està precisament en la meva fragilitat, que mereix la plena atenció del meu Déu. Sigui Ell qui estimi activament. Jo deixo fer.
Però el tema agafa força tot subratllant que a tant d’amor incondicional que se’ns ofereix “sense pagar res”, per l’esplendorosa compassió de Déu, hi ha d’haver un retorn cap a tanta gent de la que hom s’ha de compadir. Imatges recents i colpidores: Els refugiats a Kènya. Sequera a la Banya d’Àfrica. Deu milions d’africans estan en perill de morir de gana. Els escorcolladors de les nostres escombraries; els desnonats, els oblidats, els menystinguts, les files de persones que fan cua a les entregues de les Càritas, a la nostra parròquia, posem per cas.
Dues lectures concordants: una, un article de José Antonio Pagola titulat “Testigos de Dios en la noche”, molt ponderat i punyent com sempre. Només vull fer referència a l’últim apartat amb aquesta lectura: “Bajar de la cruz a los crucificados” on llegeixo: “Si Dios és “Amor Crucificado” que se oculta en nuestro mal para salvar, en ningún lugar podremos rastrear mejor sus huellas que en el dolor y abandono, en la opresión y la humillación, allí donde la vida y la dignidad del ser humano está en peligro y bajo amenazas. Si Dios hace suyo el grito del “hombre doliente” (V. Frankl), en ningún lugar lo podemos escuchar mejor que en el grito de los crucificados”. I més endavant segueix en la que Pagola ha pres com a divisa del seu mestratge: “En medio del mundo posmoderno solo una Iglesia configurada por el Principio-Misericordia puede ser testigo del Misterio de Dios. Una Iglesia que interioriza el sufrimiento de los hombres y mujeres crucificados, que reacciona con misericordia y se compromete en erradicar o, al menos, aliviar en lo posible ese sufrimiento. No se trata solo de “hacer obras de misericordia” o cultivar sentimientos de compasión, sino de hacer de la misericordia el principio que configure la teología cristiana, la celebración, el anuncio misionero y una praxis orientada a erradicar en el mundo las causas del sufrimiento injusto”. Acaba fent al·lusió a un llibre que es preguntava a principis del segle XXI: “¿Qué es lo más importante para la Iglesia del dos mil?”. Y desgrana afirmacions d’una convergència esperançadora entre molts autors, diu ell: “La sensibilidad por el dolor ajeno” propia del monoteismo bíblico”. “La Iglesia ha de promover la compasión social y política en el mundo”. Frente a la tendencia a crear sistemas económicos, políticos, culturales y religiosos de exclusión, la Iglesia ha de decir un sí a la inclusión, al reconocimiento del otro, del extranjero, del excluído. Solo un Iglesia de los pobres que baja de la cruz a los pueblos crucificados hará presente a Dios en nuestro mundo. El mensaje cristiano ya no es creíble en el mundo posmoderno; solo tocará el corazón del hombre de hoy si ve la Iglesia “al servicio de la humanidad doliente y amenazada”.
I aquesta lectura em ve completada en la invitació que llegia en l’Ofici de Lectures on parlant Pau als de Corint els invitava a ser generosos amb el germans de Jerusalem que passaven penúries i que Pau es va comprometre a anar demanant per a ells l’esplendidesa als nous creients. ¡Quines paraules les de Pau!: “El sembrador mesquí té una collita mesquina, i el generós , la té generosa. Que cadascú doni allò que el cor li diu, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima els qui donen amb alegria. Déu és poderós per a omplir-vos de favors i que tingueu sempre allò que necessiteu amb prou abundància per poder practicar tota mena d’obres bones. Diu l’Escriptura: “Reparteix el que té, ho dóna als pobres, la seva bondat consta per sempre”. El qui proveeix el sembrador de gra per a la sembra i de pa per a menjar també us proveirà a vosaltres de llavor, la multiplicarà, farà més abundants els fruits de la vostra bondat, i us enriquirà perquè pugueu ser molt generosos. Així fareu que molts donin gràcies a Déu pels dons que rebran a través vostre. Perquè aquest servei d’ajuda no contribueix només a satisfer les necessitats del poble sant; serà també una font abundant d’acció de gràcies a Déu. Després de veure la vostra conducta, ells glorificaran Déu per la dedicació amb que professeu l’Evangeli del Crist i per la GENEROSITAT amb què us sentiu solidaris entre vosaltres i amb tothom. Sempre que es reuneixin a pregar per vosaltres recordaran amb gran afecte la riquesa de gràcia amb que Déu us afavoreix. ¡Agraïm a Déu el seu do inefable!”. Se’m van il·luminar els ulls de la fe, en llegir-ho. Com si Pau ho hagués escrit pensant en vosaltres que ho llegireu ara. Pau a seguici del Mestre eixampla el seu cor compassiu i benigne, fidel en l’amor. El veig com a gerent –permeteu-me de dir-ho així- del Banc d’aliments i el promotor de la primera Càritas de totes les Càritas que després vindran i que arribaran a “casa vostra i al cor de tots vosaltres”. Tots som Càritas. “Ajudeu per a poder ajudar”. En una paraula: “Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu”. Fem com Jesús que té una mirada que abasta tota la gent necessitada i “se’n compadí”. I no és solament pel pa de cada dia; és altra vegada allò d’Isaïes: “Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida”.
Fem que neixi la nostra pròpia “càritas” al bell mig del nostre cor. Compartim la generositat de Déu. “Destinats a ser imatges vives del seu Fill...”
Diumenge XVIII de durant l’any, 31 de juliol de 2011. Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada